(No) relacions forçades
El 2020 és l’any del com a casa enlloc. Si mai havíem preferit no veure’ns amb en Tal ni compartir amb en Tal Altre, aquest any ni fet a mida. No ha calgut excusar-se abans de dir que no. No vindrem.
I que la situació és anormal ho veiem en el niu de formes que tenim per dir que sí, que vindrem, que ens relacionem. El per donar i per vendre, l’a gavadals, la munió, el fotimer, el qui-sap-lo, la gentada i el fart de cosins, enguany posposats sine die.
Amb els parents ens hi avenim, del verb avenir-se, que vol dir congeniar, posar-se d’acord: Amb els germans ens avenim molt.
Altres formes són l’adjectiu avinent, que vol dir de fàcil accés: Un lloc avinent de parar-hi. I també, de bon tracte: És una persona molt avinent, s’hi pot confiar. I la construcció fer avinent, que vol dir anunciar, recordar: Us faig avinent que aquest Sant Esteve només hi ha canelons per a deu persones!
Diem que amb la sogra o la cunyada ens hi fem, ens entenem prou bé i que ella n’està molt dels nets o dels nebots.
També utilitzem entendre-s’hi per referir-nos a la manera de veure amb claredat una situació per actuar-hi en conseqüència: T’hi entens? No, no me’n surto. Amb tants procicats no m’hi entenc ni gens ni mica!, i no pas, *no m’hi aclaro ni gens ni mica (*aclarar no és una forma catalana i aclarir —1a persona: aclareixo— vol dir fer més clara alguna cosa o treure el sabó de la roba, esbandir).
Sigui com sigui, pocs, però ben avinguts, us desitgem un bon Nadal i una bona entrada al 2021 🙂.
