Toca revifar-se!
Per revifar les paraules toca fer-les servir!
El lèxic és la base de la llengua, el maó, la pedra que forneix tot l’edifici. Després hi tenim els sintagmes, les frases, el discurs… la sintaxi! En l’exemple, les obertures a les parets o la inclinació de la teulada, però tots sabem que sense maons, no hi ha casa, així com sense conèixer i cultivar el lèxic no hi ha llengua.
Si falla el lèxic falla tot i d’aquí la importància de propostes com la de Jordi Badia a Salvem els mots que fa una crida a “rescatar” —és a dir, a usar— mots que no volem perdre. Paraules arraconades perquè n’hi ha d’altres, sovint més generals i per tant, menys precises, que trobem més estàndard i comunament acceptades; és a dir, més semblants al castellà. Això si no utilitzem directament paraules que no són catalanes!
Feu un exercici: agafeu un dels tòpics actuals —les mesures davant la covid— i penseu com en podem parlar més enllà de l’estrès o “l’agobiu”?
“Tot això és un desgavell, mareig, trasbals, astorament, desori, bogeria, xivarri, cridòria, confusió, despropòsit, guirigall, batibull, desconcert, can seixanta, mullader, merder, sidral, enrenou…”
“Aquesta situació m’atribola, m’aclapara, m’atordeix, m’atabala, em preocupa, m’amoïna, m’esvera, m’entristeix, m’esporugueix, m’esgarrifa, em sap greu…”
No ens *agobiem tant i anem per feina: salvem els mots i les persones!
