Arxiu de la categoria ‘General’

  • Parem l’orella!

     

    whatsapp

    Adequat?

    Des de la publicació de la nova ortografia, a la qual va seguir la de la nova gramàtica de la llengua catalana, els articles, comentaris, opinions sobre l’estat de la llengua i la conveniència o no d’aquestes modificacions han estat un continu.

    La nova gramàtica de l’IEC relativitza els termes de correcte/incorrecte a favor dels de formal/informal o adequat/no adequat al registre, per tal d’obrir el ventall a un seguit d’usos, ben habituals, que eren proscrits en l’anterior gramàtica de Fabra. Però què vol dir ben bé això? Fins on hem d’obrir l’aixeta? I amb quin criteri? On posem les línies vermelles?

    En una llengua com el català, on els registres formals estan ben establerts però els més col·loquials són un mar d’interferències i campi qui pugui (com ara el parlar dels adolescents i joves ─justament els que han rebut una escolarització en català durant tot l’ensenyament─ i els mitjans que s’hi adrecen), parlar d’adequat/no adequat per substituir correcte/incorrecte no és gens fàcil.

    Si la idea era acostar el català “correcte” a les formes realment usades, sense valorar la competència dels parlants en aquesta llengua ─que tot i que vehicular en l’ensenyament primari, en la majoria dels casos no és la llengua parlada a casa ni la usada en les relacions quotidianes─, ens hem ben ficat en un embolic perquè als parlants tot els sona bé o no els importa gaire… Fixem-nos en l’article de Carod Rovira!

    Déu n’hi do, oi? No s’adonen els parlants, molts dels quals són professionals dels mitjans , que això no és català? A banda…, un s’hi fixa, oi, abans de penjar un rètol a l’aparador? Hem de confiar en l’orella dels parlants, en saben prou? Tenen prou criteri, saben detectar la interferència i destriar-la de la variació per raó del registre? I què en diem de la fonètica? S’adonen els parlants si apostrofen, neutralitzen, fan obertures vocàliques, sonoritzen, etc.?

    Si l’IEC ens vol fer la farina blana ampliant el ventall d’usos que són adequats, cal per part nostra un esforç conscient per parlar bé i per part dels docents un esforç suplementari a l’hora de discernir usos adequats/no adequats, formals/informals i, és clar, l’orella parada per detectar els calcs que, si fem cas de l’article esmentat, surten com els bolets després de la pluja.

    Article complet

  • La carta als Reis

    carta_reis-jpg

     

    L’Informe de política lingüística publicat a finals d’any celebra els indubtables avenços en el coneixement del català en els últims anys i la tendència a incorporar parlants que l’assenyalen com a llengua de relació o d’identificació sense tenir-la com a llengua inicial (materna). Aquests bons nivells de coneixement són fruit del sistema educatiu, de l’acció de l’administració i de la difusió de l’ensenyament per a adults. I en el cas del català, la incorporació de nous parlants és imprescindible, ja que tenim un 35% de població no nascuda a Catalunya (18% nascuts a la resta de l’Estat i un 17% nascuts a l’estranger).

    Sabuda la bona notícia, l’informe parla poc de l’ús real (sempre difícil de mesurar i clarament deficitari en sectors com l’administració de justícia, les grans empreses o el món audiovisual) i menys encara de la qualitat del “català que ara es parla”, objectiu habitual del nostre Rubricatus.

    Des del CNL volem proposar-vos un compromís per al nou any: usar el català en tots els àmbits d’ús i amb tothom (segons l’informe només no us entendran una de cada 10 persones que trobeu pel carrer!) i a exigir el català en la publicitat, la documentació i l’atenció personal que us ofereixin les empreses i serveis. Us animem a apoderar-vos i reclamar l’ús del català a l’hora d’anar a comprar una joguina, de consultar-ne les instruccions i la publicitat als catàlegs i webs, de demanar un pressupost i una factura, no només en la capçalera sinó en el detall dels conceptes; a l’hora de triar una pel·lícula per veure amb la família, de demanar un mos o de signar un contracte… Com ho tenim, això?

    Malauradament no hi ha res de franc, ni per Nadal ni en el dia dia. Ja sabeu que la carta als Reis té molta feina al darrere.

    Bones festes!

    Article complet

  • La clau del barri

     

    clausA casa hi teníem el barri, i més important encara, la clau del barri, que era la de la tanca d’accés a la casa. Els meus avis van comprar una caseta a Barberà del Vallès, ben a la vora de l’estació de tren, a mitjan anys 40 i, de sempre, de l’accés en dèiem barri i la clau del barri era aquella que penjava a la fusteta “On són les claus?”. Encara que no tingueu memòries dels anys quaranta, ni avis amb torreta, ni rosers al jardí, avui us podeu fer vostra la paraula barri.

    Si la busquem als diccionaris veurem que barri és tant l’espai tancat per diferents cossos d’edificis davant la casa (com a sinònims, pati, clos…) com la reixa mateixa que limita aquest espai (tanca, paret, reixat…).

