Sempre amb els febles
Al CNL també ens hem avingut al cafè per emportar-se!
La necessitat de continuar omplint el calaix, ha fet que la consumició no presencial —que diríem—, sigui ara la normalitat.
De menjar cuinat sempre n’hi ha hagut. El compràvem i ens l’emportàvem per consumir-lo a casa. Ara aquest “us l’emporteu” és el reclam. Menú per emportar-se? Menú per emportar? Menú per emportar-se’n?
En aquesta construcció de preposició + infinitiu (la més coneguda és pis per llogar), si l’infinitiu és un verb pronominal, com ara emportar-se, endur-se, posar-se, emprovar-se podem prescindir de l’element que cal emportar-nos o emprovar-nos (el menú, la roba) però no pas del pronom, que es refereix al subjecte de l’infinitiu: “Si no m’emporto la carmanyola hauré de triar un menú per emportar–me.” A menú per emportar-se —l’única forma vàlida fins a la nova gramàtica de 2016 que admet ara també menú per emportar—, el subjecte és un impersonal de 3a persona (qui vulgui/els clients).
Així doncs, menjar per emportar-se i cafè per endur-se. O més clar, per veure la coincidència dels pronoms; Us oferim de dilluns a divendres, menú per emportar–vos i li oferim cafè per endur–se o t’oferim un plat i postres per emportar–te, a molt bon preu!
I si sou vosaltres els que us esteu reinventant i voleu difondre a les xarxes el vostre particular “per emportar-se” no us oblideu l’a punt per menjar/acabat de fer/casolà/fet a casa/feu-nos la comanda una hora abans/comandes fins a mig matí/pagament per bizum, etc.
Tradicionalment la comanda es lliurava amb un si és servit/servida, que els usos han actualitzat amb un té/tingui (imperatiu, sense complement) o aquí ho tens/aquí ho té (depenent del gènere, aquí la tens/la té, el tens/el té), no pas *aquí tens, atès que el verb tenir demana sempre un feble!
Ja per acabar, el gran gramàtic Joan Solà, quan tot just començava aquesta moda del take away va reflexionar sobre aquestes construccions. Si voleu un bany de sintaxi el teniu aquí.
