• Tots podem ser superoptimotes!

     

    Els missatges de Twitter, les piulades o tuits, és comunicació informal, sovint fruit d’una rampellada, però això no vol dir que hagin de ser gramaticalment incorrectes, sinó adequats a un registre que és el de la llengua col·loquial, que, ai las! tant justeja. En aquestes piulades hi ha de tot; el follet entremaliat s’hi troba com a casa, des de faltes de picatge, fins a interferències d’escola i a malentesos comunicatius. A banda dels inevitables estirabots creatius, l’ortografia i el lèxic se’n ressenten a bastament. No cal ser perepunyetes, però mireu de seguir bons piulaires i bloguers, que tan important és què es diu com com es diu.

    Els verificadors ortogràfics ens han malacostumat i ara sembla que tinguem un os a l’esquena cada cop que hem de consultar un dubte. Ja sabem que els diccionaris comencen a fer verdet, però amb el mòbil mateix podeu fer una cerca a l’Optimot i resoldre el dubte en un pensament. L’Optimot també compta amb un blog i un compte de Twitter. A més, estem d’enhorabona, aquest cercador ha complert 10 anys i organitza un concurs a la xarxa per celebrar-ho. I seguint el fil, us informem també de la nova edició del concurs del CPNL I tu, jugues en català?, del qual també us podeu baixar l’aplicació. Afanyeu-vos, que és tard i vol ploure!

    Que ja no sabem girar truites (*canviar les tornes), ni trencar ous quan cal, que no sabem que les coses són com són, que no hi ha més cera que la que crema, que això que ens passa és molt gros i que tothom va a la seva? Els temps canvien, els mitjans canvien, els parlants i la llengua també, però posem-nos-hi perquè a cada piulada no perdem un llençol!

     

    Article complet

  • Més que parlar, escoltem

     

    El crit, d’Edvard Munch

    Si en l’article passat vam parlar de raonar i enraonar, en el d’avui ens posarem a l’altre costat, al de parar l’orella.

    Començarem recordant la diferència entre sentir i escoltar: en català sentir (aplicat principalment a l’oïda) és percebre amb els sentits i només quan hi parem atenció parlem d’escoltar.

    Hi sentim sense voler, però per escoltar hi hem de posar interès!

    Així al telèfon no et sento, rere una porta no et sento o si parles tan fluixet no et sento perquè la meva oïda no arriba a sentir-hi. Però si parles a crits o de mala manera no t’escolto (perquè parlar a crits et desqualifica).

    Els dels sentits són verbs preposicionals en què el pronom i el verb funcionen com un tot, convertint el verb en intransitiu: sentir-hi, veure-hi.

    • No cal que cridis que l’àvia no hi sent gens (amb adverbi)
    • Ja t’hi veus amb aquestes ulleres tan brutes? (amb complement circumstancial)

    Però en molts casos, escoltar i sentir funcionen com a verbs transitius: sentir (alguna cosa), veure (alguna cosa).

    • Sento crits i sorolls! (amb complement directe)
    • I tant que em sent, però com si sentís ploure
    • He vist la teva tia molt millorada de l’operació

    També tenim fraseologia amb el verb sentir i escoltar, com ara:

    • El pare ha sentit tocar campanes que en preparem una de grossa; dissimuleu! (en el sentit que sap vagament  alguna cosa).
    • Aquests nens no escolten, són uns desobedients (en el sentit de no fer cas)

    Obedients o no, escoltar segur que ens farà ser més savis!

    Article complet

  • De teulades i terrats

    Què ens fa ser més persones, en què ens reconeixem persones? Doncs, segurament, tots estarem d’acord que en la capacitat de raonar i enraonar! Allò que l’home ─i la dona─ és l’únic animal racional que… actua com si no ho fos.

    Avui volem parlar del terrat, d’allò que hi ha entre les celles i la closca, allò que s’activa quan arrufem el front: el pensament i la parla. Com parlem de pensar? I de parlar?

    Tots, i en diferents idiomes, garlem, xerrem, parlem gruixut o gros si n’estem fins al capdamunt; la fem petar amb els amics, i de tant en tant, sense pensar-nos-hi gaire, diem el que no sabem perquè qui molt xerra algunes n’erra. Hi ha qui xampurreja quatre o cinc idiomes. Hi ha grans conversadors i bocamolls, que tot ho xerren; hi ha tímids que no baden boca, vergonyosos i retrets. Mentre no siguem espietes o acusadors, rai!

    HI ha qui es capfica, qui es trenca el cap per tot o s’entesta en una idea. Altres són dels del prou, ni pensar-hi, ni pensaments.

