• Lèxic, sense anar més lluny

     

    B8OiPX3CEAAg0l6

    Avui volem parlar d’algunes arrels del grec clàssic que han esdevingut formants per a la creació de paraules en català. Normalment, aquests mots són cultismes i termes científics —alguns ben comuns en la llengua estàndard—, tot i que els parlants, més enllà de l’àgora o l’escena, en desconeixem l’origen grec.

    Vegem-ne algunes de transcrites al català:

    amfi- (a tots dos costats, de totes dues maneres) → amfiteatre, amfibi

    -arquia (govern, comandament) → monarquia, anarquia

    iso- (el mateix, igual) → isobares, isoglosses

    litos-/lític (pedra) → litoesfera, megalític

    logos-/logia- (paraula, raó, estudi) → logopèdia, filologia

    meta- (després de) → metamorfosi, metafísica

    oro- (muntanya) → orografia, orogènesi

    peri- (al volant) → perímetre, periple

    pòtam- (riu) → Mesopotàmia, hipopòtam

    pragma- (acció) → pragmatisme, pragmàtica

    rino- (nas) → rinoceront, otorrino

    sema- (signe) → semàfor, semàntica

    talasso- (mar) → talassoteràpia, recordeu aquell programa de Canal 33 que es deia “Thalassa”?

    tanato- (mort) → tanatori, tanatologia

    taqui- (ràpid) → taquicàrdia, taquigrafia

    xeno- (estranger) → xenofòbia, xenofília

     

    Com veieu, a banda de la democràcia i de la irrupció de l’alternativa política, Grècia ens ha donat un munt de paraules que són, també, paraules catalanes.

    Article complet

  • El gihad o la jihad?

    lletres àrabsLa convulsa realitat del món àrab i la seva relació amb els països  occidentals fa que les paraules gihad o jihad massa vegades  omplin les pàgines de la premsa. El gihad o la jihad (de  l’àrabجهاد ,  jihād, “esforç”, “lluita”) és un terme que fa  referència a un deure religiós de tots els musulmans. En àrab, el  mot gihad és un substantiu que significa lluita o resistència.

    Una persona dedicada al gihad és un mujahidí, que significa  combatent, guerrer o lluitador.

    Ara bé, no hi ha consens quant a l’extensió del mot. Originalment, el mot gihad apareix freqüentment a l’Alcorà, sovint en la frase feta “esforçar-se en el camí de Déu (al-jihad fi sabil Al·là)”; és a dir, que el que voldria dir és ser un bon musulmà. Des d’aquest punt de vista la gihad tant pot ser la lluita interior amb cadascú per allunyar-se del mal, com la lluita exterior contra els no creients (que exemplifiquen el mal) i que s’ha popularitzat com a Guerra Santa.

    Deixant de banda la complexa anàlisi sociopolítica, com n’hem de dir, en català?

    Els mitjans de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA) han optat per l’adaptació d’aquesta paraula al català amb jota inicial, la jihad [ʒihát], perquè existeix una regla que diu que la lletra iod  [j] de les paraules semites (àrab, hebreu, arameu…) en català es transcriu amb una j, una solució gràfica comuna a altres llengües i recollida, entre altres obres, al Gran diccionari de la llengua catalana, d’Enciclopèdia Catalana, i al Gran diccionari 62 de la llengua catalana, d’Edicions 62.

    Ara bé, com en àrab, en francès o en italià, el DIEC i el Termcat opten per la solució  masculina i amb g, el gihad.

    Què fem, doncs: el gihad o la jihad?

    Des del punt de vista de la normativa, no hi ha dubtes: el gihad.

    Article complet

  • Baixem al carrer

    Bansky

    Avui volem comentar un parell d’eslògans actuals.

    És clar que podem!

    La construcció catalana sempre porta el verb ser. Alguns mitjans i alguns lingüistes opten per esclar (aglutinant les dues paraules, igual que en el cas de sisplau), atesa la neutralització habitual del verb i, potser, pensant que així almenys salvarem un dels llençols de la bugada: el del verb ser. En qualsevol cas, cal evitar tant sí com no el *clar que podem. També hi ha altres solucions, depenent de la posició de la paraula i el matís, com ara: i tant que podem!, evidentment que podem!, o podem, sens dubte! (més formals). També cal evitar les formes *per suposat i *com no.

    Nou Barris cabrejada!

    En aquest cas, els activistes veïnals no han tingut en compte que en català per expressar el descontentament, de sempre, ens emprenyem. Emprenyar-se és un verb ben actual, d’ús general en contextos informals i completament transparent (el coneix tothom). Per què, doncs, no podem emprenyar-nos i estar emprenyats i hem de recórrer al cabrejar-nos i estar cabrejats? Val a dir que, tot i que alguns diccionaris el recullen, l’IEC només en recull el significat tradicional: cabreig m.  Fet de cabrejar la mar i cabrejar v. intr. La mar, formar petites onades blanques d’escuma.

    L’objectiu és clar: protegir la forma pròpia, àmpliament usada i entesa, per tal que no quedi bandejada per altres formes més noves que, tot i que ja puguin ser generalment usades i acceptades per alguns, no aporten res de nou al lèxic i només serveixen per simplificar i acostar el català al castellà.