    De la casa en diem masia, casa de pagès o, més modernament, torre. Abans la gent es deia que tenia una torre o que estiuejava a la torre. Després amb la irrupció del turisme de costa, ja vam parlar d’apartaments. Evidentment, l’explotació familiar, arreu del territori té noms molt diferents: mas, alqueria, masoveria, granja, casa pairal, casa de camp, lloc, possessió… i sovint porta davant la forma can/ca na (casa d’en/casa de na) o cal/ca la (casa del/casa de la).

    Aquí a l’Hospitalet tenim moltes cases i algunes cases amb barri, com ara Can Riera, Can Rigalt, Can Serra o Can Buxeres. Quant a la majúscula inicial, depèn de si can/cal forma part del nom propi de la casa o només designa l’edifici o l’activitat que hi té lloc: A cal notari hi ha el contracte de compravenda de Can Sumarro.

    Article complet

  • Empriu o erm?

    ruta-emprius1Aquests dies d’esclat de la primavera som molts els que hem sortit de la ciutat i resseguint un mapa per fer una excursió hi hem trobat la paraula empriu. N’hi ha molts d’emprius repartits pel territori i abracen torrents, rius, pasturatges, terres… Però, què és un empriu?

    Empriu és el dret a fer ús d’alguna cosa propietat d’una altra persona i, amb referència a la terra, el dret d’aprofitament comunal de certs béns rústics, en general pastures, boscos i aigües, que tenen els veïns d’un poble o comunitat rural. Una bona manera, doncs, de gestionar els recursos perquè se’n beneficiï tothom.

    Si en busquem la traducció al castellà, per exemple, hi trobem tierra del común o baldío; un doble significat que ens diu molt sobre la visió d’aquests espais col·lectius, ser profitosos per a tots o ser erms, terres estèrils o improductives, tot depenent que siguin més o menys bones terres i de l’esforç que s’hi posi. És clar, allò públic s’ha de cuidar!

    Això ens ballava pel cap aquests dies que hi ha hagut a Barcelona enfrontaments entre mossos i manifestants al voltant de la desocupació d’un espai ocupat a Gràcia, el Banc Expropiat. A la ciutat, paradigma de la privatització de l’espai (ni tan sols les voreres són de tots perquè estan plenes de terrasses privades) costa molt aconseguir emprius. Què és més important, els diners que val un espai erm o el guany col·lectiu que genera un empriu?

    Amb aquest d’avui, comencem un seguit d’apunts per recuperar paraules. Algunes no les coneixerem, però d’altres segur que sí i de sobte direm: que fa temps que no sentia que ningú deia menester o prendre mal!

    Article complet

  • L’home de peu (rodó) i l’home del carrer

    trenRecordeu la cançó d’un tren carregat de…! doncs actualment el trenet del català, té molts vagons plens de paraules que no lliguen. Si al vagó hi van productes de color groc, tots han de ser d’aquest color; si són verdures, no s’hi val a dir botifarra. Així mateix, en el vagó dels noms  no hi pinten res *valla, *inalàmbric, *parque, *hasta, *jaleo, *intermitja…; en el de verbs, *em porto la carpeta, *ho parlo i *et dic alguna cosa, *em provo el vestit, *havia una vegada, *no van anar, no *em dóna temps, hi *dóna el sol…; en el de locucions, *i pico, *quina morra, *l’han pillat, *la lia parda, *ens veiem!, *me la suda…; en el de pronoms, *no veig bé; *lis volem dir, *s’ho diré… I ja no parlem de la fonètica els *bitttllets i les *setttmanes, *elsssavis materns, les *chaquetes, els *parka àtons i els *amoli i *amell. Aquests vagons pesen massa; el trenet va de tort, pobre tren!

    Sovint les persones coneixen perfectament els mots catalans corresponents, però per inseguretats amb el registre (si parlo català correctament quedarà massa formal, en canvi si dic barullu quedarà divertit i ho petaré!) prefereixen utilitzar paraules clarament castellanes, amb la qual cosa la conversa flueix en un catanyol deliciós. Tant els fa; perdó: *lis dóna igual!

    Com ho podem resoldre? Primer parant l’orella i no deixant-nos portar per la primera moda que passa; després refiant-nos del nostre sentit lingüístic (com ho dic jo, això?, em sona bé?) i si no ens en sortim consultant les obres de referència: el DIEC, l’Optimot, l’ésadir… En aquest sentit l’Optimot ha afegit algunes fitxes de fraseologia per tal que el tren vagi una miqueta més fi. Consulteu l’enllaç següent!

    Qui avisa no és traïdor: noves fitxes de fraseologia

    Els homes i dones corrents no són de peu rodó; ho són els ases, els cavalls i les mules.

    Article complet

Vull fer un curs!


Entrades recents


Històric


Núvol d’etiquetes


Recursos


Comentaris recents


Blog