Arxiu de la categoria ‘Lèxic’

  • No us piqueu els dits!

    martell

    Avui parlarem del fenomen pel qual alguns verbs o noms que en una llengua tenen uns significats concrets, especificats al diccionari, n’adquireixen de nous, o en perden,  simplement perquè en la llengua preeminent, dins un context de contacte de llengües, els significats són diferents.

    Aquestes ampliacions, o bé el cas contrari, el de la reducció de significats, en cas que en la llengua inicial una forma lingüística tingui més usos que en l’altra, obeeixen al mecanisme de traduir sistemàticament d’una llengua a l’altra.  Del resultat en diem català mandrós o low cost, i en tenim exemples en la traducció automàtica de la publicitat i d’alguns mitjans.

    Fixem-nos en dos casos ben coneguts:

    Les ampliacions de significat del verb donar reculen a les primeres llistes de barbarismes. Donar és un verb transitiu (necessita un complement directe). Ens podem donar cops, però són agramaticals frases com *m’he donat al cap, *m’he donat amb la porta o *t’he donat! (en sentit absolut), quan un nen llança la pilota contra el company, en lloc de m’he donat un cop al cap/m’he picat el cap, m’he donat un cop amb la porta, he picat/xocat contra la porta, m’he fotut contra la porta, o t’he tocat/matat! Donar tampoc no admet frases com *en aquesta terrassa dóna el sol, en lloc de en aquesta terrassa hi toca el sol. A banda, els típics barbarismes  fer abraçades (*donar abraçades), fer petons (*donar petons),  o m’és igual, tant em fa (en lloc de *em dóna igual).

    Pillar vol dir fer un acte de pillatge, allò de saquejar que feien (i fan) els vencedors quan entren en una població. Quan descobrim algú fent una cosa d’amagat diem que l’hem pescat/enxampat o agafat (en lloc de *l’hem pillat), i quan juguem a córrer o a cuit i amagar (no pas al *pilla-pilla) ens atrapem/agafem. Si algú n’està molt d’alguna persona diem que està penjat (no *pillat), i si no entén el que diem és que no en pesca ni una, no pas que *no pilla res!  Davant un atzucac, ens trobem ben atrapats o sense sortida, no pas *pillats.

    I per acabar, en els negocis com en la llengua, no ens piquem els dits!

    Article complet

  • Rajar, només l’aigua!

     

     

    Avui us volem parlar del verb *rajar [rə’χa] ─una interferència com una casa de pagès quan es pronuncia amb so de jota castellana─, que és allò que fan alguns piulaires (o tuitaires) amb força gràcia i que atrau tants de seguidors.

    En català, la gent malparla, critica, s’esbrava, s’esplaia, denigra, murmura, apunyala, estripa, però no *raja! Tot i que el Diccionari no recull aquest ús més argòtic d’estripar, sí que hi figura el significat de “treure les tripes d’algú”, amb què l’utilitzen alguns mitjans  i piulaires en registres informals.

    El rajar castellà, pronunciat amb un so [χ], aliè al català, en sentit literal s’ha de traduir per fendir, esberlar, apunyalar o esquerdar.

    També se sent el “no et *rajis”, que voldria dir tirar-se enrere, acovardir-se, arronsar-se, desdir-se  o  “ser un *rajat”, per ser un cagat, un acollonit. I d’una persona que “*raja molt” en diem que xerra pels colzes.

    Una altra forma que s’admet en contextos col·loquials és ratllar en expressions com ara, no em ratllis!, és a dir, no em fastiguegis, no m’emprenyis, no m’estressis, deixa’m en pau!

    El verb rajar en català vol dir únicament “sortir l’aigua per un orifici i formar un raig o doll” (quin mal d’orelles, el *xorro!) i d’on no n’hi ha no en raja vol dir que no cal esperar respostes d’alguna persona que no té els mitjans o l’enteniment per donar-les. Esperem però que, a partir d’ara, almenys quant a *rajar, tothom ja n’hagi tret l’aigua clara.

    Article complet

  • De taronges, préssecs i carabasses

     

    pantone

    Quina diferència hi ha entre l’anyil, l’indi, el lila, el violeta o l’ametista?

    I entre l’atzur, el blau marí, el blau elèctric i el blau Prússia? Us agrada més  el turquesa o el maragda?

    La gradació ordenada de colors que utilitzen les botigues de pintura o d’arts gràfiques conforma la carta de colors, que mesura la longitud d’ona de cada to i la diferencia de la resta amb uns codis. Pantone, que és un sinònim desestimat de carta de colors, és el nom de l’empresa que va idear aquest sistema tan precís de classificació.

