Arxiu per febrer, 2017

  • Enterramorts, tapaforats, aixafaterrossos, escalfacadires…

     

    L’escanyapobres (1884), una de les novel·les més conegudes de Narcís Oller

    Benplantat o contràriament malgirbat; cellajunt i galtaplè; panxacontent o llepafils; malfeiner i esquenadret; caragirat i pocavergonya; lletraferit i mestretites; somiatruites i bufanúvols; llenguallarg i bocamoll; capcot i bocatancat; busca-raons i primmirat; cagadubtes i milhomes… Aquest ventall d’adjectius i noms ─amb les formes femenines corresponents, que de tot hi ha en el món de les dones també!─, formats per l’adjunció de dos mots de categories gramaticals diferents per formar-ne un de nou són els millors descriptors de persones que podem trobar i omplen les pàgines de la millor literatura.

    La composició és un mecanisme de formació de noves paraules a partir d’altres mots de la llengua. En podem obtenir adjectius (pocapena), noms (escanyapobres) o fins i tot verbs (capgirar)! Normalment els dos mots que conformen el mot compost s’uneixen directament, sense posar-hi cap guionet enmig, llevat que hi hagi algun aspecte fònic que recomani l’ús del guionet per facilitar-ne la lectura, com ara a pèl-roig o coll-llarg. Quant a l’accent, tots dos components mantenen la pronúncia de les vocals amb el mateix timbre que tenien en el mot originari. Així, el compost “portaveu” es pronuncia com si fos escrit “porta veu” (amb la o tònica i no pas neutralitzada en u, tal com hauria de ser en català central).

    Us animem a utilitzar una adjectivació rica i contrastada. Hi ha vida més enllà d’un paio molt “guai”,  una experiència molt “xula” i que “maco” tot plegat!

    Article complet

  • Ja ve, ja s’acosta, la disbauxa al carrer!

     

    El Carnaval (en singular) és una festa lligada al cicle lunar: coincideix sempre amb fase de lluna nova (és a dir, quan no hi ha lluna) i mai cau el mateix dia. Aquesta celebració precedeix la Quaresma i comprèn els dies anteriors al Dimecres de Cendra, des de Dijous Gras. Fixeu-vos que quan esmentem aquests mots com a festes assenyalades, els escrivim en majúscula inicial.

    Les teories sobre el seu origen són diverses, però totes coincideixen a celebrar la proximitat de la primavera, mitjançant un ritual de transformació en el qual l’alegria i la disfressa són una rèplica de l’imminent despertar de la natura.

    Històricament, els territoris de parla catalana havien emprat el terme carnestoltes, però des d’Itàlia, el S. XIX, es va introduir el mot carnaval. Ara s’utilitza més la paraula carnaval per parlar de la festa i carnestoltes per parlar del personatge central, el rei de la festa, tal com recull l’Alcover Moll: “Ninot de palla vestit de roba, que els dies de Carnaval posen penjat al balcó i el cremen el darrer dia. || Home ridícul, que fa accions grotesques. “

    De fet, però, carnaval (carnem levare) i carnestoltes (carnes tollendas) són dues paraules sinònimes, que es refereixen al fet de prohibir (llevar, treure) la carn.

    Altres paraules referides al carnaval poden ser: carota, careta, màscara o mascarada que tant es refereix al ball de màscares, com és un sinònim de ficció, farsa; festa de disfresses; rua, desfilada, comparsa; emprovar-se; perruca, postís, lligadura, rímel… I per acabar algunes frases fetes: de tard o de primer, Carnestoltes pel febrer, de Nadal a Carnestoltes, set setmanes desimboltes, i  locucions: anar fet un carnestoltes, que  vol dir anar vestit de mal gust; ésser un carnestoltes, que vol dir ésser un baliga-balaga, un poca-solta de qui no ens podem refiar, i alguna cosa ser un carnaval, en referència que és excessivament informal i disbauxada!

    Article complet

  • Textos àgils, pocs demostratius

     

    Les ulleres bifocals ens permeten veure-hi de prop i de lluny!

    Els demostratius marquen les relacions espacials entre els interlocutors. Segur que els coneixem! Aquest (i resta de formes) i això, de proximitat; aquell (i resta de formes) i allò, de llunyania; i els adverbis ací, aquí, allí, allà.

    Quan el nom especificat és implícit, el demostratiu té la funció de pronom, com ara:

    Atén aquesta alumna que aquella ja l’atendré jo.

    Sovint, però, abusem dels demostratius, en frases com:

    Cal avaluar els recursos i decidir si *aquests són suficients.

    Els veïns s’han afegit a l’assemblea de barri i actuen segons les directrius *d’aquesta.

    Això només és possible en *aquells casos que preveu la llei.

    Aquests usos són força freqüents en el llenguatge escrit. Potser busquen la precisió i la formalitat, però, fet i fet, empitjoren el text. És millor, doncs, repetir el nom o, simplement, prescindir del demostratiu.

    Cal avaluar els recursos i decidir si són suficients.

    Els veïns s’han afegit a l’assemblea del barri i actuen segons les seves directrius/segons les directrius de l’assemblea /segons les directrius d’aquesta assemblea.

    Això només és possible en els casos que preveu la llei.

    Igualment, hem d’evitar usar els demostratius com a pronoms quan els puguem substituir per un pronom feble o relatiu:

    La directora i la secretària *d’aquesta n’estaven al cas; que ha de ser, la directora i la seva secretària n’estaven al cas.

    Correspon a la comissió estudiar els projectes i fer una selecció *d’aquests; millor, i fer-ne una selecció.

    L’assemblea va aprovar les quotes familiars. Les funcions *d’aquestes són…; és a dir, l’assemblea va aprovar les quotes familiars, les funcions de les quals/les funcions de les quotes són…

    Per tant, eviteu els demostratius sempre que no siguin necessaris, ja eliminant-los, ja amb pronoms febles o pronoms relatius, ja repetint el nom que determinen.

    Article complet

  • Per comunicar, clar i català

    Sector tecnològic, Catalunya, l’Hospitalet, plaça d’Europa… Quines són les llengües de comunicació de les nostres empreses? La influència del món anglosaxó, la innovació constant i la voluntat dels creatius de distingir-se ha fet que les nostres empreses dimiteixin de difondre terminologia en català?

    Ras i curt, i amb termes a l’abast de tothom, per què de les aplicacions n’hem de dir app, de les tauletes tablets i dels llibres digitals e-books?

    La globalització ha fet de l’anglès la llengua de relació no sols amb els que no parlen el nostre idioma, sinó paradoxalment entre nosaltres mateixos. És que la terminologia catalana no està preparada per parlar de tecnologia, mobilitat o economia? I tant que ho està! La qüestió principal és de visibilitat i acceptació. A favor, hi tenim  la intercomprensió amb el clients i els interlocutors autòctons, i el fet de consolidar una llengua de recerca i de cultura. En contra, les inèrcies i la poca sensibilitat de les empreses, moltes multinacionals, a treballar amb la llengua del país. Per revertir aquesta tendència s’ha editat el fullet  50 termes del món de l’empresa, que es pot descarregar a la pàgina de la campanya “Català i empresa, ja estàs al dia?” i que contrasta l’anglicisme amb el terme català.

    Us animem doncs a dir adéu al start-up i al community manager i bon dia a l’empresa emergent i al gestor de comunitats!

    Article complet

Vull fer un curs!


Entrades recents


Històric


Núvol d’etiquetes


Recursos


Comentaris recents


Blog