Arxiu de la categoria ‘Lèxic’

  • El guanyador és…!

     

    Font: Tv3

    Font: Tv3

    Segons l’IEC un neologisme és una “unitat lèxica nova, formalment o semànticament, creada en una llengua per les pròpies regles de formació de mots o manllevada a una altra llengua”. Per tant, és un veí força conegut ja que és un dels principals recursos d’adquisició de noves paraules. Per què en parlem avui? Doncs perquè s’ha donat a conèixer el “guanyador” de la tercera convocatòria de l’Observatori de Neologia del Departament de Traducció i Ciències del Llenguatge de la Universitat Pompeu Fabra i l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) per escollir el neologisme del 2016.

    El premi ha estat per a vegàana (substantiu i adjectiu) que el Termcat defineix com la persona seguidora del veganisme, que consisteix a abstenir-se de menjar i fer servir productes d’origen animal..Val a dir que neologisme neologisme… no n’hi ha per tant!, perquè vegà/ana és un terme molt introduït i documentat, àmpliament usat també en altres llengües modernes i aprovat pel Consell Supervisor del Termcat (tot i que no serà fins ara que no s’incorporarà al DIEC) des del 2012. Quant a la necessitat del terme, tot i que la forma veganisme deriva de vegetarianisme, en realitat es refereix a un tipus de de sistema alimentari i estil de vida que va més enllà de la no ingesta de productes i derivats animals. En altres paraules, no tots els vegetarians són vegans.

    En les votacions es va imposar clarament el nom i adjectiu vegà (amb el 21,6% dels vots), seguit pel substantiu maridatge (12,4% dels vots), el segon classificat.

    La resta d’equips -ehem, perdó, de paraules!- han quedat a molta distància: micropoble (8,9 %), ciutat refugi (8%), invisibilitzar (7,8%), gihadista (7,7%), precaritzar (7,5%), antropocè (7,1%), nomofòbia (6,3%), futtoc (5,2 %), superlluna (5,2%) i transmèdia (2,3%).

    Article complet

  • Omple la guardiola!

     

    imatge-escolesAvui aprofitant que participem en el recapte Omple la guardiola!, per al programa d’aliments de la Creu Roja, volem fer un Rubricatus sobre aquest tema.

    Tornem a insistir en la diferència entre capsa i caixa que no per més sabuda és menys escoltada. Capses, les de cartró, més aviat petites, per empaquetar sabates i roba, petits electrodomèstics, regals…  Caixes, generalment de fusta i força grans, per portar-hi fruita o ampolles i embalar-hi els mobles.

    La nostra, que fa de guardiola dels productes aquí, al CNL, és una caaaapsa!

    Què hi posarem? Formatgets (com és que ha fet tanta fortuna la paraula *quesitos?), llet i tonyina. En aquest tipus de recaptes els productes han de ser duradors, no se solen acceptar productes frescos ni peribles a curt termini.

    Quant als envasos i altres embolcalls, cal evitar el sobreempaquetatge, com ara el de la brioxeria industrial; millor sempre comprar a granel (sense envasar) o en envasos grans i que es puguin reutilitzar.

    Dels *packs o *kits, en diem paquets. Així de fàcil, però depenent del context també hi quedarà bé joc (de  llençols), lot (de cremes) col·lecció (de moda), estoig (de maquillatge) o fins i tot assortiment (de productes). Bric és una paraula normalitzada de fa ja molt i si sou dels que dineu a la feina, recordeu que del Tupperware n’hem de dir carmanyola.

    Abans a la guardiola hi llançàvem la xavalla per anar estalviant a poquet a poquet; ara, per estalviar s’ha d’invertir en les persones, perquè els bancs no donen res…

     

     

     

    Article complet

  • Aquí hi ha alguna cosa que no rutlla

     

    rutlla

    Rutllar (pronunciat  ruʎʎá) és un mot provinent del llatí rŏtŭlāre que vol dir rodar.

    Efectivament, si el busquem al diccionari, rutllar vol dir girar al voltant d’un eix, estar animat d’un moviment de rotació. Són molts els jocs que parteixen d’aquest moviment, com ara les baldufes i els cèrcols o rutlles. El joc de la rutlla, per exemple, consistia a fer rodar una rotllana metàl·lica, dirigint-la amb la guia i quan hi jugaven uns quants jugadors se solien fer curses. Es tractava que el cèrcol no caigués cap a les bandes i anés rodant al ritme amb què corria el vailet que hi jugava… i n’hi havia que corrien molt!

