Arxiu de la categoria ‘Morfologia’

  • Textos àgils, pocs demostratius

     

    Les ulleres bifocals ens permeten veure-hi de prop i de lluny!

    Els demostratius marquen les relacions espacials entre els interlocutors. Segur que els coneixem! Aquest (i resta de formes) i això, de proximitat; aquell (i resta de formes) i allò, de llunyania; i els adverbis ací, aquí, allí, allà.

    Quan el nom especificat és implícit, el demostratiu té la funció de pronom, com ara:

    Atén aquesta alumna que aquella ja l’atendré jo.

    Sovint, però, abusem dels demostratius, en frases com:

    Cal avaluar els recursos i decidir si *aquests són suficients.

    Els veïns s’han afegit a l’assemblea de barri i actuen segons les directrius *d’aquesta.

    Això només és possible en *aquells casos que preveu la llei.

    Aquests usos són força freqüents en el llenguatge escrit. Potser busquen la precisió i la formalitat, però, fet i fet, empitjoren el text. És millor, doncs, repetir el nom o, simplement, prescindir del demostratiu.

    Cal avaluar els recursos i decidir si són suficients.

    Els veïns s’han afegit a l’assemblea del barri i actuen segons les seves directrius/segons les directrius de l’assemblea /segons les directrius d’aquesta assemblea.

    Això només és possible en els casos que preveu la llei.

    Igualment, hem d’evitar usar els demostratius com a pronoms quan els puguem substituir per un pronom feble o relatiu:

    La directora i la secretària *d’aquesta n’estaven al cas; que ha de ser, la directora i la seva secretària n’estaven al cas.

    Correspon a la comissió estudiar els projectes i fer una selecció *d’aquests; millor, i fer-ne una selecció.

    L’assemblea va aprovar les quotes familiars. Les funcions *d’aquestes són…; és a dir, l’assemblea va aprovar les quotes familiars, les funcions de les quals/les funcions de les quotes són…

    Per tant, eviteu els demostratius sempre que no siguin necessaris, ja eliminant-los, ja amb pronoms febles o pronoms relatius, ja repetint el nom que determinen.

    Article complet

  • Bar restaurant o casa fonda?

    1935656_153203856542_6750687_n

    Què tenen en comú aquestes paraules?

    A banda que a tots dos establiments s’hi menja molt bé, els dos estan formats a partir de la suma de dues paraules. D’aquests mots en diem compostos i la composició és el procediment de formació de paraules noves a base de combinar dos o més mots que ja posseïen un sentit propi. La majoria de compostos catalans s’escriuen junts, formant un únic mot, que té un sentit diferent al dels mots que el constitueixen, com ara vistiplau, coliflor, malnom, gratacels o filferro.

    Les paraules que ens ocupen, però, es formen per l’adjunció d’un nom a un altre i s’escriuen separades i sense guionet.

    En els casos que el segon component està subordinat al primer, és a dir, una escola que fa de bressol, un camió que fa de cisterna, etc., l’únic dels dos mots que té plural és el primer, el nucli. Per tant; paraules clau, bars restaurant, escoles taller, escoles bressol, informes proposta, biblioteques museu, decrets llei, acords marc, cafès concert, cuines menjador

    En els casos en què hi ha una relació de coordinació entre els dos noms es fa el plural de tots dos components, com ara, comtes reis, magistrats/ades jutges/esses, alcaldes/esses presidents/dentes

    Hi ha molts altres tipus de compostos (depenent de la categoria dels mots que els formen), alguns dels quals conserven el guionet enmig, com ara els punts cardinals, nord-est, sud-oest, i els compostos expressius o repetitius, fer la viu-viu, anar a mata-degolla, bum-bum, xino-xano, ziga-zaga, etc.

    Article complet

  • Menú infantil

    carn

    Hi ha paraules relacionades entre si perquè tenen una arrel comuna: pedra, pedrera, pedrot, apedregar, pedrís… En diem derivats i els fem adjuntant a l’arrel un prefix, infix o sufix que el converteix en un mot d’una altra categoria (de nom a verb, per exemple) o n’afegeix algun matís de significat (acció freqüent, diminutiu o augmentatiu…).

    Tots els parlants disposen de mecanismes de derivació propis; ara bé, l’empobriment de la llengua, que fa que el nostre repertori lèxic sigui cada cop menor, i la influència del castellà, amb regles de derivació diferents a les del català, pot fer que apareguin dubtes a l’hora de derivar.

