Arxiu de l'autor

  • Va ser tot un esdeveniment!

     

     

    La remuntada del greix

    Abans teníem el problema dels *aconteixements, ara tenim el dels *events (en castellà evento, en anglès event, en francès événement); no sabem què és pitjor. De les trobades, sessions, tallers, jornades, xerrades, tertúlies, projeccions, actes i debats ara en fem *events. Tot són *events.

    En català tenim la forma esdeveniment (advenimiento en castellà), del verb esdevenir (advenir, amb un sentit litúrgic), que vol dir començar a existir, ocórrer, passar, succeir…, però un fet esdevingut no és un *event.

    Val a dir que  la forma meeting s’ha normalitzat en míting, mentre que dels workshop n’hem de dir aules taller o obradors, més enfocats a l’aprenentatge.

    Dels fets molt importants, en diem esdeveniments; dels actes de Facebook als quals ens conviden també en diem esdeveniments, i dels successos estadístics també; però en la majoria dels casos, ens hi referim amb la tirallonga de paraules que hem relacionat anteriorment.

    També tenim la paraula efemèride, esdeveniment notable, que prové del llatí ephemeride (que vol dir calendari), a través del grec, i que originalment es referia al llibre on els antics registraven dia per dia els esdeveniments de la vida d’un personatge. Per això també vol dir commemoració, evocació o recordatori. De fet, però, la paraula efímer ephimeru, que vol dir que només dura un dia, prové de la mateixa arrel. Coses de la llengua!

    Article complet

  • Doncs perquè ho dic jo!

     

    Avui anem d’autoritaris. Hi ha moments que les coses s’han de fer tant sí com no. No s’hi val a pactar. No hi ha negociació possible. En sabem de fer això?

    És clar! Tot i la tradició pactista dels catalans, la llengua ens ofereix molts recursos per expressar l’obligació: l’un la perífrasi haver de + infinitiu que ens ha de permetre bandejar el *tenir que + infinitiu, el *tenir de + infinitiu i el famós *hi ha que/*n’hi ha que + infinitiu. L’altra estructura, fantàstica, és el verb caldre + infinitiu, conjugat en tercera persona.

    Una altra forma d’expressar ordres (o instruccions) és l’ús de l’imperatiu dels verbs, en lloc de  les formes d’infinitiu: el rètol *tancar la porta, perquè els veïns no es deixin l’ascensor obert, ha de ser tanqueu la porta; *no fumar, ha de ser no fumeu, i així: Estem fent obres, disculpeu les molèsties, apagueu el llum, etc., en català preferentment conjugades amb la segona del plural.

    També tenim la construcció ser de + infinitiu, quan expressa un procés mental, com ara lamentar, suposar, creure, témer, agrair, admirar, etc., en frases com: És de suposar que aviat trobaran una solució; és d’agrair que ens hagin avisat. Per acabar també és possible usar la forma ser necessari (que) + verb, com ara: És necessari canviar l’oli del cotxe cada tres mil quilòmetre. En cap cas, però hem d’utilitzar la forma *es precisa, construcció que veiem sovint als aparadors de les botigues per sol·licitar personal: *es precisa dependenta, que ha de ser, obligatòriament, sense negociació possible, cal dependenta.

    I ara, si teniu verd, passeu!

    Article complet

  • Enterramorts, tapaforats, aixafaterrossos, escalfacadires…

     

    L’escanyapobres (1884), una de les novel·les més conegudes de Narcís Oller

    Benplantat o contràriament malgirbat; cellajunt i galtaplè; panxacontent o llepafils; malfeiner i esquenadret; caragirat i pocavergonya; lletraferit i mestretites; somiatruites i bufanúvols; llenguallarg i bocamoll; capcot i bocatancat; busca-raons i primmirat; cagadubtes i milhomes… Aquest ventall d’adjectius i noms ─amb les formes femenines corresponents, que de tot hi ha en el món de les dones també!─, formats per l’adjunció de dos mots de categories gramaticals diferents per formar-ne un de nou són els millors descriptors de persones que podem trobar i omplen les pàgines de la millor literatura.

    La composició és un mecanisme de formació de noves paraules a partir d’altres mots de la llengua. En podem obtenir adjectius (pocapena), noms (escanyapobres) o fins i tot verbs (capgirar)! Normalment els dos mots que conformen el mot compost s’uneixen directament, sense posar-hi cap guionet enmig, llevat que hi hagi algun aspecte fònic que recomani l’ús del guionet per facilitar-ne la lectura, com ara a pèl-roig o coll-llarg. Quant a l’accent, tots dos components mantenen la pronúncia de les vocals amb el mateix timbre que tenien en el mot originari. Així, el compost “portaveu” es pronuncia com si fos escrit “porta veu” (amb la o tònica i no pas neutralitzada en u, tal com hauria de ser en català central).

