Arxiu de la categoria ‘Lèxic’

  • Comença la temporada

    Bolets dels Països CatalansImagineu-vos una jornada típica de cap de setmana, com ara bolets al matí i futbol a la tarda.

    Aquest final d’estiu i començaments de tardor ha estat generós en pluges i els bolets han sortit com això mateix (com bolets): n’hi ha pertot arreu.

    Catalunya és un país micòleg i els bolets s’han incorporat a la gastronomia i a la cultura popular. Creixen a llocs humits, entre la fullaraca, en les obagues molsoses i damunt la matèria en descomposició. Molts es fan damunt les soques i arrels de certs arbres (d’aquí ve designar-los amb el nom de bolets de soca) i completen el nom amb el de l’arbre del qual són paràsits: bolet d’alzina, bolet de pi, bolet d’olivera, etc.

    Els bolets comestibles més comuns a Catalunya són la llenega negra, els carlets, els rovellons, els camagrocs, els fredolics, els ceps, les múrgoles i les trompetes, tots ells amb incomptables designacions populars segons el territori.

    Alguns tenen una aparença llefiscosa perquè estan coberts d’un mucílag (substància gelatinosa) transparent, d’altres avellutada. Alguns són brunencs o grisencs, rosats, de color vermell vinós, ataronjats o verdosos, i fins i tot d’un bru negrós. Els bolets formen clapes, erols o redols en forma circular. Les parts del bolet són la volva, el peu, més o menys afuat, l’anell, i el capell o barret, que cobreix l‘himeni, format per làmines o d’aspecte porós. Ja sabeu que per no fer malbé el miceli (estructura vegetativa dels fongs) els bolets s’han de tallar amb un ganivet, tot fent palanca, sense remoure el sòl amb pals ni rastells. Els recollim en cistells i no pas en bosses de plàstic i els posem cap per avall, per tal que s’airegin i que les partícules generatives dels bolets, les espores, amb el sotragueig de la caminada, caiguin novament al bosc.

    A banda tenim algunes expressions, com ara estar tocat del bolet, ateses les propietat al·lucinògenes d’alguns d’aquests fongs, fer-s’hi bolets, que es diu d’algun lloc molt brut, o a tot arreu se’n fan, de bolets!, que vol dir que d’afers poc clars n’hi ha a tot arreu (en todas partes cuecen habas, en castellà). I ben curiós és també que, per una extensió del significat del verb, els bolets, com els espàrrecs, es cacin!

    Quant a la segona part del diumenge, la sessió futbolística, tenim a Catalunya una bona tradició radiofònica que fa que no ens siguin gens estranys els orsais, els serveis de banda o les xilenes. En trobareu tota la terminologia al Diccionari de futbol, del Termcat.

     

    Article complet

  • Miquels, surres i calbots

    images 

     

    Un miquel és un retret, una cosa lletja que ens han dit i ens ha sabut greu. Quan ens fan sortir de polleguera, de vegades no sabem anar més enllà de la *bronca i del mal rotllo, tot i que en català tenim un bon grapat d’expressions per descriure aquests sentiments d’ofuscació que tots tenim en algun moment:

    Al conegut català emprenyat hi podem sumar l’indignat, enfurismat, enrabiat, empipat, enutjat, menyspreat o picat. I per substituir els *cabreigs (cabreo), *mosqueigs (mosqueo) i *piloteres podem recórrer a l’emprenyament (emprenyada), l’empipament (empipada) o l’enrabiada.

    Els mitjans ens informen que hi ha raons, enganxades, picabaralles, disturbis, aldarulls, escàndols, bregues, retrets, xiulades, escridassades, esbroncades… En un registre col·loquial quan dos arriben a les mans diem que reparteixen llenya, s’atonyinen, s’estomaquen, s’esbatussen, s’apallissen, es casquen, munten un sarau i ─ja amb detall─ es claven un cop de puny, es venten una plantofada, un mastegot, un castanyot o un calbot.

    Com veieu la llista és interminable, però, si us plau, que tot quedi en el paper!

    Quant a la surra? On la rebem?

    Article complet

  • Com més millor!

