No volem patates!
La campanya electoral sovinteja en frases d’aquest tipus: “Ara que ja*sabem com se les gasten (referint-se al partit que mana)”, “anem *a toc de pito” (sobre la hiperactivitat dels polítics aquests dies), *a voltes amb les pensions” (pel fet de recórrer-hi reiteradament), “és *lo que hi ha” (per justificar el poc marge de maniobra en alguns temes) o un “*lo seu seria…” (parlant de la proposta òptima). Arreglar els temes, ai las! s’escapa de les nostres possibilitats, però almenys en podem parlar bé.
La fraseologia és un camp molt sensible, massa sovint subjecte a traduccions literals. Una mena de gota malaia que va minvant l’expressivitat de la llengua i la desfigura. Les paraules que conformen aquestes locucions “traduïdes” solen ser correctes en la llengua de rebuda, i això fa que considerem que el resultat final també ho serà, de correcte! Però en fraseologia les traduccions no funcionen, si no recordeu la famosa cançó de La Trinca dels anys vuitanta! Així doncs, i tornant als nostres exemples, els polítics ja sabem de quin peu calcen, i que aquests dies van per feina i no tenen temps ni per dinar, la cançó de l’enfadós o el sant tornem-hi converteix els debats en estèrils, malauradament les coses com són i no hi ha més cera que la que crema, i el millor seria que tothom fos més amable.
Recuperant una frase del llibre de Pau Vidal El bilingüisme mata que atribueix a Ramon Solsona, “en castellà les catalanades ofenen, mentre que en català les castellanades ens les hem de menjar amb patates”. L’autor alerta sobre els perills del calc i la interferència lingüística constant, les millors eines per a la patuesització d’una llengua (el lapao perquè ens entenguem). Alerta, doncs!
