I tu més!
Hem passat un final d’any ben entretingut entre els desacords (res de *desencontres!), les tupinades, els venir d’un pèl, el tenir coll avall i la investidura en diumenge. Hem passat de la bassa d’oli, de l’oasi català, al trontollar de l’Star Wars i al deixar-s’hi la pell.
Avui, doncs, parlarem d’aquesta característica tan del país, la caparrudesa.
Es pot ser més tossut que una mula i ser del morro fort; si cal, fins a fer-ne un gra massa. Tossut, o saltamartí, és també la joguina que no cau perquè porta un pes a la base i desviada de la seva posició vertical, ràpidament hi torna. Podem encaparrar-nos en una idea o entossudir-nos-hi tretze són tretze, encara que ens costi un ull de la cara.
Podem ser ceballuts, obstinats, enderiats ─des d’un punt de vista positiu, això ens converteix en tenaços; des d’un punt de vista negatiu en porfidiosos. Davant els contratemps podem dir que van mal dades o de mal borràs, que tot se n’ha anat en orris, s’ha malaguanyat o se n’ha anat a can Pistraus.
Quant a l’entesa? Després de fer múltiples mans i mànigues, n’hi ha que només s’aconsegueixen perdent-hi llençols i bugada. Deixem però que les coses segueixin el seu curs i ja en parlarem en un Rubricatus vinent…