     

    england_history_school_1802

    Avui en dia tot és maco o xulo o guais, a tot estirar collonut. I para de comptar. L’empobriment de la llengua és un fet i comporta la pèrdua de matisos a l’hora d’expressar-nos. Tot hi ajuda; quants de nosaltres escrivim textos habitualment més enllà del mòbil, o el correu electrònic?

    La roba *es trenca o més aviat envelleix, s’esfilagarsa i s’esquinça?; la calor ens adorm, ens endormisca, ens ensopeix, fem capcinades, pesem figues, ens fa clapar o ens fa dormir com a socs?

    La derivació, que és un dels principals mecanismes de formació de paraules, suposa la formació de mots nous a partir de l’adjunció de prefixos, infixos o sufixos. Així a partir dels primitius clar, fil, ploure, crit, fulla, ferro o fusta, formem els derivats aclarir, provisquejar, cridòria, fullaraca,  ferralla, fustam i molts més.

    Però no només són els matisos, també podem recórrer a la sinonímia per ampliar el nostre repertori lèxic, ja que saber dir les coses de diferent manera ens permet adequar-nos millor a cada cas, als diferents graus de formalitat. En l’exemple anterior clapar (en alguns parlants substituït per sobar*) o dormir com un soc no són vàlids per justificar-nos quan arribem tard a la feina o per explicar al metge els nostres problemes de cansament. Un parlant competent ha de tenir al seu abast un ventall de recursos que li permeti triar un mot o un altre en cada situació comunicativa.

    I per acabar, anar a estudi/anar a escola, anar a plaça/anar al mercat… De vegades, una forma en substitueix una altra empesa pel pas del temps!

    Article complet

  • *Ningunejar, mai!

    Verdures saltadesReprenem avui una qüestió sorgida arran d’un comentari que ens va fer una lectora a l’apunt Beeee, sobre la formació de paraules a partir de processos de derivació. En la nostra relació de lèxic hi proposava la forma culada  (del verb cular) en lloc de culejada com a més genuïna. Nosaltres ens vam remetre al DIEC i al TERMCAT, segons els quals culejar un vehicle és “moure’s d’una banda a l’altra de la part del darrere per excés de velocitat, per una mala maniobra o per manca d’estabilitat”. Fins aquí vam arribar l’altre dia, avui estirarem el fil un xic més.

    El sufix -ejar (eig + terminació  conjugació -ar) serveix per formar verbs de la següent manera:

    nom + -ejar: parpellejar, estiuejar

    adjectiu + -ejar: verdejar, amarguejar

    adverbi + -ejar: sovintejar, davantejar

    verb + -ejar: plovisquejar, parlotejar

    Aquest sufix, força productiu en català, aporta al significat el matís de procés, de cosa inacabada (“tenir tendència a, comportar-se com…”). És a dir, amarguejar vol dir “tenir un punt d’amarg”, davant el conclusiu amargar “fer esdevenir amarg/tenir un gust amarg”. El vi agreja o rancieja quan comença a tenir aquest gust d’agre o ranci, abans de ser definitivament agre o ranci.

    Empentejar davant empentar vol dir que donem empentes de manera successiva. I així també si comparem parlar i parlotejar, ploure i plovisquejar (amb l’addició també d’un infix -isc-), ens adonem que el sufix aporta un sentit diferent al verb. Si hi ha una diferència de significat, doncs, el sufix té un perquè, però quan només tenim un cas de sinonímia, com ara pedalar, que al DIEC remet a pedalejar, sembla que ens trobem en un cas d’abús fruit de la inèrcia a traduir per -ejar, allò que en castellà és –ear, ja que la manera normal en català de formar verbs a partir de noms és amb el sufix –ar.

    Aquesta ampliació/calc es veu significativament en dos àmbits: el llenguatge juvenil, amb formes com mosquejar, cabrejar, morrejar, escaquejar-se, i el llenguatge tècnic: cablejar, sondejar, prorratejar… En ocasions simplement assistim a una substitució dels verbs tradicionals per altres, de nova creació, que s’ajusten a la forma castellana. Per exemple, amb la introducció indiscriminada de colpejar (del castellà golpear, acceptada al diccionari però sense cap tradició), que ocupa l’espai dels nostrats picar, pegar o apallissar; o de *cabrejar, en lloc d’emprenyar, empipar, etc.

