Una altra vegada!
Doncs sí, ens acostem novament a un mot al qual ja vam dedicar un Rubricatus al mes de març, per explicar quan havíem d’escriure altres i quan d’altres?
En català la forma altre/altra/altres sempre va precedida d’un determinant: l’altre, un altre, algun altre, tots els altres… i concorda amb el nom al qual determina o substitueix: un altre (masculí singular), una altra (femení singular).
Aquesta forma s’utilitza sovint per estructurar el text i les idees: Una persona va dir X, una altra Y; una idea és A, l’altra és B; d’una banda farem això i de l’altra (d’una altra) allò; per una banda/per un cantó/costat hi vull anar, però per l’altra/per l’altre em fa mandra. Fixem-nos que en aquests casos no cal tornar a escriure la paraula banda, cantó o costat, perquè ja l’hem dita i, sobretot, que no hem de barrejar preposicions: per una banda…, *de l’altra.
La locució d’altra banda també s’utilitza sola a inici de frase per lligar una idea amb l’anterior (sovint amb un sentit de contraposició). Així doncs podríem haver començat aquesta frase dient: D’altra banda, la locució d’altra banda, també…
Recordem també que una frase com: *per lo altre (o *per lo demés) tot bé, es resol en català amb les locucions: això de banda, fora d’això, a part d’això, tot bé. I quant a *el resto (*els demés) cal dir les altres coses o la resta: Els primers van guanyar un tapaboques; la resta, ni això.
Si volem dir que una cosa és completament diferent a una altra, diem que és tota una altra cosa, i si és excel·lent diem que no n’hi ha d’altre!
I si l’article us ha fet el pes i voleu repetir, només heu de dir no n’hi ha prou o un altre, un altre…
Cap comentari
Els comentaris per aquesta entrada estan tancats.