Arxiu de la categoria ‘Sintaxi’

  • No us piqueu els dits!

    martell

    Avui parlarem del fenomen pel qual alguns verbs o noms que en una llengua tenen uns significats concrets, especificats al diccionari, n’adquireixen de nous, o en perden,  simplement perquè en la llengua preeminent, dins un context de contacte de llengües, els significats són diferents.

    Aquestes ampliacions, o bé el cas contrari, el de la reducció de significats, en cas que en la llengua inicial una forma lingüística tingui més usos que en l’altra, obeeixen al mecanisme de traduir sistemàticament d’una llengua a l’altra.  Del resultat en diem català mandrós o low cost, i en tenim exemples en la traducció automàtica de la publicitat i d’alguns mitjans.

    Fixem-nos en dos casos ben coneguts:

    Les ampliacions de significat del verb donar reculen a les primeres llistes de barbarismes. Donar és un verb transitiu (necessita un complement directe). Ens podem donar cops, però són agramaticals frases com *m’he donat al cap, *m’he donat amb la porta o *t’he donat! (en sentit absolut), quan un nen llança la pilota contra el company, en lloc de m’he donat un cop al cap/m’he picat el cap, m’he donat un cop amb la porta, he picat/xocat contra la porta, m’he fotut contra la porta, o t’he tocat/matat! Donar tampoc no admet frases com *en aquesta terrassa dóna el sol, en lloc de en aquesta terrassa hi toca el sol. A banda, els típics barbarismes  fer abraçades (*donar abraçades), fer petons (*donar petons),  o m’és igual, tant em fa (en lloc de *em dóna igual).

    Pillar vol dir fer un acte de pillatge, allò de saquejar que feien (i fan) els vencedors quan entren en una població. Quan descobrim algú fent una cosa d’amagat diem que l’hem pescat/enxampat o agafat (en lloc de *l’hem pillat), i quan juguem a córrer o a cuit i amagar (no pas al *pilla-pilla) ens atrapem/agafem. Si algú n’està molt d’alguna persona diem que està penjat (no *pillat), i si no entén el que diem és que no en pesca ni una, no pas que *no pilla res!  Davant un atzucac, ens trobem ben atrapats o sense sortida, no pas *pillats.

    I per acabar, en els negocis com en la llengua, no ens piquem els dits!

    Article complet

  • Per molts Rubricatus!

    umillorLa preposició de pot introduir diverses estructures, normalment un nom (una casa de fusta), però també un adjectiu (l’acusen de corrupte) o un adverbi (ho va fer de bon grat). Avui volem parlar, però, d’uns usos més controvertits: quan introdueix un complement elidit i quan es combina amb el determinant altres.

     

    En general es considera que la preposició de és obligatòria quan s’elideix el nom o l’adjectiu a què ens referim i quan altres no acompanya cap nom (i per tant fa una funció pronominal). Vegem-ho:

    Vull dues tovalloles: una de verda i una de groga (és a dir, una tovallola verda i una tovallola groga).

    Algunes associacions no hi estan d’acord; d’altres, sí (és a dir, altres associacions).

    Contràriament, si hi apareix un nom (i per tant, altres fa de determinant), l’ús del de es considera abusiu.

    Vull dues tovalloles, entre *d’altres coses (és a dir, entre altres coses).

    Aquest ús excessiu ha comportat que la locució entre d’altres s’utilitzi, ara com ara, a tort i a dret. Un ús força comú entre persones que tenen poca seguretat a l’hora de parlar, a l’estil del recurs al famós àdhuc del president Montilla, al Polònia.

    “Publicar els comptes públics i limitar les despeses de representació, *entre d’altres, són pràctiques que contribueixen a generar confiança”.

    El nom sobreentès no apareix o apareix després (pràctiques), de tal manera que la locució no s’entén: entre d’altres, què? Una possible solució és eliminar la locució; l’altra, seria completar-la: entre altres recomanacions, o posar-la darrere, …són pràctiques, entre d’altres, que contribueixen a generar confiança.