    I per acabar, l’ús de la forma femenina de l’adjectiu no deixa de ser curiosa, ja que Nou Barris és un nom propi masculí i la concordança gramatical hauria de ser en masculí. En aquest cas la concordança és semàntica i vol dir que aquest barri es pensa a si mateix com a gent (gent emprenyada), però segur que no hi és aliè el fet que la feminització del llenguatge es du a terme pels grups més reivindicatius de la societat (persones/veïnes de Nou Barris emprenyades) i ves: ja que no podem canviar la societat, mirem de canviar el llenguatge. Embolica que fa fort!

    (La imatge que encapçala l’article és del conegut grafiter Banksy.)

    Article complet

  • Expressions temporals

    tempus-fugit-84

    Comencem l’any parlant d’aquest tempus fugit que ens atrapa a tots. És a dir, lluny de la filosofia, d’algunes expressions temporals que no tenim prou presents.

    Per exemple, en català diem ara per ara, per referir-nos a aquest moment, si més no; al costat, d’ara com ara, que ens serveix per introduir una objecció, una motivació, un mentre no canviïn les coses. L’expressió *avui per avui és un calc del castellà *hoy por hoy.

    Així doncs, hem de dir:

    Ara per ara no vull fer obres a casa (en aquest moment, aquest hivern…)

    Ara com ara no vull fer fer obres a casa (tal com van les coses, no en tinc ganes, no tinc diners, no vull enrenous…)

    S’ha fet abús de l’adjectiu proper en lloc de les formes habituals pròxim, vinent o entrant. Sense ser una forma negligible, preferirem les formes més usuals: dimarts vinent, dimarts que ve, el pròxim dimarts. Tot i que quan ens referim al dimarts que succeeix immediatament el dia en què parlem no hi cal cap determinant: Ens veurem dimarts.

    D’ara endavant / en endavant (des d’avui) en aquesta casa no es diran més paraulotes!

    Avui dia /avui en dia ja ningú no parla de vostè els pares.

    Tal dia com avui vaig aprovar el carnet de conduir.

    El curs de català comença d’avui en vuit (en una setmana).

    I per acabar, us recordem que la manera tradicional d’indicar el temps en el rellotge és comptant quarts, mitjos quarts i quarts tocats:

    Em va dir que arribaria a quarts de vuit (entre dos i tres quarts de vuit), però sospito que arribarà a quarts de quinze (molt més tard d’allò previst)!

    Article complet

  • Firar-se (novament)

     

    rebaixes2

    Ara li toca a les rebaixes. Es diu que les botigues abaixen preus (verb transitiu) o que els preus baixen (verb intransitiu), que hi ha autèntiques gangues. No us deixeu ensarronar, però, ningú no dóna garsa per perdiu (gato por liebre, en castellà).

    També podem dir que les botigues rebaixen, fan rebaixes o abarateixen els preus. Hi ha productes que  estan en oferta (no pas que *s’oferten); per exemple quan se n’ofereixen 2 x 1. Als aparadors hi trobarem rètols cridaners, com ara: Tot fins a un 70% rebaixat,  fins al 31 de gener! Els productes, però, no han de ser a posta per a rebaixar, sinó que han de ser que estaven a la venda durant el Nadal: que no ens aixequin la camisa.

    La roba va ampla, baldera o massa folgada o, contràriament, estreny: en cap cas *apreta. També pot tibar si no ens hi podem moure amb comoditat, com ara una americana justa de les espatlles.  Normalment es disposa en lleixes o prestatges i els clients trien i remenen en un autèntic garbuig abans no fan un cop de cap. Després de tot això tan divertit, encara ens falten les llargues cues als emprovadors o al taulell (mostrador, en castellà). I ja ho tenim, una autèntica bicoca! (*txollo)

    Per acabar, repassem com s’anomenen algunes peces de roba: leotards, malles (leggins, en anglès), bermudes o pantalons curts (shorts), xandalls, bòxers (calçotets amb camal) o eslips (sense camal), dessuadores, tops, sabates de taló…

    I, sobretot, anem a comprar i no pas *anem de compres!

    Article complet

Entrades següents >> << Entrades anteriors

    Vull fer un curs!


    Entrades recents


    Històric


    Núvol d’etiquetes

    abreviació (1) adequació (1) adjectius (2) aigua (2) anglicisme (12) article (4) catanyol (1) col·loquial (49) complement del nom (3) composició (2) Coronavirus (9) Donar (10) el/la (2) els hi (2) en (3) estàndard (2) etimologia (3) Fer (4) frases fetes (22) haver-hi (1) infinitiu (4) Informe de política lingüística (2) interferències lingüístiques (70) intransitiu (4) li (2) li hi (2) locucions temporals (1) lo neutre (2) lèxic (2) manlleus (8) Nadal (3) neologisme (4) neutralitzacions (3) objecte directe (3) ordre de la frase (3) pastisseria (1) perífrasis (4) Pillar (2) possessius incorrectes (2) pronoms febles (19) quantitatius (1) que (2) sexisme en el llenguatge (2) temps (2) transitiu (7)

    Recursos

     


    Comentaris recents


    Blog