    Els llestos se la saben llarga, que qui menja sopes se les pensa totes. Quan badem o fantasiegem tenim el cap a tres quarts de quinze; en canvi, als exàmens discorrem, meditem, cavil·lem, ens hi deixem les celles i ens surt fum pel cap.

    I ens volem acomiadar amb aquesta coneguda sentència d’Ovidi Montllor, inqüestionable: Hi ha gent a qui no agrada que es parle, s’escriga o es pense en català. És la mateixa gent a qui no els agrada que es parle, s’escriga o es pense.

    Article complet

  • No tan sols de grafies viu la llengua

     

    El Servei d’Assessorament Lingüístic del CNL us ofereix una atenció personalitzada

    Partim avui de la lectura d’un article a Vilaweb de Pau Vila, “Corregir mata”, que ens planteja el paper que té la correcció ─nosaltres preferim dir-ne assessorament─, en una llengua com el català, maldant sempre per augmentar el nombre de parlants que la utilitzen amb normalitat.

    Què és primer, la qualitat o la quantitat? Doncs per a nosaltres és indestriable. Tothom sap que si a cada bugada perdem un llençol ens quedarem sense roba.

    Per al ciutadà corrent el principal motiu a l’hora de fer un curs de català és millorar l’ortografia –la maleïda ortografia de les esses, les vocals àtones i els accents oberts!–  i escombrar alguns barbarismes d’aquells que fan vergonya (les mil i una llistes de barbarismes per eradicar), però el principal perill del català i de qualsevol llengua no són els buenus o valens o bones que tothom diu, sinó l’estructura (la sintaxi dels pronoms, el *vostès estan aquí pel sou aquí), la fonètica (la neutralització, els enllaços*amell per ambell) i l’adequació al registre, que fa que la vitalitat de la llengua col·loquial pengi d’un fil.

    Els idiomes s’aprenen per imitació i immersió en una societat que parla aquesta llengua de manera majoritària, cosa que no sempre és possible a la nostra ciutat. Aleshores, oi que una crossa correctiva puntual, una genollera posada a desgrat no ens resoldrà el mal de genoll? Al contrari, potser fa que, avorrits, deixem de voler caminar. A còpia de corregir  perquè us ben assegurem que els correctors/assessors no deixarem mai de tenir feina─ es reforça la impressió que el català és un idioma enrevessat i els parlants dubten constantment: està ben dit se m’ocorre en català, és que com que en castellà es diu igual..!

    La llengua és un corpus flexible però fràgil, i la sintaxi i la fonètica n’estan desdibuixant els trets característics. Parlar-la més i millor, es l’única solució possible! Us convidem a conèixer el que us pot oferir el SAL adreçant-vos a lh.assessorament@cpnl.cat

    Article complet

  • Orgue de gats

    Qui no té feina el gat pentina, oi?

    Certament, el pelatge suau dels gats i el ritual de neteja constant fan que aquesta tasca sigui totalment innecessària.

    La Darwin mirant de fit a fit

    El gat (Felis catus) és un dels animals de companyia més estimats i ha generat un vocabulari i fraseologia propis. Les mixetes fan miols o miolen, també fan meus o marrameus. Malgrat la fama d’anar a la seva, els agraden les moixaines i la companyia. Davant d’un perill bufen i s’estarrufen tot dreçant la cua i arquejant el llom per semblar més voluminosos. En canvi, quan estan satisfets, fan uns roncs rítmics i tranquils.

    De frases fetes sobre els gats, és a dir sobre els humans  ─perquè de sempre la literatura ha atribuït als animals característiques humanes─ en tenim un gavadal. Vegem-ne unes quantes: anomenem gat vell la persona de molta experiència que difícilment podem enganyar; quan ens referim a una trobada sense importància diem que eren quatre gats; quan ens truquem sense trobar-nos diem que sembla que juguem al gat i la rata i si estem com gat i gos vol dir que nos ens avenim gens ni mica. Si algun afer fa pudor de socarrim vol dir que hi ha gat amagat, i quan ja n’hem passat de tots colors diem que gat escaldat amb aigua tèbia en té prou/de l’aigua freda fuig.

    I per acabar, una frase tant de peus a terra com la que obre l’apunt d’avui: Què sap el gat de fer culleres (si no ha estat mai cullerer, si en sa vida n’ha vist fer?) per indicar que no hem de pontificar de coses que no sabem, que el fill de gata rates caça i no n’hem d’esperar res més.

    Si en voleu saber més no dubteu a entrar a Rodamots.

    Article complet

postimage

Coneixes algú que vulgui aprendre català?

Entrades recents


Comentaris recents


Històric


Etiquetes


Meta