Arxiu de la categoria ‘General’

  • I nosaltres, som de llevar-nos d’hora o tard?

     

    En el nostre món de la immediatesa, les expressions temporals són constants i no sempre les utilitzem bé. Avui consultarem la nova Gramàtica de la llengua catalana de l’IEC, per sortir de l’atzucac previsible si som dels que acostumem a fer tard. Com ho podem resoldre?, aviat ho veurem! Per exemple, si  fem tard *tots els dies, amb valor de freqüència, d’ara en endavant direm que fem tard cada dia. Si som dels que no hi ha manera de llevar-nos *aviat, ara direm que ens és impossible llevar-nos d’hora, i si som dels que farem alguna cosa *en breus, direm que la farem tot seguit o de seguida. Quin canvi!

    Vegem-ho:

    Aviat és un adverbi  que significa al cap de poc temps, d’aquí a poc temps, passat poc temps, sense referència al moment que som i que també s’usa en el sentit d’abans del temps establert o normal. “Aviat començarem els cursos”, “Enguany la inscripció ha estat més aviat que altres anys.” Recordeu, també, les expressions al més aviat possible, com més aviat millor, com abans millor, tan aviat com pugui, per substituir  el conegut  *lo abans possible.

    D’hora és una locució adverbial que vol dir a una hora relativament poc avançada. “Sol dinar d’hora, a quarts de dues”, però “aviat dinarem, quan arribi el teu germà, a quarts de quatre!” Coneixeu la cançó de Lluís Llach “Escriu-me aviat”?, el títol vol dir que no fem esperar la nostra carta gaire temps, que ens enyoren, i no pas que ens hàgim de despertar a trenc d’alba per escriure-la.

    Si en voleu més exemples:

    Els alumnes es cansen aviat i cal canviar d’activitats constantment.

    Aviat tindrem cadires noves. (Eps, que això és ben cert, podeu venir a comprovar-ho.)

    Els cursos comencen més aviat que mai, al setembre, i el meu curs és ben d’hora al matí.

    Si seguim aquests exemples potser algun dia arribarem a la cita un quart abans, arribarem d’hora!

    Per acabar recordeu que, com va dir Pep Guardiola: “si ens aixequem ben d’hora i penquem, … aquest és un país imparable.” I això val per a cadascú de nosaltres!

    Bon inici de curs!

    Article complet

  • Augmentem la família!

    Parlant de dàlmates, mai no n’hi ha prous!

    Una de les novetats de la nova Gramàtica de la llengua catalana (GIEC) quant a morfologia de les paraules la (és a dir, si són invariables o canvien pel que fa a gènere i nombre) és la descripció del plural/femení d’alguns quantitatius que fins ara consideràvem invariables i sancionàvem.

    Tal com es diu a l’apartat 17.3: “En registres informals, però, es constata una certa tendència a dotar alguns d’aquests quantitatius invariables de flexió de nombre. Aquest és el cas de prou, massa i força. A més el quantitatiu prou presenta, en alguns parlars, flexió de gènere amb les formes analògiques prouta i proutes, formes que no resulten adequades més enllà dels registres informals“. El quantitatiu bastant/bastants ja figurava al DIEC amb les formes bastanta/bastantes, també en registres formals.

    Fixem-nos en el llenguatge de la GIEC; en cap cas prescriu o determina la correcció o incorrecció d’una forma. A partir de la variació lingüística quant a registres i dialectes, diferencia entre un estil molt formal, un de formal o estàndard i un d’informal o col·loquial, en què aquests usos analògics serien els més habituals.

    No hi ha respostes unívoques, tot depèn de qui ho diu, a qui s’adreça, en quina situació i amb quin propòsit. Sempre, és clar, que siguin formes catalanes i no interferències d’altres llengües, per més informals que siguin.

