Arxiu de la categoria ‘Sintaxi’

  • Més adequat i menys correcte

    La nova gramàtica aprovada per l’IEC suposa una nova manera de mirar les relacions entre ús i norma. La visió prescriptiva, en què l’ús s’ha d’adequar a la norma per ser correcte, passa a ser descriptiva, en què l’ús més estès constitueix la norma, un criteri flexible que acull les varietats dialectals (extensió geogràfica) i funcionals (registres), el fet que la comunicació sigui oral o escrita, el grau de formalitat, les condicions de producció, la tradició o novetat de la forma, etc. En una societat tan plural com l’actual, amb catalanoparlants d’orígens molt diversos, no és possible fer una norma única i vàlida per a tothom, cal entendre-la de manera més flexible, associada als usos i especialment adreçada a les noves generacions, els futurs catalanoparlants!

    Així doncs la normativa prioritza els usos més estesos i adequats en qualsevol situació (allò que em dèiem l’estàndard o llengua general).

    Però això no ens ha de fer pensar que tot s’hi val! Hi ha formes no catalanes que no pertanyen al sistema de la llengua; les que hem estat bandejant al Rubricatus des de sempre: perífrasi *tenir que, *anar a + infinitiu,  formes d’haver-hi sense el pronom feble, pronom *lis, el doncs causal, *sempre i quan per sempre que, abús del possessiu quan no hi cal, en fonètica absència de neutralitzacions i sonoritzacions…

    Penseu que la majoria de canvis eren recomanacions que ja practicava l’Institut, els mitjans i els llibres de text però que encara no s’havien ratificat. Així doncs la nova gramàtica aporta claredat i modernitat a una llengua, sovint amb el vent en contra, que ha de donar respostes als parlants del segle XXI.

    Un exemple de tot això és la fixació de l’escriptura de les combinacions col·loquials de pronoms febles: anem’s-en, llegim’s-el, fixem’s-hi, mireu’s-el… Us hi atreviu?

    Article complet

  • Respecte al respecte

     

    Un ús força estès en les comunicacions formals escrites i orals, com ara intervencions en públic o debats, és la utilització de la crossa “al respecte”.

    L’expressió al respecte com a sinònima de respecte a això, sobre això, pel que fa a això no és correcta en català.

    Per exemple, no hem de dir o escriure No hi ha res a dir al respecte, sinó No hi ha res a dir respecte a això (o respecte d’això, o pel que fa a això, o sobre això).

    Sovint, però, la millor solució és eliminar l’expressió: No hi ha res més a dir. I és que no hi ha cap novetat al respecte vol dir, simplement, que no hi ha cap novetat.

    De vegades també podem recórrer al pronom hi: Personalment, no tinc res més a dir al respecte, ha de ser, Personalment, no hi tinc res més a dir.

    Tendim a engavanyar els textos més del necessari, perquè ens pensem que així en sabem més i… és tot el contrari!

    Evidentment el substantiu respecte por anar precedit de l’article, com ara a Treballem el respecte a l’aula o de la contracció al respecte en frases com: Al teu avi, no li faltis al respecte. També és correcte la locució respecte a (i no pas *amb respecte a) com a sinònim de quant a, pel que fa a, amb referència a, referit a. Respecte al que ens heu explicat, us hem de fer saber algunes novetats.

    Per tant, una cloenda de carta formal de l’estil Restem a la vostra disposició per mantenir una entrevista personal al respecte, ha de ser: Restem a la vostra disposició per mantenir una entrevista personal/per parlar-ne personalment.

    Així que ja ho sabeu, el respecte no passa per utilitzar la paraula a tort i a dret!

    Article complet

  • Doncs perquè ho dic jo!

     

    Avui anem d’autoritaris. Hi ha moments que les coses s’han de fer tant sí com no. No s’hi val a pactar. No hi ha negociació possible. En sabem de fer això?

    És clar! Tot i la tradició pactista dels catalans, la llengua ens ofereix molts recursos per expressar l’obligació: l’un la perífrasi haver de + infinitiu que ens ha de permetre bandejar el *tenir que + infinitiu, el *tenir de + infinitiu i el famós *hi ha que/*n’hi ha que + infinitiu. L’altra estructura, fantàstica, és el verb caldre + infinitiu, conjugat en tercera persona.

    Una altra forma d’expressar ordres (o instruccions) és l’ús de l’imperatiu dels verbs, en lloc de  les formes d’infinitiu: el rètol *tancar la porta, perquè els veïns no es deixin l’ascensor obert, ha de ser tanqueu la porta; *no fumar, ha de ser no fumeu, i així: Estem fent obres, disculpeu les molèsties, apagueu el llum, etc., en català preferentment conjugades amb la segona del plural.