    El llenguatge col·loquial, però, ben lluny d’aquesta voluntat de sistematització, té altres maneres de funcionar i, per això, del que algú en diu beix l’altre en diu merda d’oca o del gris (eps, recordeu que l’adjectiu té  forma femenina: grisa!), color de gos com fuig o d’ala de mosca. De colors, n’hi ha per donar i per vendre i constantment en fem de nous: color albercoc, vi, mostassa, canyella, palla, semàfor… Els colors poden ser clars o foscos, vius (o ben+color) o apagats, trencats o crus… i els podem combinar com fa el pintor a la paleta: així el blau grisós del mar en dies tapats (blau tirant a gris).

    D’una cosa molt acolorida en diem virolada, llampant o cridanera. Si reflecteix la llum en diem tornassolada; contràriament, les superfícies mats no tenen lluïssor ni brillantor.

    Quant als cabells, solen ser castanys, morenos, rossos o pèl-rojos, i quan alguna cosa ens fa vergonya ens enrojolem.

    I, per curiositat: de la marca que deixen els cops a la pell, en dieu blaus o morats?

    Article complet

  • Lèxic, sense anar més lluny

     

    B8OiPX3CEAAg0l6

    Avui volem parlar d’algunes arrels del grec clàssic que han esdevingut formants per a la creació de paraules en català. Normalment, aquests mots són cultismes i termes científics —alguns ben comuns en la llengua estàndard—, tot i que els parlants, més enllà de l’àgora o l’escena, en desconeixem l’origen grec.

    Vegem-ne algunes de transcrites al català:

    amfi- (a tots dos costats, de totes dues maneres) → amfiteatre, amfibi

    -arquia (govern, comandament) → monarquia, anarquia

    iso- (el mateix, igual) → isobares, isoglosses

    litos-/lític (pedra) → litoesfera, megalític

    logos-/logia- (paraula, raó, estudi) → logopèdia, filologia

    meta- (després de) → metamorfosi, metafísica

    oro- (muntanya) → orografia, orogènesi

    peri- (al volant) → perímetre, periple

    pòtam- (riu) → Mesopotàmia, hipopòtam

    pragma- (acció) → pragmatisme, pragmàtica

    rino- (nas) → rinoceront, otorrino

    sema- (signe) → semàfor, semàntica

    talasso- (mar) → talassoteràpia, recordeu aquell programa de Canal 33 que es deia “Thalassa”?

    tanato- (mort) → tanatori, tanatologia

    taqui- (ràpid) → taquicàrdia, taquigrafia

    xeno- (estranger) → xenofòbia, xenofília

     

    Com veieu, a banda de la democràcia i de la irrupció de l’alternativa política, Grècia ens ha donat un munt de paraules que són, també, paraules catalanes.

    Article complet

  • El gihad o la jihad?

    lletres àrabsLa convulsa realitat del món àrab i la seva relació amb els països  occidentals fa que les paraules gihad o jihad massa vegades  omplin les pàgines de la premsa. El gihad o la jihad (de  l’àrabجهاد ,  jihād, “esforç”, “lluita”) és un terme que fa  referència a un deure religiós de tots els musulmans. En àrab, el  mot gihad és un substantiu que significa lluita o resistència.

    Una persona dedicada al gihad és un mujahidí, que significa  combatent, guerrer o lluitador.

    Ara bé, no hi ha consens quant a l’extensió del mot. Originalment, el mot gihad apareix freqüentment a l’Alcorà, sovint en la frase feta “esforçar-se en el camí de Déu (al-jihad fi sabil Al·là)”; és a dir, que el que voldria dir és ser un bon musulmà. Des d’aquest punt de vista la gihad tant pot ser la lluita interior amb cadascú per allunyar-se del mal, com la lluita exterior contra els no creients (que exemplifiquen el mal) i que s’ha popularitzat com a Guerra Santa.

    Deixant de banda la complexa anàlisi sociopolítica, com n’hem de dir, en català?

    Els mitjans de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA) han optat per l’adaptació d’aquesta paraula al català amb jota inicial, la jihad [ʒihát], perquè existeix una regla que diu que la lletra iod  [j] de les paraules semites (àrab, hebreu, arameu…) en català es transcriu amb una j, una solució gràfica comuna a altres llengües i recollida, entre altres obres, al Gran diccionari de la llengua catalana, d’Enciclopèdia Catalana, i al Gran diccionari 62 de la llengua catalana, d’Edicions 62.

    Ara bé, com en àrab, en francès o en italià, el DIEC i el Termcat opten per la solució  masculina i amb g, el gihad.

    Què fem, doncs: el gihad o la jihad?

    Des del punt de vista de la normativa, no hi ha dubtes: el gihad.

    Article complet

Vull fer un curs!


Entrades recents


Històric


Núvol d’etiquetes


Recursos


Comentaris recents


Blog