    I ara un exemple de tria lèxica: sortint d’una classe especialment llarga, un parell d’alumnes s’aixeca volant i s’apressa cap al passadís. “On aneu? ¬─pregunta una amiga. Al lavabo ─diu una, A pixar! ─crida l’altra.” Adequat, inadequat, què en penseu? I si els hi hagués preguntat això mateix un desconegut a qui haguessin envestit mentre sortien de l’aula? Adequat, inadequat?

    La nova gramàtica va per aquí, per enfortir les tries informals que són les que garanteixen l’ús espontani i viu de la llengua, sense haver de recórrer a les interferències.

    Article complet

  • Hi han novetats!

    Recordeu l’època dels llibrets de barbarismes i mots escaients, del català correcte i el català incorrecte? N’hi havia un niu de llibrets d’aquests! La nova gramàtica ha bandejat aquestes expressions pròpies d’un període de “resistència” i ha descrit els fets lingüístics sense atorgar-los càrregues valoratives. Així parlem de formes catalanes i formes no catalanes i sempre tenint en compte la diversitat de parlars del domini lingüístic: central, baleàric, nord-occidental, valencià…

    Les formes catalanes pertanyen a diferents registres: col·loquial → n’hi/dugues/ceia/es refereix a que; estàndard (formal) → n’hi/dues/es refereix al fet que, o molt formal → li’n/es refereix que/llur… Totes són formes de la llengua, triar-ne una o l’altra depèn de la situació comunicativa.

    Què vol dir això? Doncs que la nova Gramàtica de la llengua catalana de l’IEC (la GIEC o la GLC) despenalitza algunes formes en els registres informals de la llengua, que fins ara corregíem.

    Les formes no catalanes són les interferències lingüístiques que justifiquen aquesta proliferació de diccionaris sobre el català correcte/incorrecte: *quant més més (com més més), *tenir que (haver de), *sí o sí (tant sí com no), *fregona (pal de fregar), *peste (ferum…), *apurar (anar just…), *donar temps (tenir temps…).

    Evidentment la GIEC les continua excloent perquè són formes externes al sistema de la llengua.

    Pel que fa al verb haver-hi, la novetat que ens planteja ara la GIEC és que podem optar per fer la concordança amb el verb, depenent de la varietat dialectal. Anem a pams, fins ara (i per semblança amb el castellà, vegeu el següent article) corregíem sempre les formes hi han, hi havien, hi haurien… però en oracions en què el subjecte gramatical presenta propietats típiques de l’objecte directe, com ara la facilitat de posposar-se al verb o de ser pronominalitzat amb el pronom feble en (no per el/la-els/les), la concordança és ben normal. Característicament aquests verbs (que anomenem inacusatius) tenen una estructura verb + sintagma nominal i no tenen complement directe.

    Així doncs, igual que diem: Venen avions→ en venen (avions, subjecte posposat al verb en plural i pronominalitzat amb en), o falten dones en la política→ en falten, diem: A primer d’ESO hi han més sol·licituds que places→ n’hi han més (més sol·licituds que places, subjecte posposat al verb en plural i pronominalitzat amb en).

    Aquesta concordança es veu afavorida en formes verbals compostes, com ara: hi han hagut moltes famílies que s’han quedat sense plaça → n’hi han hagut moltes

    De tota manera, la GIEC ens remarca que la forma sense concordança és la més estesa en usos formals.

    Article complet

  • Més adequat i menys correcte

    La nova gramàtica aprovada per l’IEC suposa una nova manera de mirar les relacions entre ús i norma. La visió prescriptiva, en què l’ús s’ha d’adequar a la norma per ser correcte, passa a ser descriptiva, en què l’ús més estès constitueix la norma, un criteri flexible que acull les varietats dialectals (extensió geogràfica) i funcionals (registres), el fet que la comunicació sigui oral o escrita, el grau de formalitat, les condicions de producció, la tradició o novetat de la forma, etc. En una societat tan plural com l’actual, amb catalanoparlants d’orígens molt diversos, no és possible fer una norma única i vàlida per a tothom, cal entendre-la de manera més flexible, associada als usos i especialment adreçada a les noves generacions, els futurs catalanoparlants!