    En frases com: A l’aniversari del Rubricatus van parlar, entre (d’)altres, en tal, en qual i en Pasqual, en què el nom elidit s’entén clarament que és persones, s’admeten totes dues formes. De tota manera sempre podem dir: A l’aniversari del Rubricatus van parlar, entre altres personalitats, en tal, en qual i en Pasqual.

    Article complet

  • Baixem al carrer

    Bansky

    Avui volem comentar un parell d’eslògans actuals.

    És clar que podem!

    La construcció catalana sempre porta el verb ser. Alguns mitjans i alguns lingüistes opten per esclar (aglutinant les dues paraules, igual que en el cas de sisplau), atesa la neutralització habitual del verb i, potser, pensant que així almenys salvarem un dels llençols de la bugada: el del verb ser. En qualsevol cas, cal evitar tant sí com no el *clar que podem. També hi ha altres solucions, depenent de la posició de la paraula i el matís, com ara: i tant que podem!, evidentment que podem!, o podem, sens dubte! (més formals). També cal evitar les formes *per suposat i *com no.

    Nou Barris cabrejada!

    En aquest cas, els activistes veïnals no han tingut en compte que en català per expressar el descontentament, de sempre, ens emprenyem. Emprenyar-se és un verb ben actual, d’ús general en contextos informals i completament transparent (el coneix tothom). Per què, doncs, no podem emprenyar-nos i estar emprenyats i hem de recórrer al cabrejar-nos i estar cabrejats? Val a dir que, tot i que alguns diccionaris el recullen, l’IEC només en recull el significat tradicional: cabreig m.  Fet de cabrejar la mar i cabrejar v. intr. La mar, formar petites onades blanques d’escuma.

    L’objectiu és clar: protegir la forma pròpia, àmpliament usada i entesa, per tal que no quedi bandejada per altres formes més noves que, tot i que ja puguin ser generalment usades i acceptades per alguns, no aporten res de nou al lèxic i només serveixen per simplificar i acostar el català al castellà.

    I per acabar, l’ús de la forma femenina de l’adjectiu no deixa de ser curiosa, ja que Nou Barris és un nom propi masculí i la concordança gramatical hauria de ser en masculí. En aquest cas la concordança és semàntica i vol dir que aquest barri es pensa a si mateix com a gent (gent emprenyada), però segur que no hi és aliè el fet que la feminització del llenguatge es du a terme pels grups més reivindicatius de la societat (persones/veïnes de Nou Barris emprenyades) i ves: ja que no podem canviar la societat, mirem de canviar el llenguatge. Embolica que fa fort!

    (La imatge que encapçala l’article és del conegut grafiter Banksy.)

    Article complet

  • Tot fent cua

     

    cua mercat

    Mentre és una conjunció temporal que enllaça una oració principal amb una de subordinada. L’oració subordinada és la introduïda per la conjunció i les dues accions  són simultànies. Mentre vol dir durant en el temps en el qual. Per exemple: Mentre tu fas cua a la parada del peix, jo la faig a la de llegums cuits (o també, jo faig cua a la parada de llegums cuits, mentre tu en fas a la del peix).

    Mentre també té un valor condicional, amb el sentit de posat el cas que, suposant que: Mentre hi hagi tanta gent, haurem de fer cua.

    La forma *mentres és incorrecta.

    Però fixem-nos que també podem dir:  Jo faig cua a la parada de llegums cuits i, mentrestant, tu vés a la del peix. En aquest cas no hi ha cap oració que depengui de l’altra. L’adverbi mentrestant sempre funciona sol i en relació amb una acció paral·lela i ja enunciada: Vés fent cua a la parada del peix; mentrestant, jo vaig als llegums.

    Per acabar, mentre que és una conjunció adversativa i indica oposició entre dues oracions. Jo faig cua mentre que tu estàs badant! Cal assegurar-se que realment hi ha una idea de contrast i no simplement de coordinació entre dues idees, com seria en la frase en què tots dos fem el mateix: cua. Un altre exemple ben clar: El govern diu que la despesa familiar pujarà aquest Nadal mentre que els sindicats diuen que les famílies no arribaran a Cap d’Any.

