Entrades amb l'etiqueta ‘col·loquial’

  • Acabarem marejats!

    Els dervitxos, mestres a donar voltes

    Si busquem fer una volta al DIEC (dins l’entrada volta) hi trobem els significats següents: distanciar-se de la línia més curta (aquest autobús fa molta volta); fer un passeig (anem a fer una volta abans de sopar); girar fins a prendre la posició oposada (fes la volta, vejam com et queda el pantaló del darrere) i  com a darrera accepció meditar molt sobre alguna cosa (no puc deixar de donar-hi voltes, estic molt capficada!).

    L’expressió donar-(hi) una volta, la majoria de les vegades equivocant-nos de pronom, ara s’utilitza estirant fins al límit aquest últim sentit: capgirar alguna cosa, rumiar-hi, refer-la, repensar-la, etc. La substitució es fa amb el pronom hi i no pas amb l’indirecte li. “No ho veig clar, hi donem una volta i en parlem en uns dies”, i no pas: “No ho veig clar, *li donem una volta i…”. Pronom a banda, hauríem de dir: “No ho veig clar, hi pensem novament i en parlem en uns dies.”

    Aquest ús figurat de donar una volta —avui mateix un anunci ens parla de donar la volta als nostres entrepans, com si fossin mitjons!— mostra una tendència a fixar maneres de dir més fàcils i a arraconar-ne altres de més habituals. Seguir aquestes modes no és una bona pràctica perquè la llengua hi surt perdent (empobriment de la sintaxi, del lèxic, preferència per les formes més acostades al castellà, interferències, etc.).

    Com més va més parlem amb expressions crossa. Així *amb la que està caient (tal com van les coses, ara que van maldades, ara com ara, sempre plou sobre mullat), *cal posar en valor (valorar, fer valdre, reivindicar) o cal posar sobre la taula (parlar-ne, plantejar alguna cosa, debatre), també s’usen sense solta ni volta!

    Article complet

  • Qui la fa la paga

    Una que fa el ronsa i un que fa el dropo

    Dos que fan el dropo

    Si l’altre dia parlàvem de parèmies. La que avui encapçala l’article ─ si fem res de dolent, tard o d’hora ens esclatarà a la cara l’efecte bumerang!─, ens serveix per adonar-nos que en català tot es fa i es desfà. I és que aquest verb, un must del català, resumeix una manera de ser: hi ha objectes per fer bonic, hi ha coses que fan fàstic i n’hi ha que fan goig, hi ha imatges que ens fan pena, i d’altres que ens fan vergonya, actituds de ja t’ho faràs i de fes-te fotre, i altres que cal fer valdre. Hi ha qui fa diners sense treballar, hi ha qui intenta fer-se amb tothom i hi ha qui tant li fa, hi ha qui fa bromes i qui fa bondat, hi ha qui fa classes per guanyar-se les garrofes i n’hi ha que fan el dropo. Al cinema hi fan pel·lícules, a la tele hi fan futbol i les mimoses fan olor. Fa la impressió que tenint el verb fer no ens en cal cap altre, fa?

    I ara les remarques: 1) limitar l’ús de del verb realitzar, que cal reservar per a projectes, programes, campanyes o encàrrecs que es poden acomplir (ús escrit i més aviat formal, doncs). Així doncs, res de realitzar activitat esportiva, sinó fer gimnàstica o fer esport, i 2) l’expressió posar en valor prové de l’expressió francesa mettre en valeur i tot i que ha fet forrolla no vol dir altra cosa que valorar o fer valer, reivindicar o remarcar.

    Fet i fet, la qüestió és no deixar de fer coses. Fins i tot si no tenim ganes de fer res podem fer el ronso, que també és molt recomanable!

    Article complet

  • Però ja sabem tots què és una era?

    Parlar de llengua catalana i no parlar de correcció, de sociolingüística o de drets, sinó de creació i edició ens sembla tan necessari que avui ens en fem ressò en el nostre blog.  

    Les tasques del batre a l’era

    La paremiologia és l’estudi dels refranys i les frases fetes. L’experiència feta coneixement compartit i, alhora, llengua i cultura. Una manera de viure i de veure el mon. Un gran recurs que ara Paremiologia catalana comparada digital (PCCD) posa al nostre abast: el coneixement tradicional (oral i escrit), en línia, a través de més de 10.000 refranys catalans de tot el domini lingüístic. 

    La PCCD és una eina de consulta, accessible des de qualsevol dispositiu mòbil, que recull les expressions figurades de la llengua catalana des dels orígens fins a l’actualitat: locucions, frases fetes, refranys, proverbis, citacions, embarbussaments, etc. Ara que amb 400 paraules ja anem tirant, la meitat de les quals són de la colla del vale, ok i és molt fort, saber que cada experiència té una expressió lingüística ens ajuda a enriquir els nostre cabal lèxic, a ser creatius a l’hora de comunicar-nos i a passar-nos-ho bé!  

    Segur que coneixeu algunes de les 100 dites més habituals. Dieu mai que el sabater és el més mal calçat?, que caldera vella bony o forat?, que tants caps tants barrets?, que qui oli remena els dits se n’unta? que els textos s’assemblen a les olles?, o que a boca tancada no entren mosques? A quines situacions ho apliqueu? 

