Vida més enllà dels termes
Segons el Diec un terme és una unitat lèxica que designa una noció en un àmbit d’especialitat determinat. I què són els àmbits d’especialitzat? Doncs en aquesta societat nostra globalitzada i fragmentada alhora, en què de qualsevol branca del coneixement en pengen subbranques, els termes ens sotgen per tot arreu. Mai com fins ara tants de termes no havien entrat al vocabulari comú. Com més va, menys llenguatge col·loquial i més anglicismes, menys diferenciació entre registres i més estandardització; en definitiva, més termes. Els termes ens fan més iguals, però alhora van en detriment del llenguatge col·loquial: aquell que depèn de la transmissió del coneixement entre generacions, de la procedència geogràfica i social del parlant, del registre informal, espontani i oral.
Què queda millor dir, que algú ha patit un atac de feridura o un ictus o una apoplexia; doncs depèn de si és el metge o el veí de l’escala.
I cal tenir un terme per a cada (nova) cosa? I un terme en català per a traduir cada (nova) cosa? I qualsevol innovació és un terme? I no pot ser flor d’un dia? I la proliferació de termes no és potser la voluntat d’encunyar noves paraules i marques perquè fa modern? És nou l’apoderament i l’estrès i els coachs i les doules i els xats i els risottos…, no pot ser que sempre n’hàgim tingut però en dèiem d’una altra manera?
Per al català, una llengua amb un volum considerable de parlants però sense prou reconeixement social i jurídic per ser tinguda en compte en els principals fòrums, desenvolupar la terminologia pròpia ha estat una manera de contribuir al procés de normalització lingüística i demostrar que és una eina tan vàlida com qualsevol altra per parlar de tot, dins el context de la societat del coneixement, la diversitat i el multilingüisme. Però que els arbres no ens facin perdre el bosc, la llengua en majúscules.
