Arxiu de l'autor

  • Toca revifar-se!

    Per revifar les paraules toca fer-les servir!

     

    El lèxic és la base de la llengua, el maó, la pedra que forneix tot l’edifici. Després hi tenim els sintagmes, les frases, el discurs… la sintaxi! En l’exemple, les obertures a les parets o la inclinació de la teulada, però tots sabem que sense maons, no hi ha casa, així com sense conèixer i cultivar el lèxic no hi ha llengua.

    Si falla el lèxic falla tot i d’aquí la importància de propostes com la de Jordi Badia a Salvem els mots que fa una crida a “rescatar” —és a dir, a usar— mots que no volem perdre. Paraules arraconades perquè n’hi ha d’altres, sovint més generals i per tant, menys precises, que trobem més estàndard i comunament acceptades; és a dir, més semblants al castellà. Això si no utilitzem directament paraules que no són catalanes!

    Feu un exercici: agafeu un dels tòpics actuals —les mesures davant la covid— i penseu com en podem parlar més enllà de l’estrès o “l’agobiu”?

    “Tot això és un desgavell, mareig, trasbals, astorament, desori, bogeria, xivarri, cridòria, confusió, despropòsit, guirigall, batibull, desconcert, can seixanta, mullader, merder, sidral, enrenou…”

    “Aquesta situació m’atribola, m’aclapara, m’atordeix, m’atabala, em preocupa, m’amoïna, m’esvera, m’entristeix, m’esporugueix, m’esgarrifa, em sap greu…”

    No ens *agobiem tant i anem per feina: salvem els mots i les persones!

    Article complet

  • Una vida dedicada a l’ensenyament

    Lluís López del Castillo (1938-1918), fill de pares murcians, de petit corria i jugava als carrers de la Torrassa mentre els seus pares tenien cura del negoci. Als anys 40, malgrat la repressió franquista i la prohibició explícita del català en els àmbits acadèmics, escolars i institucionals, el català era una llengua d’ús social i en Lluís la va aprendre d’aquesta manera; usant-la. La seva història, com la de Francesc Candel i molts altres, ens fa veure com el català ha estat sempre una llengua de cohesió i integració social.  

    Aquesta setmana la Biblioteca Tecla Sala inaugura una exposició sobre aquest pedagog, filòleg, docent i investigador incansable. Professor de la Universitat Autònoma i col·laborador de Cavall Fort, va ser un dels pioners en l’elaboració de manuals per a l’ensenyament del català als xiquets, com ara amb els entranyables Faristol, il·lustrats per Pilarín Bayés.   

    Entre nosaltres és conegut per les seves aportacions en el camp de la sociolingüística aplicada, en què va reflexionar sobre la llengua estàndard en el llibre Llengua standard i nivells de llenguatge  (1976), amb la primera aproximació a Catalunya del concepte anglosaxó standard i de la variabilitat associada als nivells de llenguatge. Com a docent, va aportar una visió sociolingüística a l’aprenentatge de la llengua i va situar l’aprenent al centre de la tasca educativa.  

    Amb aquesta exposició les biblioteques de la ciutat i el CNL volem expressar-li el nostre agraïment. Us convidem molt i molt a visitar-la! 

      

     

    Article complet

  • Alça, Manela!

    Si voleu mirar el programa del curs, *ho teniu en aquest enllaç. 

    Recolliu els materials, papers, bolígrafs i llapis, i *ho deixeu en quarantena 24 hores. 

    Alça, Manela, quin exercici més fàcil!

    Eps, que no veieu que el programa del curs és un grup masculí que s’ha de substituir per un pronom masculí? El programa del curs, l’he de baixar des del web; el programa del curs, me’l sé de memòria,  el programa del curs, el teniu en aquest enllaç. I que no hi tenim un article masculí davant de materials? Els materials, els hem de netejar desps d’utilitzarlos; els materials, cadascú els porta de casa. 

    El desgavell pronominal comença a tenir proporcions bíbliques, deu ser que en època de pandèmies tot és a l’engròs! A les interferències a l’hora de substituir un complement masculí i un de neutre darrere el verb (lo/ho), s’hi suma ara que tot és ho, també davant del verb! En castel, i aquí la mare dels ous, lo és tan masculí com neutre i per això ho, en català ha de fer també les dues funcions.  

