Fer fotos
La foto del català que ara es parla aprofundeix en el diagnòstic de López del Castillo, en un reculat 1976, a Llengua standard i nivells de llenguatge i en els enyorats Llibre verd, lila i taronja, que alguns recordareu dels primers cursos de català per a adults.
Les interferències lèxiques impliquen la reducció d’opcions lèxiques i la pèrdua de significats (què vol dir) i significants (com ho diem). Ras i curt, un empobriment que sovint respon a una situació de subordinació d’una llengua a una altra, a la qual (per múltiples factors) tendim a convergir amb la inexorable força de la llei de la gravetat. A tall d’exemple, i llegit en un mitjà digital aquesta mateixa setmana, com es diu “como muestra un botón” en català?, doncs atès que en català tenim mostres i tenim botons, la solució no pot ser altra que *com a mostra un botó! I així, de mica en mica, es buida la pica!
Què hi fa que abans la gent s’empipés i s’emprenyés i ara només es cabreja? López del Castillo ens mostrava la pèrdua de significats en parelles com capsa/caixa; esgarrinxar/esgarrapar; llençar/tirar; feina/treball; desar/guardar; estripar/petar/fer malbé/trencar; engegar/posar… a favor de l’última, que coincideix amb la forma del castellà. Al costat d’això hi tenim la correspondència inversa, i per això diem *pitar o *xorro com si xiular o raig no es referissin també al que fem a les segudes i al que baixa de les canonades. I ja més enllà, tenim l’oceà de l’apropiació sense manies: *rabiar per enrabiar-se o treure de polleguera, *currar per pencar, *vàrius per uns quants. I com a novetat el *sap a poc, en lloc de no n’hi ha prou, fem curt o el *barallar algunes dates, per especular, discutir.
Als parlants del català se’ns demana un plus de responsabilitat que als parlants de llengües que fan i desfan com volen, no els cal. Ai las! Fraseologia i lèxic n’hi ha a gavadals; caldria adaptar-los al moment actual i fugir de les traduccions literals de l’anglès i del castellà. No cal atribolar-se, però ─i menys *agobiar-se ni apurar-se─: refer i recrear la llengua és una feina gratificant.
Quant a les fotos, les prenem, les traiem o les realitzem? Tal com diu el títol, cap de les tres!
L’Assemblea General de les Nacions Unides, l’any 1992, va aprovar que el 22 de març seria el Dia Mundial de l’Aigua. L’aigua dels rius i mars està amenaçada per la sobreexplotació dels recursos hídrics i la pèrdua de diversitat fluvial i marina, l’augment dels períodes de sequera ocasiona guerres i migracions; la pol·lució i l’escalfament global estan provocant la pèrdua d’hàbitats i la mort dels esculls coral·lins. L’actual model econòmic ens vol assedegats de consum, però no sap que l’aigua no té preu.
Els missatges de Twitter, les piulades o tuits, és comunicació informal, sovint fruit d’una rampellada, però això no vol dir que hagin de ser gramaticalment incorrectes, sinó adequats a un registre que és el de la llengua col·loquial, que, ai las! tant justeja. En aquestes piulades hi ha de tot; el follet entremaliat s’hi troba com a casa, des de faltes de picatge, fins a interferències d’escola i a malentesos comunicatius. A banda dels inevitables estirabots creatius, l’ortografia i el lèxic se’n ressenten a bastament. No cal ser perepunyetes, però mireu de seguir bons piulaires i bloguers, que tan important és què es diu com com es diu.
