Arxiu de l'autor

  • I què tenim de menú, avui?

    Etiquetatge, instruccions, publicitat, documentació, factures, cartes i menús del restaurant, atenció oral… En català?

    Baixem al carrer, al bar del costat. No ens entendran si hi demanem un entrepà? De debò? Si no ho provem no ho sabrem mai i segurament ens n’emportarem una sorpresa, perquè segons les dades de l’últim cens lingüístic, el 91% dels habitats de l’Hospitalet entén el català. La majoria de la població nouvinguda pot resoldre perfectament la comunicació bàsica en un bar, botiga o restaurant encara que no tingui un coneixement prou fluid de català per respondre’ns-hi i, sens dubte, també són molts els joves veïns nouvinguts que han conegut les aules d’acollida a l’escola, a l’institut o als cursos de català del CNL.

    Treballem al bar, al bar del costat. No tenim la pissarra de preus i plats en català? Això rai, és ben fàcil d’arreglar. Només cal que consulteu algun dels múltiples diccionaris, vocabularis i lèxics de restauració disponibles a la xarxa o alguna plataforma, com ara Plats a la carta, que us proporciona menús ja fets que n’hi ha per llepar-se’n els dits. I si no les teniu totes, al Servei d’Assessorament us donem un cop de mà amb els vostres textos o publicitat (lh.assessorament@cpnl.cat).

    Els clients, arreu, valorem positivament que se’ns pugui atendre en la nostra llengua, ja que la disponibilitat lingüística no ha estat mai un inconvenient, sinó un punt a favor.

    Pe acabar, si us hem despertat el cuquet (no de la gana!) i voleu conèixer quins són els vostres drets i deures lingüístics, consulteu l’Oficina de Garanties Lingüístiques de la Direcció General de Política Lingüística. A banda, disposem d’un marc legal que regula tots aquests aspectes; segons la Llei del Codi de Consum de juliol de 2010, que estableix les relacions dels consumidors i usuaris amb les empreses i els establiments, tenim el dret de rebre tota aquesta informació en català (capítol VIII).

    Article complet

  • Una llengua per a tots els usos

     

    Autor: Carles Varela i Burch

    Funcionalitat, dialectes, normalització, etimologia, codificació, llengua nacional, avenç, projecte de modernitat, Primer Congrés Internacional de Llengua, recuperació, cohesió, descripció científica, llengües romàniques…

    Sabeu què suma tot això, oi?

    Doncs l’Any Fabra, en homenatge a un dels catalans més importants del segle XX i l’únic al qual hem obeït plenament.

    En aquest Rubricatus d’avui us volem fer saber que enguany se celebra el 150 aniversari del naixement de Pompeu Fabra (el 1868, a Gràcia, que aleshores encara era un municipi!), el 100 aniversari de la seva primera Gramàtica catalana (el 1918) i el 70 aniversari de la seva mort (el 1948, a l’exili, a Prada de Conflent).

    A llarg de tot l’any podreu seguir la pista d’un dels catalans més tossuts i responsables de la modernitat, que va aconseguir fites que ara ens semblen tan habituals com tenir una ortografia moderna i unificada, cosa que implicava bandejar les diverses ortografies que coexistien entre els escriptors fins a l’aparició i assumpció de Normes ortogràfiques del 1913. Fabra va comptar amb el suport del grup de l’Avenç i després d’algunes batusses amb intel·lectuals rellevants, va aconseguir consensuar un ortografia que encara avui és la nostra. Pensem que va eliminar moltes de les hacs que omplien els textos de la Renaixença —de fet, ell les hauria volgut eliminar totes!—, introduir la grafia de la ç, canviar la y conjunció per la i o regularitzar l’ús de l’apòstrof. Si ja hi ha hagut prou rebombori 100 anys després per eliminar uns quants accents diacrítics amb ben poc valor significatiu, penseu què deuria suposar fer de cap i de nou una ortografia, una gramàtica i un diccionari de la llengua catalana que acontentés a tots els parlants (balears, valencians, orientals i occidentals, rossellonesos, algueresos…) Per això que es diu que Fabra va ser, a banda d’un gran mestre, un gran seductor. La pipa hi deu fer alguna cosa!

    Article complet

  • Tu rai, que totes et ponen!

     

    Hi ha qui tot ho troba bé i hi ha qui mai no fa un sí. Us hi heu fixat?

    Els que diem , podem fer-ho de diverses maneres. Per expressar que una cosa és certa o que hi estem d’acord, en català diem: per descomptat; és clar; ja ho crec; naturalment; evidentment; sens dubte; no cal dir-ho; i tant que sí!; oh, i tant/oi, i tant; oidà! Ja sabeu que en català no *donem res per sentat, sinó en tot cas per descomptat, per fet per suposat. A més, aquestes formes ens serveixen per llençar a la paperera l’empalagós *cómo no/com no! Li trucava li trucava, però…, és clar (*com no), no havia agafat el mòbil!

