No podríem viure sense ells!
Els pronoms febles sostenen la sintaxi del català!
No hi caic, me’n sortiré, hi estic d’acord, som-hi, m’hi avinc, no s’hi val, me n’encarrego, m’hi fixaré més, hi estem treballant, en parlo sempre, hi parlo sempre, hi pujo de peus!, m’hi assemblo, se’n sentirà a parlar, me’n desentenc, m’hi perdo, hi tinc tirada, no m’hi faig, m’hi arribaré, m’hi he de posar, no t’hi tornis!
Fan goig, oi?
Són els nostres amics pronoms, que substitueixen complements circumstancials i preposicionals o que simplement formen un tot amb el verb, com ara en els verbs de percepció (sentir-hi, veure-s’hi…) o el verb ser-hi.
Em faràs pensar que he de demanar hora al metge? No pateixis, ja t’hi faré pensar.
Parlaràs amb ell aviat? Sí, hi parlaré aquest cap de setmana.
Per evitar la sal, podeu afegir-hi uns granets de pebre negre.
No m’hi veig ni un borrall. Doncs jo no hi sento de cap orella. Anem bé!
El Joan? Sí que hi és. Ara s’hi posa
En català els utilitzem més que en les altres llengües romàniques (francès, occità, italià, aragonès), ja que són un autèntic pal de paller de la sintaxi de la llengua. Hem d’evitar perdre’ls perquè són un dic de contenció a la interferència del castellà en l’estructura de la llengua.
I són molt útils! Com veiem en la tirallonga d’exemples, normalment fan una funció sintàctica però en ocasions funcionen com un sol mot i formen locucions o frases fetes, com ara si diem som-hi, tornem-hi! Per exemple, en una expressió com n’hi ha per llogar-hi cadires, què volen dir aquest en i hi? Doncs res que puguem desgranar, ja que constitueixen un tot amb el verb (es troben fossilitzats o gramaticalitzats, en l’argot de les gramàtiques) i el verb amb tota la frase en una mena de creativitat compartida per indicar com n’és de surrealista o hilarant una situació.
Si no tinguéssim pronoms febles aquesta expressió seria impensable: llogar cadires, on? a qui?, per què?
En l’època dels tuits, de la comunicació immediata, dels 120 caràcters i de la redacció XS, que millor que recórrer als nostres amics? Curts, polivalents, eficaços, imprescindibles…
L’Assemblea General de les Nacions Unides, l’any 1992, va aprovar que el 22 de març seria el Dia Mundial de l’Aigua. L’aigua dels rius i mars està amenaçada per la sobreexplotació dels recursos hídrics i la pèrdua de diversitat fluvial i marina, l’augment dels períodes de sequera ocasiona guerres i migracions; la pol·lució i l’escalfament global estan provocant la pèrdua d’hàbitats i la mort dels esculls coral·lins. L’actual model econòmic ens vol assedegats de consum, però no sap que l’aigua no té preu.
Els missatges de Twitter, les piulades o tuits, és comunicació informal, sovint fruit d’una rampellada, però això no vol dir que hagin de ser gramaticalment incorrectes, sinó adequats a un registre que és el de la llengua col·loquial, que, ai las! tant justeja. En aquestes piulades hi ha de tot; el follet entremaliat s’hi troba com a casa, des de faltes de picatge, fins a interferències d’escola i a malentesos comunicatius. A banda dels inevitables estirabots creatius, l’ortografia i el lèxic se’n ressenten a bastament. No cal ser perepunyetes, però mireu de seguir bons piulaires i bloguers, que tan important és què es diu com com es diu.