Arxiu de la categoria ‘Lèxic’

  • Estem de celebració!

    invitació

    Quan volem anunciar alguna celebració, fem una invitació convidant a l’acte, la trobada, la jornada, el llançament del producte, la cloenda o la inauguració (depenent del que sigui), però mai convidem a un *event.  De passada us comentem que el verb *publicitar, tot i que força estès en l’àmbit promocional, no està recollit al DIEC, així que us recomanem que el substituïu per donar publicitat, donar a conèixer o fer saber.

    A Facebook, per exemple, quan algun usuari crea una pàgina per fer saber a la resta d’usuaris una proposta convida a assistir a un esdeveniment.

    Si la proposta és de cinema parlem de projeccions o emissions i no pas de *passis que, en tot cas, són les acreditacions que ens permeten accedir a un mitjà de transport o a un local. Si hi aneu sovint, però, el millor és que us tragueu un abonament. Aprofitem per recordar-vos que en esport, els *passis són les passades i que els abonaments en cap cas milloraran la salut de les vostres plantes; si és això el que voleu, millor hi poseu adob o fertilitzant.

    Si en tenim, dels descomptes o promocions en podem dir bons o vals, però per mostrar aprovació en alguna cosa diem entesos, d’acord o va bé!, i no pas *vale.

    La voluntat de catalanitzar-los (l’assimilació de *pase a *passi o de *vale a *val, per exemple), ja mostra que el parlant s’adona que alguna cosa no rutlla…  Són, doncs, uns castellanismes fàcils de detectar i de resoldre, que només demanen que ens hi fixem una mica.

    I per acabar us recordem que aquest dijous, 4 de desembre, a les 19 hores, al Centre Cultural Tecla Sala, tindrà lloc l’acte de cloenda de la Gimcana de les Llengües, durant el qual es farà el lliurament dels premis als guanyadors i es representarà l’obra de teatre Psicodrama, de Marc González de la Varga, basada en l’assaig de Francesc Candel Els altres catalans. També aprofitarem l’avinentesa per celebrar el 25è aniversari del Consorci per a la Normalització Lingüística.

    Us hi esperem!

    (cliqueu la invitació per fer-la més gran)

    Article complet

  • Cap no em fa el pes

    Imaginem-nos l’escenari: cinc propostes de logo per triar-ne una i la resposta: “a mi, cap no em fa el pes”. I l’excusa per al nostre article d’avui, perquè del que volem parlar és de la profusió de monosíl·labs en català. De la indecisió, ja en parlarem en un altre moment!

    De monosíl·labs, en tenim per donar i vendre.  Això fa que el català comparat amb el castellà ocupi menys caràcters per a escriure el mateix text, amb la qual cosa de vegades cal afegir algunes paraules o espais, o retallar una frase del castellà si volem utilitzar la mateixa compaginació per fer un text en les dues llengües (això passa en els diaris que tenen versió catalana i castellana).

    diacrítics

    Cal tenir en compte que els articles i preposicions, alguns adverbis (mai), els pronoms (res, tot…) i algunes formes verbals (l’imperatiu, especialment) són monosíl·labs, a banda de la majoria de mots amb accent diacrític (món, mà, nét, ós…). Us recordem, quant a l’accentuació dels diacrítics, que mai no s’accentua la que es pronuncia amb vocal neutra (pəl/pèl; mə/mà), i que llevat el cas de mòlt (participi de moldre), en vocals de doble obertura s’accentua gràficament la tancada, és a dir la que porta l’accent agut (sec/séc, te/té).

    A més, la llengua col·loquial és plena d’onomatopeies (bup-bup, xip-xap, rum-rum, rauc-rauc, pim-pam, nyanm-nyam, plof, mèu…), embarbussaments (plou poc pro pel poc que plou plou prou) i cançons infantils farcides de monosíl·labs. Alhora, aquests petits jocs ens permeten treballar l’accentuació, la fonètica, la polisèmia (no m’hi cap al cap el que hi cap en aquest cap), la rima o els versos encadenats (al cel, el sol/ al sol, el foc/ al foc, la llum/ el cel, el sol, el foc, la llum…/tot cap dins de l’ull. Isabel Barriel).

    Per acabar us recomanem la lectura d’aquesta bonica tirallonga de Pere Quart, al llibre Circumstàncies (1968).

    I, és clar, aquesta “austeritat” fa que el català sigui una llengua fantàstica per escriure a Twitter, no us sembla?

    Article complet

  • Semblants però no iguals

    assemblar-se2

     

    Avui volem comentar alguns verbs que, tot i que solem utilitzar bé, de vegades creen confusions.

    Semblar:  Tenir l’aparença de ser cert o probable. Sembla que tindrem eleccions anticipades.Tenir l’aparença. La Jana sembla una princesa!

    Verb intransitiu (no porta objecte directe), en què el subjecte va darrere del verb. No s’ha de posar un infinitiu entre aquest verb i el subjecte: sembla *ser que finalment arriba la tardor, en lloc de sembla que finalment arriba la tardor. Amb el segon sentit és un verb copulatiu (porta atribut).

    Assemblar-se. Tenir semblança. Tots els japonesos s’assemblen. Tenir semblança  entre si. S’assemblen com un ou a una castanya.

