Què seria la llengua sense foteses?
“Fa de mal dir però… “ (i descobrim una cosa que només es pot dir a cau d’orella)
Dit així ja ens adonem que qui diu això sent vergonya, que ens ho diu a contracor. El llenguatge col·loquial diu molt de nosaltres: d’on som, amb qui parlem i de què, amb quina intenció… El llenguatge formal, en canvi, vol impedir els malentesos. Fora subjectivitat, fora matisos i sinònims!
El col·loquial és la mare del ous, dit així, en col·loquial. Ja en parlàvem fa unes setmanes, però arran de l’article d’Enric Sierra a Vilaweb hi tornem. Per aprendre el col·loquial s’hi ha de viure, sense col·loquial no som res.
Dormir, parlar? Sabem veure les diferències entre endormiscar-se i clapar? Entre esgargamellar-se i xiuxiuejar? Entre empatollar-se i dir ras i curt? Hauríem de tenir prou repertori i intuïció lingüística per triar entre bramar, xisclar o cridar. O per alternar un esperar per florir-se, un tenir una addicció per no poder-se’n estar, un criticar per deixar com un drap brut, un abandonar per deixar córrer, un estar en xoc per no poder-se’n avenir, un no atrevir-se per no veure-s’hi amb cor, un afalagar per llepar el cul o raspallar. I atesa la interferència del castellà, especialment en aquest registre, que bé aniria si poguéssim substituir un *vejestorio per un xaruc, un *cansino per un llauna o un tocacampanes, un *sonsacar per treure del pap, furgar o burxar, un ser un *vago per ser un dropo, un mandrós o un esquenadret.
Tenir un bon repertori lèxic i fraseològic, ens fa més rics a l’hora de parlar. Són foteses? No pas, la col·loquialitat ens fa més agradable l’existència i ens assegura el futur de la llengua.