    Fixeu-vos en  alguns exemples de sufixos que serveixen per formar verbs a partir del nom:

    De vernís, envernissar; de moble, moblar (sense prefix); de jardí, enjardinar; de tapís, entapissar; de bena, embenar; de muralla, emmurallar; de crostó, escrostonar; de bony, abonyegar; de dent, esdentegar, de pressa, apressar-se, etc.

    En ocasions el prefix canvia el significat del verb, així nomenar o anomenar, greixar o engreixar, dormir o adormir, baixar o abaixar (en podeu consultar els significats a la versió en línia del DIEC). I a voltes poden conviure diversos sufixos: esfullar o desfullar (de fulla); emblanquinar o blanquejar (de blanc), empolsegar o empolsar (de pols), etc.

    I per acabar, un embarbussament:  la carn no té arrebossat, qui l’arrebossarà?; el bon arrebossador que l’arrebossi, bon arrebossador serà!

    Article complet

  • Ja esteu de vacances? Mig mig…

    clics

    Playmobils en plena edat mitjana

    Abans de començar vacances hi ha munt de feines que s’han d’acabar i estan a mig fer (no pas *a mitges). Avui parlarem d’aquest adjectiu i d’altres formes derivades i veureu la feina que se us gira!

    L’adjectiu mitjà-mitjans/mitjana-mitjanes es refereix al punt intermedi d’una gradació. Així parlem del lector mitjà, del punt mitjà, de mitjà termini o de classe mitjana i talla mitjana, per anomenar el lector, el punt, el moment,  l’estrat social o la talla intermèdia entre dues altres, que en serien els extrems.

    Mitjà també és un substantiu per anomenar els recursos necessaris dur a terme una cosa i els instruments de comunicació (mitjans econòmics, mitjans orals i escrits…).

    Mitjana és una paraula polisèmica que tant es refereix a un terme estadístic (no pas *promig), com a un tall de carn o a l’element físic que separa les dues calçades d’una autovia.

    I passem ara a l’adjectiu mig-mitjos/mitja-mitges per significar la meitat d’una part. Mitja dotzena són sis ous, o dues hores i mitja són 150 minuts. Sobretot, en català no comptem les hores amb meitats d’una hora, és a dir les vuit (hores) i *mitja (hora) més, sinó que ens hi referim comptant els quarts que anem sumant fins arribar a les hores tocades: dos quarts de nou (tal com encara fan les campanes de les esglésies).

    Quant al títol de l’apunt, l’expressió mig mig vol dir si fa no fa, no del tot.

    I si en voleu saber més, al CNL tenim cursos de nivell Intermedi (no pas *Intermig) i Superior de català. Apunteu-vos-hi!

     

    Article complet

  • Una altra vegada!

    Un altre

    Un altre

    Doncs sí, ens acostem novament a un mot al qual ja vam dedicar un Rubricatus al mes de març, per explicar quan havíem d’escriure altres i quan d’altres?

    En català la forma altre/altra/altres sempre va precedida d’un determinant: l’altre, un altre, algun altre, tots els altres… i concorda amb el nom al qual determina o substitueix: un altre (masculí singular), una altra (femení singular).

    Aquesta forma s’utilitza sovint per estructurar el text i les idees: Una persona va dir X, una altra Y; una idea és A, l’altra és B; d’una banda farem això i de l’altra (d’una altra) allò; per una banda/per un cantó/costat hi vull anar, però per l’altra/per l’altre em fa mandra. Fixem-nos que en aquests casos no cal tornar a escriure la paraula banda, cantó o costat, perquè ja l’hem dita i, sobretot, que no hem de barrejar preposicions: per una banda…, *de l’altra.

    La locució d’altra banda també s’utilitza sola a inici de frase per lligar una idea amb l’anterior (sovint amb un sentit de contraposició). Així doncs podríem haver començat aquesta frase dient: D’altra banda, la locució d’altra banda, també…

    Recordem també que una frase com: *per lo altre (o *per lo demés) tot bé, es resol en català amb les locucions: això de banda, fora d’això, a part d’això, tot bé. I quant a *el resto (*els demés) cal dir les altres coses o la resta: Els primers van guanyar un tapaboques; la resta, ni això.

    Si volem dir que una cosa és completament diferent a una altra, diem que és tota una altra cosa, i si és excel·lent diem que no n’hi ha d’altre!

    I si l’article us ha fet el pes i voleu repetir, només heu de dir no n’hi ha prou o un altre, un altre

    Article complet

Vull fer un curs!


Entrades recents


Històric


Núvol d’etiquetes


Recursos


Comentaris recents


Blog