Entrades amb l'etiqueta ‘col·loquial’

  • No volem patates!

    patatas3La campanya electoral sovinteja en frases d’aquest tipus:  “Ara que ja*sabem com se les gasten (referint-se al partit que mana)”, “anem *a toc de pito” (sobre la hiperactivitat dels polítics aquests dies), *a voltes amb les pensions” (pel fet de recórrer-hi reiteradament), “és *lo que hi ha” (per justificar el poc marge de maniobra en alguns temes) o un “*lo seu seria…”  (parlant de la proposta òptima). Arreglar els temes, ai las! s’escapa de les nostres possibilitats, però almenys en podem parlar bé.

    La fraseologia és un camp molt sensible, massa sovint subjecte a traduccions literals. Una mena de gota malaia que va minvant l’expressivitat de la llengua i la desfigura. Les paraules que conformen aquestes locucions “traduïdes” solen ser correctes en la llengua de rebuda, i això fa que considerem que el resultat final també ho serà, de correcte! Però en fraseologia les traduccions no funcionen, si no recordeu la famosa cançó de La Trinca dels anys vuitanta! Així doncs, i tornant als nostres exemples, els polítics ja sabem de quin peu calcen, i que aquests dies van per feina i no tenen temps ni per dinar, la cançó de l’enfadós o el sant tornem-hi converteix els debats en estèrils, malauradament les coses com són i no hi ha més cera que la que crema, i el millor seria que tothom fos més amable.

    Recuperant una frase del llibre de Pau Vidal El bilingüisme mata que atribueix a Ramon Solsona, “en castellà les catalanades ofenen, mentre que en català les castellanades ens les hem de menjar amb patates”. L’autor alerta sobre els perills del calc i la interferència lingüística constant, les millors eines per a la patuesització d’una llengua (el lapao perquè ens entenguem). Alerta, doncs!

     

     

    Article complet

  • Tots som botiguers!

    Mongetes escapçades

    Mongetes escapçades

    Refermar ve del verb fermar (lligar alguna cosa perquè no se’n pugui desprendre, que quedi ben forta) i vol dir fer més ferma alguna cosa, fer-la més forta, més estable, consolidar-la. Es refermen els llaços d’amistat i els principis ideològics. I també es pot aplicar en casos com la pluja o el vent refermava (en castellà en diríem arreciaba). Ara bé, refermar també vol dir ratificar, confirmar alguna idea, significat en què coincideix amb el verb reafirmar, afirmar novament, insistir-hi, que té a favor seu la coincidència amb el castellà. I aquí ja hem begut oli.

    A poc a poc refermar s’ha convertit en reafirmar en tots els usos. I un compromís ─la fidelitat, per exemple─ no es reafirma, sinó que es referma a còpia de temps.

    Aquest fenomen, bandejar un verb perquè n’hi ha un altre amb un significat semblant (o igual en alguna de les accepcions) que coincideix amb el de la llengua que fa de referent (entre nosaltres, el castellà) i que es farà servir per a tots els significats, suposa un empobriment lèxic que no ens podem permetre. Buscar sempre l’equivalència; és a dir, aplicar la llei del mínim esforç, vol dir a la pràctica arraconar el que fa de cada llengua un sistema comunicatiu particular i diferenciat.

    Així, ja no intentem revifar sinó fer reviure una planta malalta; cap nen ja no fa bondat sinó que ara la canalla sempre es porta bé, i a la cuina ningú no escapça espàrrecs mentre que tothom els talla. Certament ─i no només per la globalització del mercat─, aviat no quedaran botiguers sinó només venedors!

    Article complet

  • Rajar, només l’aigua!

     

     

    Avui us volem parlar del verb *rajar [rə’χa] ─una interferència com una casa de pagès quan es pronuncia amb so de jota castellana─, que és allò que fan alguns piulaires (o tuitaires) amb força gràcia i que atrau tants de seguidors.

    En català, la gent malparla, critica, s’esbrava, s’esplaia, denigra, murmura, apunyala, estripa, però no *raja! Tot i que el Diccionari no recull aquest ús més argòtic d’estripar, sí que hi figura el significat de “treure les tripes d’algú”, amb què l’utilitzen alguns mitjans  i piulaires en registres informals.

    El rajar castellà, pronunciat amb un so [χ], aliè al català, en sentit literal s’ha de traduir per fendir, esberlar, apunyalar o esquerdar.

    També se sent el “no et *rajis”, que voldria dir tirar-se enrere, acovardir-se, arronsar-se, desdir-se  o  “ser un *rajat”, per ser un cagat, un acollonit. I d’una persona que “*raja molt” en diem que xerra pels colzes.

