Quina xerrera!
L’article d’avui coincideix amb la setmana que celebrem el Dia Internacional de la Llengua Materna, la llengua de la primera socialització, la que aprenem a casa quan som petits.
Reivindicar aquest dia és apostar per la diversitat lingüística i multicultural dels pobles i la importància de conservar i fomentar l’aprenentatge de totes les llengües, especialment les que no tenen prou suport i són menystingudes als territoris on es parlen.
Parlar és el moll de l’os. Com més es parla una llengua més possibilitats té de sortir-se’n. I en totes les llengües, d’aquest acte que ens fa humans, en diem de moltes maneres: xerrar, enraonar, conversar, dialogar, garlar, fer-la petar...
I depenent de si girem rodó o no, doncs desbarrar, dir-les de l’alçada d’un campanar, pixar fora de test, embarbollar-se o empatollar-se, desguitarrar o dir disbarats, parlar pels descosits, xerrar per les butxaques, etc. I a l’altre costat, si som de poques paraules, quedar-se mut, no piular, no obrir la boca, no badar boca…
Per parlar amb veu molt forta, escridassar-se, cridar o esgargamellar-se, i amb un fil de veu, remugar o parlar entre dents, xiuxiuejar o parlar a cau d’orella. Per alliçonar, exclamar-se, arengar, perorar, sermonejar o contradir i, amb malvolença i exabruptes, maldir o malparlar, parlar gras o parlar gruixut. Alhora, quan dos no s’entenen diem que no es parlen i si, en canvi, ens convé que algú parli, li donem corda o li seguim la veta.
Al capdavall, parlar per entendre’ns, encara que sigui xampurrejant tantes llengües com puguem!
