Arxiu de l'autor

  • Rubricatus exprés

    Ara sí que l'hem feta bona, quin embolic!

    Ara sí que l’hem feta bona, quin embolic!

    Tot va molt de pressa, la comunicació gira a la velocitat de les xarxes i el català no pot quedar enrere. Algunes expressions es posen de moda i reemplacen les de tota la vida, dites durant generacions i ara escombrades en un tres i no res. Vegem-ne algunes; segur que les coneixeu, només cal dir-les!

    Ser *lo que hi ha: no hi ha més cera que la que crema, no hi ha res a fer, quin remei, les coses són com són, no s’hi pot fer res, qui dia passa any empeny

    *Pringar, ser un *pringat: tocar el rebre, ser un passerell, fer el paperina

    *Liarla, anar *liat: armar-la, emmerdar-la, fer-la bona/grossa; anar de corcoll/molt atabalat/embolicat/enfeinat.

    I *més del mateix!: i sant tornem-hi, i la cançó de l’enfadós!

    No venir *a cuento: no venir a tomb

    *A palo seco: tal com raja, sense embuts

    Anar *a saco: anar de bòlit/a tota hòstia/a preu fet/a tota merda

    *Fer unes risses: fer un beure, fer-la petar, passar-la/passar-ho bé

    Anar (cadascú) *a lo seu/*lo seu seria…: anar (cadascú) a la seva/pel seu compte. Aniria bé…

    *Callarse la boca: callar, fer mutis i a la gàbia, mossegar-se la llengua

    *Posar dels nervis: posar nerviós/fotre nerviós, treure de polleguera

    I si no pesqueu (*pilleu) alguna cosa vol dir que no hi caieu, no pas que *no caieu, que en tot cas vol dir que us manteniu drets (i no pas *de peu), sense caure. Per tant, caure-hi ─verb preposicional en el sentit d’adonar-se’n d’alguna cosa, reconèixer-la─ i caure ─verb intransitiu i no pas reflexiu, *m’he caigut.

    Article complet

  • Altra volta, el cercle

    La volta de creueria de l’església de Santa Maria del Mar, a Barcelona

    Avui sortirem de ben amunt i anirem baixant fins a tocar de peus a terra.

    De l’espai que podem albirar només limitat per l’horitzó, en diem volta del cel. Les esglésies sempre s’hi han adreçat, al cel, amb agulles i arcs i voltes, que són els sostres corbats que ens conviden a la petitesa, a partir d’elements que es recolzen mútuament i se suporten per pilars i contraforts. Les claus de volta de les catedrals, les peces de pedra esculpides que clouen l’estructura de les voltes, són també el desllorigador de qualsevol projecte.

    Les persones som de fer voltes o donar voltes, tant en el sentit físic de fer tombs o passejades, com en el figurat de meditar o considerar les coses: donar-hi voltes. Quan volem que el que era a dalt vagi a baix i es pertorbi l’ordre de les coses, parlem de capgirar: la revolució russa va capgirar la història. Mirar les coses des d’una altra perspectiva, perquè les limitacions ens semblin virtuts, també és capgirar la realitat, un  exercici imprescindible per sobreviure!

    En la vida hi ha camins que fan volta o marrada, és a dir ens allunyen del camí recte perquè el traçat sigui més planer o perquè no hem sabut trobar el camí dret. Si arribem on tocava, rai, però sovint altra volta recuperem el mateix punt, que és com girar cua sense dir-ho. Sense adonar-nos-en, de cop i volta, sense solta ni volta, tornem a ser on érem! Tal volta ens caldrà novament mirar enlaire, la volta del cel.

    Article complet

  • Una altra mena de desigualtat

    Vivim en societats diverses i com tots sabem, al costat de la versió naïf i positiva de la multiculturalitat, la diversitat sovint vol dir desigualtat. Fixant-nos en el tema del nostre blog,  quatre dades: el 96% de la població mundial parla el 4,5% de les llengües (percentatge que s’ha anat reduint), el 40% de les llengües ja no es transmeten, el 10% de les llengües tenen últims parlants o se n’ha mort la comunitat que les parlava, i el 40% de les llengües tenen símptomes de pèrdua (aquest seria el cas del català, que té pèrdua d’estructures i usos). No pinta gaire bé, oi, el panorama?

    El fet que una persona o un grup conegui més d’una llengua, no implica que la comunitat usi indistintament més d’una llengua. Molts individus són plurilingües però les seves societats funcionen bàsicament en una llengua i, ras i curt, si una llengua no és necessària deixa de transmetre’s i de parlar-se. Per a què?

    Perquè un llengua sigui usada les persones s’han d’adonar que fer-ho és beneficiós per a elles. La incorporació de les persones nouvingudes a la societat catalana, on el català conviu amb una altra llengua de molt més abast, els comporta necessàriament adaptar-se al context que els acull, i un dels àmbits en què això és més important és el de la comunicació. Poder-se comunicar amb els parlants de la comunitat d’acollida en la llengua pròpia del territori és un factor clau per a la integració. En una comunitat com més elements es comparteixen més possibilitats hi ha de sentir-s’hi bé i plenament integrat. I això sense que calgui abandonar la llengua i cultura d’origen. Tots sabem que estimem i valorem més allò que considerem propi.