    Una altra forma que s’admet en contextos col·loquials és ratllar en expressions com ara, no em ratllis!, és a dir, no em fastiguegis, no m’emprenyis, no m’estressis, deixa’m en pau!

    El verb rajar en català vol dir únicament “sortir l’aigua per un orifici i formar un raig o doll” (quin mal d’orelles, el *xorro!) i d’on no n’hi ha no en raja vol dir que no cal esperar respostes d’alguna persona que no té els mitjans o l’enteniment per donar-les. Esperem però que, a partir d’ara, almenys quant a *rajar, tothom ja n’hagi tret l’aigua clara.

    Article complet

  • De taronges, préssecs i carabasses

     

    pantone

    Quina diferència hi ha entre l’anyil, l’indi, el lila, el violeta o l’ametista?

    I entre l’atzur, el blau marí, el blau elèctric i el blau Prússia? Us agrada més  el turquesa o el maragda?

    La gradació ordenada de colors que utilitzen les botigues de pintura o d’arts gràfiques conforma la carta de colors, que mesura la longitud d’ona de cada to i la diferencia de la resta amb uns codis. Pantone, que és un sinònim desestimat de carta de colors, és el nom de l’empresa que va idear aquest sistema tan precís de classificació.

    El llenguatge col·loquial, però, ben lluny d’aquesta voluntat de sistematització, té altres maneres de funcionar i, per això, del que algú en diu beix l’altre en diu merda d’oca o del gris (eps, recordeu que l’adjectiu té  forma femenina: grisa!), color de gos com fuig o d’ala de mosca. De colors, n’hi ha per donar i per vendre i constantment en fem de nous: color albercoc, vi, mostassa, canyella, palla, semàfor… Els colors poden ser clars o foscos, vius (o ben+color) o apagats, trencats o crus… i els podem combinar com fa el pintor a la paleta: així el blau grisós del mar en dies tapats (blau tirant a gris).

    D’una cosa molt acolorida en diem virolada, llampant o cridanera. Si reflecteix la llum en diem tornassolada; contràriament, les superfícies mats no tenen lluïssor ni brillantor.

    Quant als cabells, solen ser castanys, morenos, rossos o pèl-rojos, i quan alguna cosa ens fa vergonya ens enrojolem.

    I, per curiositat: de la marca que deixen els cops a la pell, en dieu blaus o morats?

    Article complet

  • Baixem al carrer

    Bansky

    Avui volem comentar un parell d’eslògans actuals.

    És clar que podem!

    La construcció catalana sempre porta el verb ser. Alguns mitjans i alguns lingüistes opten per esclar (aglutinant les dues paraules, igual que en el cas de sisplau), atesa la neutralització habitual del verb i, potser, pensant que així almenys salvarem un dels llençols de la bugada: el del verb ser. En qualsevol cas, cal evitar tant sí com no el *clar que podem. També hi ha altres solucions, depenent de la posició de la paraula i el matís, com ara: i tant que podem!, evidentment que podem!, o podem, sens dubte! (més formals). També cal evitar les formes *per suposat i *com no.

    Nou Barris cabrejada!

    En aquest cas, els activistes veïnals no han tingut en compte que en català per expressar el descontentament, de sempre, ens emprenyem. Emprenyar-se és un verb ben actual, d’ús general en contextos informals i completament transparent (el coneix tothom). Per què, doncs, no podem emprenyar-nos i estar emprenyats i hem de recórrer al cabrejar-nos i estar cabrejats? Val a dir que, tot i que alguns diccionaris el recullen, l’IEC només en recull el significat tradicional: cabreig m.  Fet de cabrejar la mar i cabrejar v. intr. La mar, formar petites onades blanques d’escuma.

    L’objectiu és clar: protegir la forma pròpia, àmpliament usada i entesa, per tal que no quedi bandejada per altres formes més noves que, tot i que ja puguin ser generalment usades i acceptades per alguns, no aporten res de nou al lèxic i només serveixen per simplificar i acostar el català al castellà.

    I per acabar, l’ús de la forma femenina de l’adjectiu no deixa de ser curiosa, ja que Nou Barris és un nom propi masculí i la concordança gramatical hauria de ser en masculí. En aquest cas la concordança és semàntica i vol dir que aquest barri es pensa a si mateix com a gent (gent emprenyada), però segur que no hi és aliè el fet que la feminització del llenguatge es du a terme pels grups més reivindicatius de la societat (persones/veïnes de Nou Barris emprenyades) i ves: ja que no podem canviar la societat, mirem de canviar el llenguatge. Embolica que fa fort!

    (La imatge que encapçala l’article és del conegut grafiter Banksy.)

    Article complet

Vull fer un curs!


Entrades recents


Històric


Núvol d’etiquetes


Recursos


Comentaris recents


Blog