    Pel que fa als llenguatges d’especialitat, de més fàcil control per part dels terminòlegs, igual que tenim telefonar (i no *telefonejar), hem de dir formatar (i no pas *formatejar), calafatar, ribotar, blocar o sondar (que apareixen al diccionari al costat de ribotejar, bloquejar i sondejar). Així, en la carta d’un restaurant, a las verduras salteadas, els corresponen en català les verdures *saltejades ─ja que segons la regla del parlant mimètic a tot verb en -ear en castellà li correspon un verb amb -ejar en català─, i no pas les gustosíssimes verdures saltades.

    I quant al títol, un altre exemple d’aquesta mimesi acrítica: en tot cas, menystenir, ignorar…

    Article complet

  • Ni *apurats, ni *agobiats

    amoïnatAvui us presentem una relació de mots i expressions col·loquials en què solem adoptar/adaptar les formes castellanes, en lloc de triar les genuïnes catalanes. Recordeu que les traduccions no són mai literals, que sempre cal pensar abans: Com ho diríem en català?

     

     

    *Agobiat: Atabalat, estressat, aclaparat, angoixat, atribolat, amoïnat, esgotat…  També, no em donis més la llauna, ets un pesat!

    *Apoltronar-se: endropir-se, escarxofar-se, fer el ronsa… També, els càrrecs s’aferren al càrrec i no hi ha manera de fer-los-en baixar.

    *Apurat: Escurat, exhaurit, aclaparat, amoïnat… També, estic en una situació compromesa, m’hauries de donar un cop de mà.

    *Cabrejar-se: emprenyar-se, empipar-se, irritar-se, enrabiar-se…  També va agafar una emprenyada monumental! Sí, que s’accepta, però, el substantiu cabró.

    *Donar-se-li bé a algú alguna cosa: Anar-li bé, ser el seu fort, saber-ne, fer per a algú, tenir-hi la mà trencada… Els idiomes no són el meu fort, però les socials em van molt bé.

    * Donar per sentat: donar per fet,  donar per descomptat, donar per suposat, pujar-hi de peus… També, posaria la mà al foc que hi ha marro en tot això.

    *En sèrio: de debò, seriosament… També, no fotis que t’ha tocat la grossa?

    * Maranya: Brega, desgavell, embull, embolic… També, sempre enreda les coses, és un busca-raons.

    * Menys mal: Encara sort, encara gràcies, encara rai… Es va clavar una trompada que encara gràcies que només s’ha trencat el fèmur.

    * Ni molt menys: ni de broma, ni parlar-ne, ni de bon tros… També, no t’hi penso acompanyar, només faltaria aquesta!

    * Sentar-li bé a algú alguna cosa: Posar-se-li ve, fer per a ell, escaure’s, adir-s’hi. Tinc l’estómac regirat, no se m’ha posat bé el dinar.

    * Ser més del mateix: sant tornem-hi, ser la cançó de l’enfadós, ser el mateix de sempre… També, si no vols brou, tres tasses.

    * Suar-me-la: Tant se me’n fot, me la bufa, ser igual alguna cosa, no donar-hi importància, tant me fa… També, ara com ara, tant em fa si em truca o no.

    * Timar: estafar, enganyar, ensarronar…. També, no te’n refiïs gens, que t’aixecarà la camisa.

    * Xapussero: barroer, potiner, sapastre… També, quin bunyol, nano!

    * Xivato: bocamoll, bocafluix, fluix de llengua, espieta, acuseta… També, no li diguis res, que tot ho xerra.

    * Xorrada: collonada, carallada, poca-soltada, bestiesa, bajanada, ximpleria… Es passa el dia dient poca-soltades.

    * Vale: d’acord, entesos… Quedem entesos, fins dilluns que ve!

    Article complet

Vull fer un curs!


Entrades recents


Històric


Núvol d’etiquetes


Recursos


Comentaris recents


Blog