    Però en català, ho és la forma neutra i prou. Els mots això/allò o una frase subordinada com ara, ja on trobar el programa del curs, ja ho ; ja sé que els materials han d’estar en quarantena, ja ho.  

    Així doncs: I què fem amb tot això? Ho llencem? Els papers deseulos a l’armariet i els llapis, els renteu ben rentats. 

    Alça, Manela! On anirem a parar si no sabem diferenciar tot un senyor El d’un simple Ho?  

    Article complet

  • La certesa del futur

    Endevinar el futur no és a les nostres mans, però expressar-lo amb correcció sí.

    Malgrat que tot sembli incert i provisional, heus aquí algunes veritats sobre el futur. 

    Amoïnats com estem, si en una assemblea amb torns de paraula sentim que el moderador diu: “Ara *va a parlar la representant dels Borinots”, gairebé que toquem el dos perquè comencem malament. En canvi ens engrescarà l’ànim si diu: “Ara parlarà la representant dels Borinots” i vinga aplaudiments; és a dir, la perífrasi anar a + infinitiu per expressar una acció futura no és català. Si a mitja xerrada m’han trucat i jo badavao tenia el mòbil silenciat, tal com ha de ser—  pendent de la intervenció dels Borinots, en adonar-me’n puc dir: “Ara li truco o “Ja li trucaré més endavant, però déu me’n guard de dir: ”Ara li *vaig a trucar. I si acabada l’assemblea hem d’enllestir per marxar esglaonadament, el moderador ens ha d’instruir dient: Ara recollirem les cadires i farem una filera per sortir un rere l’altre” i això ens donarà molta més seguretat i empenta que no pas si diu:Ara *anem a recollir les cadires i *anem a fer una filera per sortir un rere l’altre. 

    No ens cal la bola de vidre per saber que el futur s’expressa en futur (i depenent del context en present). Que cap mal aprenent del llenguatge administratiu aquelles formes tan pesades com incorrectes a l’estil de l*anem a procedir a la lectura de l’acta no ens destaroti l‘expressió del futur, no creem més incerteses ara que ja n’hi ha tantes. 

     

     

    Article complet

  • Li truco per informar-la

     

    Sprekelia Formosissima o flor de lis, l’únic lis que tenim en català!

    Com en un etern període d’”estem fent obres i no us podem atendre”, l’atenció presencial és ara més l’excepció que la regla. Comunicar-nos sense ser-hi ha esdevingut tan habitual com pujar sol a l’ascensor o saludar-nos amb una rialla als ulls. Ai las, a tot t’hi acostumes 

    Què hi podem fer? Les coses són com són (*és lo que hi ha, *no hi ha més) i tal com van les coses (*amb la que està caient), en tenim per estona. Aprofitem-ho, doncs, per repassar una mica els secrets d’una bona telecomunicació! 

    En català la forma de tractament habitual, sobretot formal, és la segona del plural: Us truquem per comunicar-vos/Us telefonem perquè. Però si us sentiu més còmodes parlant de vostè, en 3a persona, fixeu-vos que el pronom corresponent per als verbs telefonar i trucar és li (en singular) i els (hi)-los (en plural). Li truquem perquè/Li telefono per/Els (hi) truco per/Volia trucar-los per/Volia truca’ls-hi per. Regla d’or: en cap cas, *trucar-lis ni *telefonar-lis. Fàcil, oi? 

    Continuem: Us trucava per informarvos que o, en tercera persona, Anna, li trucava per informar-la que/Josep, li trucava per informar-lo que; i en plural, informar-los i informar-les. Regla d’or: en cap cas, *informar-lis, que és aquest plural que per mandra de no pensar, farceix les nostres comunicacions d’errors.  

    Que no la no presencialitat no ens faci perdre les formes! 

     

    Article complet

Vull fer un curs!


Entrades recents


Històric


Núvol d’etiquetes


Recursos


Comentaris recents


Blog