    Verb intransitiu i pronominal. En una frase com S’assembla a la seva mare?  La resposta afirmativa ha de ser: Sí, s’hi assembla molt, on el pronom hi substitueix el preposicional a la seva mare.

    Dormir: Estar en l’estat fisiològic de la son. Dormo poc, només sis hores.

    Verb intransitiu

    Adormir-se. Fer venir el son. Aquests concerts són per adormir el personal! Començar a dormir. M’estic adormint al sofà, millor me’n vaig al llit. Un membre del cos esdevenir gairebé insensible. Se m’ha adormit el peu. Anestesiar, insensibilitzar. Em van adormir de cintura en avall per a l’operació.

    Normalment és transitiu, com ara, fer venir la son a algú: la Laia adorm l’Elna. En el sentit de pesar figues és intransitiu: Quina son, m’adormo; estic ben adormit.

    També tenim l’expressió adormir-s’hi, que diem quan algú no s’afanya i volem esperonar-la. No t’hi adormis! Afanya’t!

    Article complet

  • De l’època del rubricatus

    llatinismes

    Veni, vidi, vici és una locució llatina empleada per Juli Cèsar, l’any 47 aC, davant el senat romà per explicar el triomf contra el rei del Pont, Farnaces, en només cinc dies. Amb aquesta frase Juli Cèsar volia fer valdre la seva destresa militar alhora que mostrar cert desdeny envers el senat patrici que representava el grup més poderós de la república romana. Veni, vidi i vici (hi vaig anar, vaig veure, vaig vèncer) són la 1a persona del pretèrit perfet dels verbs llatins venire, videre i vincere.

    Actualment, la frase s’utilitza per representar la rapidesa amb la qual s’ha fet alguna cosa amb èxit, així que la podríem traduir com arribar i moldre o bufar i fer ampolles.

    La presència de llatinismes en les llengües modernes impregna múltiples àmbits no només formals sinó també col·loquials.

    Vegem-ne alguns de molt comuns: referèndum, que és la votació directa del poble; quòrum, que és el nombre mínim d’electors perquè una resolució sigui vàlida; fòrum, que és la plaça pública on es fan els debats; súmmum, que és el màxim grau al qual es pot arribar; ultimàtum, que és la data final d’un termini, quid, que és el punt essencial d’alguna qüestió; accèssit, que designa el premi anterior al guanyador; el desideràtum, que és la situació òptima; in fraganti, que vol dir pescat en el moment de fer una acció reprensible; dèficit, allò que falta; superàvit, allò que sobra; rara avis, dit d’algú poc comú; lapsus, error a l’hora de parlar o escriure…

    Aquests llatinismes que formen part del lèxic català s’escriuen en rodona i adaptats a les regles ortogràfiques i d’accentuació del català. Tot i això d’algunes formes en mantenim la doble escriptura, com ara:  curriculum vitae o currículum, statu quo o estatus. Els llatinismes d’ús més restringit, propis d’àmbits especialitzats, com ara el jurídic, se solen escriure en cursiva: habeas corpus, que és el procediment judicial per garantir els drets de la persona detinguda; ex aequo, que vol dir en igualtat de mèrits, en situació d’empat; sine qua non, aplicat a una condició imprescindible per a fer alguna cosa; sine die, que vol dir sense data; ad hoc, fet a posta per a un propòsit…

    I ja per acabar un llatinòrum ben tradicional: Avis murris porten els nuvis a Gràcia amb òmnibus gratis.

    Article complet

  • Neutralitzacions

    Avui volem parlar sobre un terme de recent actualitat, com és el virus de l’Ebola, conegut en alguna de les seves espècies des de fa gairebé 40 anys  i el nom del qual prové del riu Ebola, a la República Democràtica del Congo, ja que va ser en alguns pobles situats a la riba d’aquest riu on es va identificar el virus. En contextos de divulgació, de vegades es fa servir la forma escurçada ebola, que és preferible escriure amb minúscula inicial.

    ebola

    Quant a la malaltia causada per aquest virus, rep les denominacions febre hemorràgica de l’Ebola malaltia de l’Ebola.

    En relació amb la pronúncia d’Ebola,  es recomana la forma plana, perquè és la més acostada a la pronúncia en les llengües africanes d’origen, segons diverses fonts, i és també la forma més difosa en català des dels inicis. La pronúncia de les vocals àtones (la e- inicial i la -a final) és vacil·lant, tal com passa sovint en neologismes manllevats o en determinats mots cultes (llatinismes), i pot anar des del manteniment de la pronúncia tensa (eβóla), recomanada per TV3, fins a l’adaptació total (əβólə).

    És a dir, que es pot considerar normal que aquestes vocals es pronunciïn com si fossin en una síl·laba tònica, i també que es pronunciïn com a vocals neutres (en els dialectes en què es fan vocals neutres).

    En aquests sentit tenim altres manlleus i mots cultes, fins i tot molt usuals, que es resisteixen en català oriental a la neutralització, com ara teoria, coral, cineasta, òpera, orfeó, vídeo, neoclàssic, al·leluia, fluor… I per acabar, tornant al sentit recte del mot, tant de bo poguéssim neutralitzar el virus ben aviat!

    Article complet

Vull fer un curs!


Entrades recents


Històric


Núvol d’etiquetes


Recursos


Comentaris recents


Blog