    Però el nostre refrany més popular és  qui no vulgui pols, que no vagi a l’era, que va quedar el primer (amb 584 recurrències i 96 variants formals) en un concurs que es va proposar el 2010, als usuaris de xarxes, per escollir el top ten actual dels refranys catalans. El recull incloïa la geolocalització de cada dita, confegint en un mapa una autèntica paremiologia tòpica!   

    Us deixem també l’enllaç a l’entrevista que Vilaweb ha fet a l’autor del recull, Víctor Pàmies, que hi té una autèntica flaca! 

    Article complet

  • Any nou, nou repte

     

    Comencem el gener amb la notícia que l’Optimot ha incorporat noves paraules col·loquials al cercador. A través del seu Twitter, les professionals de l’Optimot recullen la parla informal dels joves —i no tan joves!— per acostar-nos al registre que els és propi, l’informal, i compartir aquest argot juvenil.

    Perquè el futur de la llengua passa pels joves i per la llengua espontània, la del carrer. Més enllà de la descripció, però, les fitxes lingüístiques de l’Optimot ens proposen formes per substituir els actuals pringar, zasca o subidón, ja que el col·loquial és un registre que es troba molt interferit pel castellà i l‘anglès, atesa la massiva presència d’aquestes llengües en la socialització del jovent. 

    No estan soles en aquesta tasca. El blog de la UB Com ho diria? es defineix com una plataforma destinada a trobar alternatives d’ús de la varietat col·loquial a l’estàndard (i viceversa) perquè l’adequació a l’interlocutor i al context ho és tot en una situació comunicativa. I d’aquí la importància de trobar un català versemblant  per a les sèries i programes juvenils i d’entreteniment en català. També l’Esadir, de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, en l’apartat de lèxic, recull un seguit de formes col·loquials, amb la marca “recollit/no recollit al DIEC”, “ús formal/ús informal”, en la línia de la nova gramàtica (en versió digital la Gramàtica essencial de la llengua catalana) que no utilitza els termes “correcte/incorrecte” sinó adequat/inadequat.  

    La majoria de les formes compartides per l’Optimot parteixen dels dubtes que tenen els catalanoparlants davant la interferència creixent en el registre col·loquial i la voluntat de trobar solucions creatives en català, que incloguin varietats de tot el domini lingüístic. Ras i curt: un gran repte del qual depèn la viabilitat de la llengua! 

    Com diuen les noies de l‘Optimot, us animem a dir-hi la vostra! 

    Article complet

  • Els testos s’assemblen a les olles?

    Avui us volem oferir un relat adjectivat per afrontar el dia de Nadal amb garanties de supervivència, almenys lèxiques!

    A punt? Com anem de parentela?

    Qui més qui menys té alguna besàvia de qui dia passa any empeny, un avi esdentegat i una iaia ploramiques. El germà que no gira rodó, la tieta tafanera que ho vol saber tot de tothom, el cunyat gras com un teixó, el tiet conco fet un perdulari, el cosí de posat moix, el cunyat modernet sempre a punt de partir peres amb la sogra, el germà sorrut, el gendre xaró que sempre es fa veure,   la xicota muntacristos, el nebot pispes amoixant les tietes per si cau algun bitllet, la veïna estarrufada perquè el nano ja té cotxe, els bessons esprimatxats, alts com un sant pau, la menuda, eixerida com un pèsol, i el més petit de tots, un nadó calentó com un torronet.

    I la mare, que no s’està per romanços, que tots a taula i que tinguem la festa en pau.

    I és que un cop a taula ni la cosina llepafils fa escarafalls. Hi ha qui troba el pollastre eixarreït, però per a mi n’hi ha per llepar-se’n els dits. Els del cap de taula endrapen els llagostins de tres en tres, mentre l’ala sud fa via amb el farcit que gairebé s’hi ennuega. I els llépols es deixen mig budell buit per a les postres.

    Quina fartanera!

    I després del tiberi i com a regal nadalenc us proposem la lectura en família d’un dels Vuit contes de Nadal de Pere Calders, que podeu recuperar en aquest enllaç de Vilaweb.

     

    Article complet

Entrades següents >> << Entrades anteriors

    Vull fer un curs!


    Entrades recents


    Històric


    Núvol d’etiquetes

    abreviació (1) adequació (1) adjectius (2) aigua (2) anglicisme (12) article (4) catanyol (1) col·loquial (49) complement del nom (3) composició (2) Coronavirus (9) Donar (10) el/la (2) els hi (2) en (3) estàndard (2) etimologia (3) Fer (4) frases fetes (22) haver-hi (1) infinitiu (4) Informe de política lingüística (2) interferències lingüístiques (70) intransitiu (4) li (2) li hi (2) locucions temporals (1) lo neutre (2) lèxic (2) manlleus (8) Nadal (3) neologisme (4) neutralitzacions (3) objecte directe (3) ordre de la frase (3) pastisseria (1) perífrasis (4) Pillar (2) possessius incorrectes (2) pronoms febles (19) quantitatius (1) que (2) sexisme en el llenguatge (2) temps (2) transitiu (7)

    Recursos

     


    Comentaris recents


    Blog