    Us animem a utilitzar una adjectivació rica i contrastada. Hi ha vida més enllà d’un paio molt “guai”,  una experiència molt “xula” i que “maco” tot plegat!

    Article complet

  • Ja ve, ja s’acosta, la disbauxa al carrer!

     

    El Carnaval (en singular) és una festa lligada al cicle lunar: coincideix sempre amb fase de lluna nova (és a dir, quan no hi ha lluna) i mai cau el mateix dia. Aquesta celebració precedeix la Quaresma i comprèn els dies anteriors al Dimecres de Cendra, des de Dijous Gras. Fixeu-vos que quan esmentem aquests mots com a festes assenyalades, els escrivim en majúscula inicial.

    Les teories sobre el seu origen són diverses, però totes coincideixen a celebrar la proximitat de la primavera, mitjançant un ritual de transformació en el qual l’alegria i la disfressa són una rèplica de l’imminent despertar de la natura.

    Històricament, els territoris de parla catalana havien emprat el terme carnestoltes, però des d’Itàlia, el S. XIX, es va introduir el mot carnaval. Ara s’utilitza més la paraula carnaval per parlar de la festa i carnestoltes per parlar del personatge central, el rei de la festa, tal com recull l’Alcover Moll: “Ninot de palla vestit de roba, que els dies de Carnaval posen penjat al balcó i el cremen el darrer dia. || Home ridícul, que fa accions grotesques. “

    De fet, però, carnaval (carnem levare) i carnestoltes (carnes tollendas) són dues paraules sinònimes, que es refereixen al fet de prohibir (llevar, treure) la carn.

    Altres paraules referides al carnaval poden ser: carota, careta, màscara o mascarada que tant es refereix al ball de màscares, com és un sinònim de ficció, farsa; festa de disfresses; rua, desfilada, comparsa; emprovar-se; perruca, postís, lligadura, rímel… I per acabar algunes frases fetes: de tard o de primer, Carnestoltes pel febrer, de Nadal a Carnestoltes, set setmanes desimboltes, i  locucions: anar fet un carnestoltes, que  vol dir anar vestit de mal gust; ésser un carnestoltes, que vol dir ésser un baliga-balaga, un poca-solta de qui no ens podem refiar, i alguna cosa ser un carnaval, en referència que és excessivament informal i disbauxada!

    Article complet

  • Textos àgils, pocs demostratius

     

    Les ulleres bifocals ens permeten veure-hi de prop i de lluny!

    Els demostratius marquen les relacions espacials entre els interlocutors. Segur que els coneixem! Aquest (i resta de formes) i això, de proximitat; aquell (i resta de formes) i allò, de llunyania; i els adverbis ací, aquí, allí, allà.

    Quan el nom especificat és implícit, el demostratiu té la funció de pronom, com ara:

    Atén aquesta alumna que aquella ja l’atendré jo.

    Sovint, però, abusem dels demostratius, en frases com:

    Cal avaluar els recursos i decidir si *aquests són suficients.

    Els veïns s’han afegit a l’assemblea de barri i actuen segons les directrius *d’aquesta.

    Això només és possible en *aquells casos que preveu la llei.

    Aquests usos són força freqüents en el llenguatge escrit. Potser busquen la precisió i la formalitat, però, fet i fet, empitjoren el text. És millor, doncs, repetir el nom o, simplement, prescindir del demostratiu.

    Cal avaluar els recursos i decidir si són suficients.

    Els veïns s’han afegit a l’assemblea del barri i actuen segons les seves directrius/segons les directrius de l’assemblea /segons les directrius d’aquesta assemblea.

    Això només és possible en els casos que preveu la llei.

    Igualment, hem d’evitar usar els demostratius com a pronoms quan els puguem substituir per un pronom feble o relatiu:

    La directora i la secretària *d’aquesta n’estaven al cas; que ha de ser, la directora i la seva secretària n’estaven al cas.

    Correspon a la comissió estudiar els projectes i fer una selecció *d’aquests; millor, i fer-ne una selecció.

    L’assemblea va aprovar les quotes familiars. Les funcions *d’aquestes són…; és a dir, l’assemblea va aprovar les quotes familiars, les funcions de les quals/les funcions de les quotes són…

    Per tant, eviteu els demostratius sempre que no siguin necessaris, ja eliminant-los, ja amb pronoms febles o pronoms relatius, ja repetint el nom que determinen.

    Article complet

Vull fer un curs!


Entrades recents


Històric


Núvol d’etiquetes


Recursos


Comentaris recents


Blog