    Per tal que aquesta adaptació sigui possible, cal acostar la llengua catalana als nouvinguts que encara no la utilitzen com a pròpia, en el màxim d’espais: escola, administració local, mitjans de comunicació, cultura i lleure, fins a fer-ne una llengua del carrer, la llengua comuna de l’Hospitalet.

    És clar que la realitat és tossuda i les dades sobre l’ús i el coneixement de la llengua catalana són encara lluny d’aquest desideràtum. Si les voleu consultar, podeu clicar el següent enllaç: Informe de política lingüística 2016.

    Si volem deixar de ser els cuers i sortir de la zona de risc (llengües amb símptomes de pèrdua), posem-nos-hi. La diversitat també ha de voler dir igualtat d’oportunitats.

    Article complet

  • Tocats del bolet

    L’ou de reig més gran de Catalunya

    La nova gramàtica considera adequades algunes locucions que fins ara es consideraven incorrectes, com ara degut a seguit d’un sintagma nominal o d’una oració encapçalada per el fet que, en sentit causal.

    Per exemple: El preu es va encarir degut a l’absència de pluges.

    Fins ara la corregíem i la substituíem per ja que, perquè, a causa que, gràcies a, per culpa de, que continuen sent adequades en tots els contextos. Les formes degut/deguda només eren correcte com a participi del verb deure, és a dir concordant amb un nom anterior al qual es referien i seguides o no de la preposició a.

    Per exemple: L’encariment de preus va ser degut a…/la pujada de preus va ser deguda a l’absència de pluges (concordança amb el nom anterior: encariment degut a/pujada deguda a) .

    Però  hi ha d’altres locucions que, simplement, no són catalanes i no podem utilitzar de cap de les maneres, vegem-les!

    *Per suposat que vindrem! ⇒ per descomptat/i tant que vindrem!

    *A fi de comptes/*al fi i al cap l’important és passar-ho bé ⇒ al cap i a la fi, al capdavall, a l’últim, fet i fet l’important és passar-ho bé.

    *Sempre i quan els tallis amb cura ⇒ sempre que els tallis amb cura.

    *En base a la meva experiència ⇒ a partir de/partint de la meva experiència.

    *Sota el meu punt de vista, n’hi ha d’haver forces ⇒ des del meu punt de vista, n’hi ha d’haver forces.

    *Tal i com dèiem, no els hem d’arrencar ⇒ tal com dèiem, no els hem d’arrencar.

    *Ja podem anar a caçar bolets, doncs ha plogut! ⇒ ja podem anar a caçar bolets perquè ha plogut!

    Sens dubte, la millor informació que us hem donat en aquest apunt és que després de les pluges sembla que ja es troben bolets als boscos, cosa que en un país micòfil com el nostre és sempre una bona notícia.

    Article complet

  • Una gramàtica per a tothom

     

    Com podríem abordar la lectura del Tirant lo Blanc, de Joanot Martorell, o d’Incerta Glòria, de Joan Sales? Amb temps i entusiasme, sens dubte, i potser també amb una mica d’ajuda i debat!

    Això és el que ens oferirà Neus Nogué, professora del Departament de Llengua Catalana de la Universitat de Barcelona, dimecres dia 18, a les 18.30 h, a la Biblioteca Tecla Sala: una xerrada divulgativa sobre les novetats que incorpora la nova Gramàtica de la llengua catalana de l’IEC, publicada ara fa uns mesos.

    És clar que ningú no recomana que llegim fil per randa la GIEC (Gramàtica de l’Institut d’Estudis catalans)!; no és aquest l’objectiu de la Secció Filològica de l’IEC. La gramàtica és el nostre manual de referència per establir els usos lingüístics adequats i no adequats en els diferents registres orals i escrits de la llengua.  Una nova normativa, descriptiva i prescriptiva, adaptada al segle XXI, als nous catalanoparlants i a la vitalitat dels usos col·loquials, imprescindibles per garantir el futur de la llengua. Una eina que ha d’estar al servei de tots els professionals de la llengua, docents, comunicadors i escriptors, però, sobretot, al servei de tots els parlants.

    Us convidem a assistir-hi!

     

     

     

    Article complet

Entrades següents >> << Entrades anteriors

    Vull fer un curs!


    Entrades recents


    Històric


    Núvol d’etiquetes

    abreviació (1) adequació (1) adjectius (2) aigua (2) anglicisme (12) article (4) catanyol (1) col·loquial (49) complement del nom (3) composició (2) Coronavirus (9) Donar (10) el/la (2) els hi (2) en (3) estàndard (2) etimologia (3) Fer (4) frases fetes (22) haver-hi (1) infinitiu (4) Informe de política lingüística (2) interferències lingüístiques (70) intransitiu (4) li (2) li hi (2) locucions temporals (1) lo neutre (2) lèxic (2) manlleus (8) Nadal (3) neologisme (4) neutralitzacions (3) objecte directe (3) ordre de la frase (3) pastisseria (1) perífrasis (4) Pillar (2) possessius incorrectes (2) pronoms febles (19) quantitatius (1) que (2) sexisme en el llenguatge (2) temps (2) transitiu (7)

    Recursos

     


    Comentaris recents


    Blog