    Així doncs la normativa prioritza els usos més estesos i adequats en qualsevol situació (allò que em dèiem l’estàndard o llengua general).

    Però això no ens ha de fer pensar que tot s’hi val! Hi ha formes no catalanes que no pertanyen al sistema de la llengua; les que hem estat bandejant al Rubricatus des de sempre: perífrasi *tenir que, *anar a + infinitiu,  formes d’haver-hi sense el pronom feble, pronom *lis, el doncs causal, *sempre i quan per sempre que, abús del possessiu quan no hi cal, en fonètica absència de neutralitzacions i sonoritzacions…

    Penseu que la majoria de canvis eren recomanacions que ja practicava l’Institut, els mitjans i els llibres de text però que encara no s’havien ratificat. Així doncs la nova gramàtica aporta claredat i modernitat a una llengua, sovint amb el vent en contra, que ha de donar respostes als parlants del segle XXI.

    Un exemple de tot això és la fixació de l’escriptura de les combinacions col·loquials de pronoms febles: anem’s-en, llegim’s-el, fixem’s-hi, mireu’s-el… Us hi atreviu?

    Article complet

  • Abans no arribi l’estiu…

    Per molts anys, Laia!

    Mes de maig. Comencem l’operació biquini o l’endarrerim una mica? Seria un crim no aprofitar l’agenda d’activitats ludicogastronòmiques d’aquest mes… L’ajornem, doncs?

    Primer l’oferta més moderna, la de cuina de carrer, menjar de carrer o menjar sobre rodes (street food), en què les furgoteques vintage venen tastets d’arreu del món. Els terminòlegs han estat prou creatius i també ens han proposat les formes tecabús i gastrobús per substituir el mot anglès food truck. Per als llaminers sempre hi ha una paradeta de bagels farcits (panet anular, força dens), cupcakes (pastisset individual, recobert amb una capa de sucre i clara d’ou, fondant o crema de mantega), brownies (bescuit de xocolata i nous que se serveix en porcions quadrades), muffins (magdalena elaborada amb mantega), cookies (galeta rugosa amb trossets de xocolata o fruita seca) o plum-cakes (pastís de mantega farcit amb panses i fruita confitada); totes aquestes denominacions són manlleus procedents de la pastisseria anglosaxona per als quals no tenim un nom equivalent. Però si som dels de la coca de forner ben ensucrada, no hi ha res millor que la rebosteria (repostería, bollería en castellà) tradicional: pastissos de poma (tarta), el pa de pessic (bizcocho), els tortells (rosco), la pasta de full i els milfulls (hojaldre, milhojas), les cassoletes de crema (tartaletas), les safates de variats…

    Les postres casolanes fan una olor boníssima d’acabat de fer (recién hecho), que no hi ha cap “XLmuffin amb gingebre” del món que pugui superar.

    Aprofiteu doncs el maig, que al juny ens hi hem de posar: l’aigua de la platja ja està a punt!

    Article complet

Entrades següents >> << Entrades anteriors

    Vull fer un curs!


    Entrades recents


    Històric


    Núvol d’etiquetes

    abreviació (1) adequació (1) adjectius (2) aigua (2) anglicisme (12) article (4) catanyol (1) col·loquial (49) complement del nom (3) composició (2) Coronavirus (9) Donar (10) el/la (2) els hi (2) en (3) estàndard (2) etimologia (3) Fer (4) frases fetes (22) haver-hi (1) infinitiu (4) Informe de política lingüística (2) interferències lingüístiques (70) intransitiu (4) li (2) li hi (2) locucions temporals (1) lo neutre (2) lèxic (2) manlleus (8) Nadal (3) neologisme (4) neutralitzacions (3) objecte directe (3) ordre de la frase (3) pastisseria (1) perífrasis (4) Pillar (2) possessius incorrectes (2) pronoms febles (19) quantitatius (1) que (2) sexisme en el llenguatge (2) temps (2) transitiu (7)

    Recursos

     


    Comentaris recents


    Blog