Ja ve, ja s’acosta, la disbauxa al carrer!
El Carnaval (en singular) és una festa lligada al cicle lunar: coincideix sempre amb fase de lluna nova (és a dir, quan no hi ha lluna) i mai cau el mateix dia. Aquesta celebració precedeix la Quaresma i comprèn els dies anteriors al Dimecres de Cendra, des de Dijous Gras. Fixeu-vos que quan esmentem aquests mots com a festes assenyalades, els escrivim en majúscula inicial.
Les teories sobre el seu origen són diverses, però totes coincideixen a celebrar la proximitat de la primavera, mitjançant un ritual de transformació en el qual l’alegria i la disfressa són una rèplica de l’imminent despertar de la natura.
Històricament, els territoris de parla catalana havien emprat el terme carnestoltes, però des d’Itàlia, el S. XIX, es va introduir el mot carnaval. Ara s’utilitza més la paraula carnaval per parlar de la festa i carnestoltes per parlar del personatge central, el rei de la festa, tal com recull l’Alcover Moll: “Ninot de palla vestit de roba, que els dies de Carnaval posen penjat al balcó i el cremen el darrer dia. || Home ridícul, que fa accions grotesques. “
De fet, però, carnaval (carnem levare) i carnestoltes (carnes tollendas) són dues paraules sinònimes, que es refereixen al fet de prohibir (llevar, treure) la carn.
Altres paraules referides al carnaval poden ser: carota, careta, màscara o mascarada que tant es refereix al ball de màscares, com és un sinònim de ficció, farsa; festa de disfresses; rua, desfilada, comparsa; emprovar-se; perruca, postís, lligadura, rímel… I per acabar algunes frases fetes: de tard o de primer, Carnestoltes pel febrer, de Nadal a Carnestoltes, set setmanes desimboltes, i locucions: anar fet un carnestoltes, que vol dir anar vestit de mal gust; ésser un carnestoltes, que vol dir ésser un baliga-balaga, un poca-solta de qui no ens podem refiar, i alguna cosa ser un carnaval, en referència que és excessivament informal i disbauxada!
