Arxiu per octubre, 2020

  • Sempre amb els febles

    Al CNL també ens hem avingut al cafè per emportar-se!

    La necessitat de continuar omplint el calaix, ha fet que la consumició no presencial —que diríem—, sigui ara la normalitat. 

    De menjar cuinat sempre n’hi ha hagut. El compràvem i ens l’emportàvem per consumir-lo a casa. Ara aquest us l’emporteués el reclam. Menú per emportar-se? Me per emportar? Menú per emportar-se’n 

    En aquesta construcció de preposició + infinitiu (la més coneguda és pis per llogar), si l’infinitiu és un verb pronominal, com ara emportar-se, endur-se, posar-se, emprovar-se podem prescindir de l’element que cal emportar-nos o emprovar-nos (el menú, la roba) però no pas del pronom, que es refereix al subjecte de l’infinitiu: Si no memporto la carmanyola hauré de triar un menú per emportarme. A menú per emportar-se —lúnica forma vàlida fins a la nova gramàtica de 2016 que admet ara també menú per emportar—, el subjecte és un impersonal de 3a persona (qui vulgui/els clients). 

    Així doncs, menjar per emportar-se i cafè per endur-se. O més clar, per veure la coincidència dels pronoms; Us oferim de dilluns a divendres, menú per emportarvos i li oferim cafè per endurse o t’oferim un plat i postres per emportarte, a molt bon preu! 

    si sou vosaltres els que us esteu reinventant i voleu difondre a les xarxes el vostre particular “per emportar-se” no us oblideu l’a punt per menjar/acabat de fer/casolà/fet a casa/feu-nos la comanda una hora abans/comandes fins a mig matí/pagament per bizum, etc.

    Tradicionalment la comanda es lliurava amb un si és servit/servida, que els usos han actualitzat amb un té/tingui (imperatiu, sense complement) o aquí ho tens/aquí ho té (depenent del gènere, aquí la tens/la, el tens/el té), no pas *aquí tens, atès que el verb tenir demana sempre un feble!  

    Ja per acabar, el gran gramàtic Joan Solà, quan tot just començava aquesta moda del take away va reflexionar sobre aquestes construccions. Si voleu un bany de sintaxi el teniu aquí. 

     

    Article complet

  • Toca revifar-se!

    Per revifar les paraules toca fer-les servir!

     

    El lèxic és la base de la llengua, el maó, la pedra que forneix tot l’edifici. Després hi tenim els sintagmes, les frases, el discurs… la sintaxi! En l’exemple, les obertures a les parets o la inclinació de la teulada, però tots sabem que sense maons, no hi ha casa, així com sense conèixer i cultivar el lèxic no hi ha llengua.

    Si falla el lèxic falla tot i d’aquí la importància de propostes com la de Jordi Badia a Salvem els mots que fa una crida a “rescatar” —és a dir, a usar— mots que no volem perdre. Paraules arraconades perquè n’hi ha d’altres, sovint més generals i per tant, menys precises, que trobem més estàndard i comunament acceptades; és a dir, més semblants al castellà. Això si no utilitzem directament paraules que no són catalanes!

    Feu un exercici: agafeu un dels tòpics actuals —les mesures davant la covid— i penseu com en podem parlar més enllà de l’estrès o “l’agobiu”?

    “Tot això és un desgavell, mareig, trasbals, astorament, desori, bogeria, xivarri, cridòria, confusió, despropòsit, guirigall, batibull, desconcert, can seixanta, mullader, merder, sidral, enrenou…”

    “Aquesta situació m’atribola, m’aclapara, m’atordeix, m’atabala, em preocupa, m’amoïna, m’esvera, m’entristeix, m’esporugueix, m’esgarrifa, em sap greu…”

    No ens *agobiem tant i anem per feina: salvem els mots i les persones!

    Article complet

  • Una vida dedicada a l’ensenyament

    Lluís López del Castillo (1938-1918), fill de pares murcians, de petit corria i jugava als carrers de la Torrassa mentre els seus pares tenien cura del negoci. Als anys 40, malgrat la repressió franquista i la prohibició explícita del català en els àmbits acadèmics, escolars i institucionals, el català era una llengua d’ús social i en Lluís la va aprendre d’aquesta manera; usant-la. La seva història, com la de Francesc Candel i molts altres, ens fa veure com el català ha estat sempre una llengua de cohesió i integració social.  

    Aquesta setmana la Biblioteca Tecla Sala inaugura una exposició sobre aquest pedagog, filòleg, docent i investigador incansable. Professor de la Universitat Autònoma i col·laborador de Cavall Fort, va ser un dels pioners en l’elaboració de manuals per a l’ensenyament del català als xiquets, com ara amb els entranyables Faristol, il·lustrats per Pilarín Bayés.   

    Entre nosaltres és conegut per les seves aportacions en el camp de la sociolingüística aplicada, en què va reflexionar sobre la llengua estàndard en el llibre Llengua standard i nivells de llenguatge  (1976), amb la primera aproximació a Catalunya del concepte anglosaxó standard i de la variabilitat associada als nivells de llenguatge. Com a docent, va aportar una visió sociolingüística a l’aprenentatge de la llengua i va situar l’aprenent al centre de la tasca educativa.  

    Amb aquesta exposició les biblioteques de la ciutat i el CNL volem expressar-li el nostre agraïment. Us convidem molt i molt a visitar-la! 

      

     

    Article complet

  • Alça, Manela!

    Si voleu mirar el programa del curs, *ho teniu en aquest enllaç. 

    Recolliu els materials, papers, bolígrafs i llapis, i *ho deixeu en quarantena 24 hores. 

    Alça, Manela, quin exercici més fàcil!

    Eps, que no veieu que el programa del curs és un grup masculí que s’ha de substituir per un pronom masculí? El programa del curs, l’he de baixar des del web; el programa del curs, me’l sé de memòria,  el programa del curs, el teniu en aquest enllaç. I que no hi tenim un article masculí davant de materials? Els materials, els hem de netejar desps d’utilitzarlos; els materials, cadascú els porta de casa. 

    El desgavell pronominal comença a tenir proporcions bíbliques, deu ser que en època de pandèmies tot és a l’engròs! A les interferències a l’hora de substituir un complement masculí i un de neutre darrere el verb (lo/ho), s’hi suma ara que tot és ho, també davant del verb! En castel, i aquí la mare dels ous, lo és tan masculí com neutre i per això ho, en català ha de fer també les dues funcions.  

    Però en català, ho és la forma neutra i prou. Els mots això/allò o una frase subordinada com ara, ja on trobar el programa del curs, ja ho ; ja sé que els materials han d’estar en quarantena, ja ho.  

    Així doncs: I què fem amb tot això? Ho llencem? Els papers deseulos a l’armariet i els llapis, els renteu ben rentats. 

    Alça, Manela! On anirem a parar si no sabem diferenciar tot un senyor El d’un simple Ho?  

    Article complet

Vull fer un curs!


Entrades recents


Històric


Núvol d’etiquetes


Recursos


Comentaris recents


Blog