Errors habituals
Aquí teniu alguns errors molt freqüents en català que podeu aprendre com corregir i recordar gràcies a uns diàlegs quotidians entre la Paqui i la Núria.
ADONAR-SE
El verb adonar-se sempre porta la preposició de al darrere i, si no és el cas, ha de dur el complement en forma de pronom. El pronom és en. En el seu lloc, no hem d’utilitzar formes com ara *donar-se compte, *adonar-se compte, *enterar-se…, que són incorrectes en català. Veieu-ho en un exemple:
La Paqui i la Núria, dues mares que es troben cada matí a la porta de l’escola dels seus fills, la fan petar deu minuts, abans de sortir corrent cap a la feina. Avui parlen sobre que ràpid que passa el temps:
Núria: Aquestes festes m’han passat que ni m’he enterat.
Paqui: Deus voler dir que ni te n’has adonat!
Núria: Ja comencem! Doncs això: que ni me n’he adonat compte!
Paqui: No, Núria, has de dir “que ni me n’he adonat”. El compte, al banc!
Núria: Doncs sempre ho he dit així!
Paqui: Ah! Si fessis un curs de català, com jo, ho sabries.
Núria: I tant! Amb tu sempre m’adono que parlo fatal.
Paqui: Fins demà, Núria.
Núria: Fins demà, Paqui.
HAVER DE…!
Ara parlem de la perífrasi d’obligació haver de…., la que fem servir per donar una ordre, una instrucció, etc., al costat d’altres formes. És molt habitual que no la utilitzem bé, i que sentim a dir: Tens que agafar l’esmorzar!, per exemple.
Ara la Paqui i la Núria tornen a ser a la porta de l’escola dels fills, com cada matí, i la fan petar una estona. Avui parlen sobre què han de portar els nens per a l’excursió al Montnegre:
Núria: Tenien que portar el dinar, Paqui?
Paqui: No, no l’havien de dur, Núria. Només havien de portar posat el xandall de l’escola.
Núria: I tenien que portar la cartera, a primera hora?
Paqui: No, no l’havien de dur, Núria.
Núria: I saps si teníem que portar el paper signat?
Paqui: No, Paqui. L’havien de portar la setmana passada. I escolta’m una miqueta: per què dius tant tenien que, tenien que…, que no saps que això és castellà?
Núria: Ja hi som! A veure: explica-m’ho.
Paqui: En català, les obligacions s’expressen així: haver de més el verb que vulguem utilitzar.
Núria: I això també t’ho han explicat a català, oi?
Paqui: És clar! I en els primers nivells, ja!
Núria: Intentaré fer-ho, però ara ja m’hi he acostumat…
Paqui: Romanços!
Núria: Ah! Aquesta paraula sí que la faig servir!
Paqui: Fins demà!
Núria: Fins demà! I recorda que els hem de venir a buscar més tard. Ara ho he dit bé, oi?
APRETAR!
Ara parlem del verb apretar. Aquest verb és incorrecte en català, és un castellanisme, i hem de fer servir paraules diferents segons el que vulguem expressar.
La Paqui i la Núria són a la porta de l’escola dels seus fills, com cada matí. Avui parlen sobre el nivell d’estudis dels fills.
Núria: Tu no creus que els apreten massa? Aquesta setmana tenen dos controls, els pregunten taules i han de buscar informació sobre els dinosaures!
Paqui: Núria, trobo que sí, que els collen una mica massa.
Núria: Ostres, el meu marit també fa servir aquesta expressió per dir que els apreten.
Paqui: És que el teu marit ho diu bé. Ets tu que no ho dius bé, Núria. El verb apretar no existeix en català.
Núria: Ah, no? I com dius que apretes el botó de l’ascensor i l’interruptor de la llum?
Paqui: Doncs els premo amb el dit.
Núria: I com dius que apretes el fre del cotxe?
Paqui: Doncs el pitjo amb el peu.
Núria: I el cinturó dels pantalons: com te l’apretes?
Paqui: M’estrenyo el cinturó.
Núria: I quan una peça de roba t’apreta?
Paqui: Em tiba o m’estreny.
Núria: I quan algú apreta les dents? Aquell sorollet tan desagradable!
Paqui: Les serra.
Núria: I quan apretes a córrer perquè entres en una botiga i preguntes un preu que resulta que és desorbitat?
Paqui: Doncs arrenques a córrer o marxes corrent!
Núria: I quan tens l’agenda molt apretada?
Paqui: La tens plena.
Núria: I quan el sol apreta?
Paqui: El sol pica… Ja veus que la llengua és rica en paraules, oi?
Núria: I tant Paqui! Escolta’m i aquell refrany en castellà que diu Dios aprieta pero no ahoga com es deu dir? Déu pressiona però no ofega? Déu pitja? Déu serra? Déu se’n va corrent?
Paqui: Ai, Núria, l’hi pots preguntar al teu marit que segur que el sap: Déu tanca una porta i t’obre una finestra!
SABÍEU QUE…
En català, hi ha noms que són invariables; això vol dir que tenen la mateixa forma tant en singular com en plural. És el cas del mot llapis i, per tant, direm: un llapis, dos llapis i tres llapis i en cap cas direm dos llapissos o tres llapissos. Altres mots que també són invariables són tos, pols, cactus, globus, fetus, virus, focus…
COM ES DIU ENSALADILLA RUSSA EN CATALÀ?
Doncs es diu ensalada russa o amanida russa. Les dues paraules són sinònimes.
NÚMERO O NOMBRE? Número d’assistents o nombre d’assistents?
D’una banda, nombre pot ser el següent:
1. un sinònim de quantitat: un gran nombre d’assistents
2. un concepte matemàtic: nombre enter, nombre primer
3. una categoria gramatical: el gènere i el nombre dels adjectius
De l’altra, número es fa servir en aquests casos:
1. per designar els elements d’una sèrie o col·lecció: el número 73 del carrer de Provença, la pàgina número 123 del manual, el número de telèfon de l’entitat, un número de loteria, el meu número preferit, tenim seient a la fila número 3.
2. per referir-se a un espectacle: un número de circ,un número de ball.
Cap comentari
Els comentaris per aquesta entrada estan tancats.