Treballar i no fer vacances
Un dels problemes que més preocupa la ciutadania de Catalunya és l’augment de la pobresa malgrat la reducció de les taxes de desocupació. És a dir que, tot i treballar, un bon nombre de treballadors catalans viuen en la precarietat. En aquest sentit s’han popularitzat els termes treballador/a pobre/a i el terme subocupació, que fa referència a la situació del treballador que ocupa un lloc de categoria inferior a la seva qualificació professional o bé que ha d’assumir unes condicions laborals pitjors a les que li correspondrien.
Els especialistes distingeixen entre la pobresa absoluta, en què no és possible satisfer les necessitats bàsiques, i la pobresa relativa, pròpia d’un mercat laboral inestable, immediat i fugaç en què entres i surts ràpidament encadenant contractes. La primera té molts anys i desemboca en el sensellarisme. Els sensesostre o sensellar (homeless, sin techo) s’han convertit en paisatge urbà habitual i no disposen d’unes mínimes condicions d’habitatge per viure amb dignitat. A més, sovint pateixen malalties mentals, aïllament i exclusió social. La segona situació provoca indefensió i vulnerabilitat.
Direu que de pobres n’hi ha hagut sempre i que el que ara és subjecte d’intervencions públiques abans era simplement la situació d’un gran gruix de població, i és cert, el refranyer va ple d’expressions referides a la pobresa/riquesa: ser un mort de gana, ser més pobre que les rates, ser un pobre de solemnitat, durar poc l’alegria a casa del pobre, (no) ser època de vaques grasses, (no) lligar els gossos amb llonganisses i sentències, com ara, no es pot ser pobre per cap diner o el pobre que s’ha fet ric, no coneix el vell amic.
I tornant amb la terminologia, us apuntem més termes com ara llindar de pobresa, bretxa de pobresa o bossa de pobresa, que podeu consultar al Diccionari de serveis socials, amb gairebé 900 entrades. Altres recursos per deixondir-vos de la complaença estival són el Lèxic de la crisi econòmica i el Vocabulari de la responsabilitat social, perquè la consciència no ha de fer mai vacances.
Bon estiu!
