Cap no em fa el pes
Imaginem-nos l’escenari: cinc propostes de logo per triar-ne una i la resposta: “a mi, cap no em fa el pes”. I l’excusa per al nostre article d’avui, perquè del que volem parlar és de la profusió de monosíl·labs en català. De la indecisió, ja en parlarem en un altre moment!
De monosíl·labs, en tenim per donar i vendre. Això fa que el català comparat amb el castellà ocupi menys caràcters per a escriure el mateix text, amb la qual cosa de vegades cal afegir algunes paraules o espais, o retallar una frase del castellà si volem utilitzar la mateixa compaginació per fer un text en les dues llengües (això passa en els diaris que tenen versió catalana i castellana).
Cal tenir en compte que els articles i preposicions, alguns adverbis (mai), els pronoms (res, tot…) i algunes formes verbals (l’imperatiu, especialment) són monosíl·labs, a banda de la majoria de mots amb accent diacrític (món, mà, nét, ós…). Us recordem, quant a l’accentuació dels diacrítics, que mai no s’accentua la que es pronuncia amb vocal neutra (pəl/pèl; mə/mà), i que llevat el cas de mòlt (participi de moldre), en vocals de doble obertura s’accentua gràficament la tancada, és a dir la que porta l’accent agut (sec/séc, te/té).
A més, la llengua col·loquial és plena d’onomatopeies (bup-bup, xip-xap, rum-rum, rauc-rauc, pim-pam, nyanm-nyam, plof, mèu…), embarbussaments (plou poc pro pel poc que plou plou prou) i cançons infantils farcides de monosíl·labs. Alhora, aquests petits jocs ens permeten treballar l’accentuació, la fonètica, la polisèmia (no m’hi cap al cap el que hi cap en aquest cap), la rima o els versos encadenats (al cel, el sol/ al sol, el foc/ al foc, la llum/ el cel, el sol, el foc, la llum…/tot cap dins de l’ull. Isabel Barriel).
Per acabar us recomanem la lectura d’aquesta bonica tirallonga de Pere Quart, al llibre Circumstàncies (1968).
I, és clar, aquesta “austeritat” fa que el català sigui una llengua fantàstica per escriure a Twitter, no us sembla?