    I mentrestant?  Doncs mentre fem cua podem xerrar amb el del davant i el del darrere, fer balanç de l’any que s’acaba, pensar en els dies de vacances que farem…

    Article complet

  • Per començar dir… que això és incorrecte!

    imperatiubo

    Continuem amb algunes observacions sobre les formes verbals i els seus usos. Avui parlarem de l’infinitiu.

    L’infinitiu és una forma verbal no personal (no conjugada) que ens serveix, principalment, per formar alguns temps verbals (vaig anar), perífrasis (has de venir, deuria ser) i que pot fer de subjecte (voler és poder), de complement directe (vull votar) i de marcador temporal (en /a l’arribar el cap de setmana, tothom surt de festa), entre d’altres complements.

    Ara bé, l’infinitiu és incorrecte  quan l’usem per recapitular, a començament de frase. Per exemple, per acabar l’explicació: …remarcar, a més, que les despeses s’han cobert amb fons propis, en lloc de dir, remarquem/cal remarcar/volem remarcar/s’ha de remarcar… És a dir, per arrodonir i tancar l’exposició, cal construir la frase conjugant el verb en el temps que correspongui o bé fer dependre l’infinitiu d’un verb conjugat.

    També és incorrecte utilitzar l’infinitiu per donar instruccions i ordres o per fer recomanacions. Aquest valor s’expressa generalment amb el verb corresponent conjugat en imperatiu (segona persona del plural). Els textos directius, doncs, com ara les receptes de cuina, són exemples magnífics d’utilització de l’imperatiu, no pas de l’infinitiu: agafeu una paella, tireu-hi oli i tapeu-la.

    Les ordres són molt habituals en la senyalització, per exemple quan hi ha obres a la via pública: respecteu els senyals; seguiu a la dreta. També en els equipaments públics: tanqueu la porta en sortir; estireu /empenyeu (a la porta de vidre d’accés); dutxeu-vos abans d’entrar a la piscina (en un gimnàs), en lloc dels usos incorrectes en infinitiu *respectar els senyals; *tancar,* estirar/*empènyer, etc. En alguns casos, però, podem utilitzar l’imperatiu precedit de la preposició a: A dormir, canalla!

    Recordeu que quan la frase és negativa, és a dir, quan en lloc de recomanar alguna cosa prohibim fer-la, cal usar el mode subjuntiu: no encengueu foc al bosc, no fumeu i no pas *no encendre foc al bosc, *no enceneu foc al bosc, no fumar.

    En els entorns informàtics, quan el programa i l’usuari intercanvien informació també  es recomana fer servir l’imperatiu (normalment en la segona persona del singular): és a dir: adjunta (*adjuntar, attach), cerca en aquesta pàgina (*cercar en aquesta pàgina, search in this page), copia i enganxa (*copiar i enganxar, copiar y pegar, copy paste), selecciona -ho tot (*seleccionar tot, select all), etc.

    (abans d’acabar la lectura, cliqueu la imatge Català per ser feliç!)

    Article complet

Entrades següents >> << Entrades anteriors

    Vull fer un curs!


    Entrades recents


    Històric


    Núvol d’etiquetes

    abreviació (1) adequació (1) adjectius (2) aigua (2) anglicisme (12) article (4) catanyol (1) col·loquial (49) complement del nom (3) composició (2) Coronavirus (9) Donar (10) el/la (2) els hi (2) en (3) estàndard (2) etimologia (3) Fer (4) frases fetes (22) haver-hi (1) infinitiu (4) Informe de política lingüística (2) interferències lingüístiques (70) intransitiu (4) li (2) li hi (2) locucions temporals (1) lo neutre (2) lèxic (2) manlleus (8) Nadal (3) neologisme (4) neutralitzacions (3) objecte directe (3) ordre de la frase (3) pastisseria (1) perífrasis (4) Pillar (2) possessius incorrectes (2) pronoms febles (19) quantitatius (1) que (2) sexisme en el llenguatge (2) temps (2) transitiu (7)

    Recursos

     


    Comentaris recents


    Blog