    Vindràs al sopar de final de curs? I tant que sí!

    No has de patir gens, per descomptat que t’ajudarem en el que calgui.

    En canvi, si us costa fer un sí eixerit, sou de la colla del potser, segons com, qui sap o si molt convé. No hi fa res, sempre que no us feu de la colla de l’igual…, ja que igual no és un sinònim de potser. Així doncs, potser m’agrada, però no *igual m’agrada.

    Quan la certesa és més aviat un desig, diem tant de bo! (*ojalá), a la millor, i si l’exclamació té un to displicent utilitzem el rai, que és una partícula intensiva que vol dir que allò que temem, de fet, no és tan greu com ens pensàvem, que no n’hi ha per tant. També tenim les formes encara rai (*menys mal), això rai (això és *el de menys), malament rai (malament).

    —Tu rai que no tens problemes. Ets la rica de la família!

    Encara rai que conservo el lloguer del pis.

    El cotxe ha quedat ben abonyegat!  va exclamar-se. Això rai, l’important és que vosaltres no hàgiu pres mal!

     

    Article complet

  • Qui canta els seus mals espanta

     

     

    Cantar, cantussejar, cantarella, cantor, cantada, cantatriu, cantata, cantoral, càntic... Qui no recorda alguna cançoneta de quan era petit? Com és que la paraula s’avé tant amb la música? I qui no sap que dos pedalen més que un?

    A partir del dia 5 de febrer l’Escola Municipal de Música i Centre de les Arts (EMMCA) i el CNL iniciem un tàndem per afavorir la creativitat, l’aprenentatge musical i trobar més contextos d’ús per als alumnes dels cursos de català: formarem una coral!

    Aprenem millor les coses si les fem amb algú altre i ens hi divertim. I això és el que volem fer en aquesta nova coral: cantar tots plegats i millorar la nostra entonació i pronúncia.

    A tall d’escalfament, us recordem que la tonada (tonadilla, en castellà) és la melodia principal d’una cançó, que encara taral·legem molts anys després perquè amb un compàs ja ens ve a la memòria. La tornada (estribillo), en canvi, és la part d’una cançó que es repeteix sempre amb la mateixa lletra i tonada; mentre que el to és el grau d’elevació a què s’executa una partitura: en la menor, sol major, etc.

    Si som prous ens dividirem en veus o cordes: soprano (no pas *soprà), contralt, tenor, baríton i baix (homes, animeu-vos!).

    Així doncs, ja ho sabeu, amb l’EMMCA, d’alumnes a cantaires. Si en voleu més informació, truqueu-nos al 93 440 65 70!

    Article complet

  • Així drets, agafareu fred!

     

    Quan ve la son, qualsevol lloc és bo per dormir

    Drets com uns estaquirots, esperant un autobús que no ve o una trobada mal anotada (i no pas *agendada!) ens pot agafar fred, gana, son o mal de cap ─o també venir fred, gana, son o mal de cap─, que són les expressions que hem dit sempre en lloc de les formes amb el verb donar o entrar.

    Ni ens *entra gana palplantats a la parada del bus, ni ens *dona son havent dinat. Per combatre el rampell de gana, evitar que ens vingui o agafi gana camí cap a casa, cal fer un mos a mig matí, si no a l’hora de dinar estarem famolencs i ens cruspirem/endraparem/engolirem el dinar en un tancar i obrir d’ulls. Per combatre la son, que ens vingui o agafi son havent dinat, el millor és haver programat alguna activitat (més engrescadora que rentar plats!).

    Malauradament hem incorporat expressions amb el verb donar que no van enlloc: em *dona la impressió (tot fa pensar, tinc la impressió, em fa la impressió), em *dona fàstic (em fa fàstic), em *dona temps (de temps, en tenim o no en tenim, n’hi ha prou o no n’hi ha prou), em *dona por (m’agafa por), etc.

    Quant a interjeccions, el dale dale de les competicions esportives, seria el nostre fot-li fot-li. O bé pica, xuta, tira!, que de *donar a la pilota res de res. I de les persones que sempre estan *dale que dale diem que estan burxa que burxa o fent nyic-nyic.

    Ens direu que som molt pesats (*cansino) de repetir sempre que el verb donar en català té uns usos més reduïts que en castellà; és clar que donem per fet/per descomptat (i no pas *per sentat) que molts ja ho sabeu, però, que es noti!

    Article complet

Vull fer un curs!


Entrades recents


Històric


Núvol d’etiquetes


Recursos


Comentaris recents


Blog