    D’un mecanisme o un projecte que funciona en diem que rutlla, que fa el seu curs, que va endavant. És a dir, quan una cosa es desenvolupa, marxa, avança i realitza correctament les funcions que té atribuïdes, rutlla. Altres accepcions de rutllar són cargolar una cigarreta i girar un tema al voltant d’alguna cosa. A banda, a qui té els cabells arrissats se li rutllen o hi té rulls.

    A l’Hospitalet no tenim cap carrer de la Rutlla però aquest nom no és estrany en molts municipis catalans com ara Girona, Terrassa o Sant Feliu de Guíxols, on la designació del nom de carrer de la Rutlla fa referència a l’antic indret de Sant Feliu on estava permès de jugar a rutlla, ja que aquest joc restava completament prohibit dins les muralles, motiu pel qual les autoritats destinaren un espai lliure dins el raval, lliure encara d’edificacions, perquè s’hi pogués jugar.

    Com veiem una paraula ben bonica i amb molta història. El que no rutlla és que els parlants oblidem paraules com aquesta!

    Article complet

  • Arribar a les mans, quin poc senderi!

     

     

     

     

    Cap amb seny

    Cap amb seny

    Avui volíem recuperar la paraula senderi que és la facultat de discernir i, de retruc, aportar altres paraules relacionades amb l’enteniment. Normalment l’utilitzem en frases negatives, exclamant-nos que algú no té senderi, que és un eixelebrat!

    Si busquem senderi al diccionari de sinònims d’Albert Jané, que trobem com a opció de cerca quan consultem el diccionari normatiu de l’IEC, veiem les propostes següents seny, magí, sensatesa, coneixement, capteniment, trellat o pesquis… i si ens referim al cap, closca, testa, calba, clepsa…

    Caparruda o cabuda és una persona tossuda i poc flexible, mentre que capsigrany, cap fluix, pallús, curt de gambals o curt d’enteniment s’aplica a una persona de poc seny i poc espavilada. Quan et preocupes et capfiques, passes ànsia i t’encaparres en alguna idea. No ho feu pas, que amoïnar-se no serveix de res!

    Frases fetes amb seny i amb cap també en tenim a cabassos, com ara quan diem que algú s’ha begut (o ha perdut) el seny (o l’enteniment), que vol dir que s’ha tornat boig, quan algú ha fet un cop de cap, que vol dir que finalment s’ha decidit, que és un cap de pardals, quan no toca de peus a terra, o tants caps tants barrets, per manifestar que no hi ha manera de posar-nos d’acord.

    Quant als cops al cap, mostres de poc senderi, en podem dir calbots, cleques, clatellots, castanyots, ventallots, bolets, mastegots o galetes. I també volem recordar-vos que els *punyetassos són cops de puny i que les manotades o plantofades, són cops donats amb la mà.

    I ara que ja ens hem esverat prou, silenci; que la ment necessita estones de repòs si volem que giri rodó.

    Article complet

  • La clau del barri

     

    clausA casa hi teníem el barri, i més important encara, la clau del barri, que era la de la tanca d’accés a la casa. Els meus avis van comprar una caseta a Barberà del Vallès, ben a la vora de l’estació de tren, a mitjan anys 40 i, de sempre, de l’accés en dèiem barri i la clau del barri era aquella que penjava a la fusteta “On són les claus?”. Encara que no tingueu memòries dels anys quaranta, ni avis amb torreta, ni rosers al jardí, avui us podeu fer vostra la paraula barri.

    Si la busquem als diccionaris veurem que barri és tant l’espai tancat per diferents cossos d’edificis davant la casa (com a sinònims, pati, clos…) com la reixa mateixa que limita aquest espai (tanca, paret, reixat…).

    De la casa en diem masia, casa de pagès o, més modernament, torre. Abans la gent es deia que tenia una torre o que estiuejava a la torre. Després amb la irrupció del turisme de costa, ja vam parlar d’apartaments. Evidentment, l’explotació familiar, arreu del territori té noms molt diferents: mas, alqueria, masoveria, granja, casa pairal, casa de camp, lloc, possessió… i sovint porta davant la forma can/ca na (casa d’en/casa de na) o cal/ca la (casa del/casa de la).

    Aquí a l’Hospitalet tenim moltes cases i algunes cases amb barri, com ara Can Riera, Can Rigalt, Can Serra o Can Buxeres. Quant a la majúscula inicial, depèn de si can/cal forma part del nom propi de la casa o només designa l’edifici o l’activitat que hi té lloc: A cal notari hi ha el contracte de compravenda de Can Sumarro.

    Article complet

Vull fer un curs!


Entrades recents


Històric


Núvol d’etiquetes


Recursos


Comentaris recents


Blog