Hi havia una vegada…
La Torre de Babel, de Pieter Bruegel (1563). Aquest mite pretén explicar l’origen de la diversitat de llengües del món.
Us imagineu un món on els parlants d’una llengua com cal fessin frases de l’estil… Si vas tan a poco a poco me aduermo, has de seguirme, me hace verguenza, tengo mal de barriga, eres un torracojones, estoy atabalado, las llaves son en la mesa, el escalfador se ha estropellado i barbaritats així? Doncs poc o molt nosaltres en coneixem un de semblant i… hi vivim!
La interferència del castellà entre nosaltres és tan forta que no ens adonem que frases com aquestes ─però a l’inrevés─ les diem i les sentim cada dia sense que se’ns posin els pèls de punta (si no, feu-ne la prova). De vegades el que se sent és català només superficialment, per un tret fonètic, per mitja paraula de lèxic, per la terminació verbal, però l’estructura completa és un mer calc del castellà. Un castellà a la catalana!
Resoldre això passa per formació, lectura i ganes de millorar! El català, per volum de parlants, és de les llengües més utilitzades a la xarxa i per producció i traduccions és de les principals llengües de cultura d’Europa (el número 1 en nombre de traduccions, la novel·la La pell freda d’Albert Sánchez Piñol, ha estat traduïda a 37 llengües!). Així doncs per què ens entestem a anar a allò fàcil? No pot ser també un bon propòsit per al 2017 llegir en català i millorar quatre tics d’aquests que tenim tan encastats (*em caic, *li puc ajudar, *quin agobio, *em pujo/em baixo, *sí que està o *passa’t per l’oficina)?
En quin món vivim? Potser el problema és que no n’hi ha prou a ser una llengua com cal, fa falta un esforç institucional i cívic important, una normalització reeixida que hem de fer entre tots.