    També tenim la construcció ser de + infinitiu, quan expressa un procés mental, com ara lamentar, suposar, creure, témer, agrair, admirar, etc., en frases com: És de suposar que aviat trobaran una solució; és d’agrair que ens hagin avisat. Per acabar també és possible usar la forma ser necessari (que) + verb, com ara: És necessari canviar l’oli del cotxe cada tres mil quilòmetre. En cap cas, però hem d’utilitzar la forma *es precisa, construcció que veiem sovint als aparadors de les botigues per sol·licitar personal: *es precisa dependenta, que ha de ser, obligatòriament, sense negociació possible, cal dependenta.

    I ara, si teniu verd, passeu!

    Article complet

  • Textos àgils, pocs demostratius

     

    Les ulleres bifocals ens permeten veure-hi de prop i de lluny!

    Els demostratius marquen les relacions espacials entre els interlocutors. Segur que els coneixem! Aquest (i resta de formes) i això, de proximitat; aquell (i resta de formes) i allò, de llunyania; i els adverbis ací, aquí, allí, allà.

    Quan el nom especificat és implícit, el demostratiu té la funció de pronom, com ara:

    Atén aquesta alumna que aquella ja l’atendré jo.

    Sovint, però, abusem dels demostratius, en frases com:

    Cal avaluar els recursos i decidir si *aquests són suficients.

    Els veïns s’han afegit a l’assemblea de barri i actuen segons les directrius *d’aquesta.

    Això només és possible en *aquells casos que preveu la llei.

    Aquests usos són força freqüents en el llenguatge escrit. Potser busquen la precisió i la formalitat, però, fet i fet, empitjoren el text. És millor, doncs, repetir el nom o, simplement, prescindir del demostratiu.

    Cal avaluar els recursos i decidir si són suficients.

    Els veïns s’han afegit a l’assemblea del barri i actuen segons les seves directrius/segons les directrius de l’assemblea /segons les directrius d’aquesta assemblea.

    Això només és possible en els casos que preveu la llei.

    Igualment, hem d’evitar usar els demostratius com a pronoms quan els puguem substituir per un pronom feble o relatiu:

    La directora i la secretària *d’aquesta n’estaven al cas; que ha de ser, la directora i la seva secretària n’estaven al cas.

    Correspon a la comissió estudiar els projectes i fer una selecció *d’aquests; millor, i fer-ne una selecció.

    L’assemblea va aprovar les quotes familiars. Les funcions *d’aquestes són…; és a dir, l’assemblea va aprovar les quotes familiars, les funcions de les quals/les funcions de les quotes són…

    Per tant, eviteu els demostratius sempre que no siguin necessaris, ja eliminant-los, ja amb pronoms febles o pronoms relatius, ja repetint el nom que determinen.

    Article complet

  • Comencem!

     

     

    motxillaAvui, com els nens que tornen a l’escola, nosaltres tornem al Rubricatus. I portem a la motxilla una construcció que com més va més se sent tot i que no ens acaba de sonar bé.

    Imaginem-nos que hem formulat una queixa a una companyia aèria arran del retards d’aquest estiu i rebem la següent resposta:

    Estimado cliente,

    Gracias por su e-mail que vamos a responder a la mayor brevedad posible.  Su pregunta ha sido registrada con el número…

    Rebut el correu, demanem a l’empresa que se’ns adreci en català atès el principi de disponibilitat lingüística que haurien de tenir totes les empreses a Catalunya i la resposta és la següent:

    Benvolgut client,

    Gràcies pel seu correu electrònic, que respondrem al més aviat possible. Li comuniquem que hem registrat la seva pregunta amb el número…

    Felicitem l’equip de comunicació per haver fugit de la literalitat i haver resolt la perífrasi vamos a responder amb un temps de futur: respondrem.

    Més exemples:

    (Un entrenador abans del partit) Hoy vamos a ganar, que cal traduir com:  Avui, guanyarem!

    (Un portaveu) Vamos a iniciar un plan piloto. Iniciarem un pla pilot/iniciem un pla pilot/estem a punt d’iniciar un pla pilot.

    O d’altres en català:

    (Una presentadora) En uns moments *anem a començar l’acte: Tot seguit/Ara mateix començarem l’acte. *Anem a passar la connexió a… /Passem la connexió a…

    La construcció anar a + infinitiu (perífrasi d’imminència) és correcta en sentit propi, és a dir quan anar vol dir moure’s d’un lloc a un altre, dirigir-se a: Berta, me’n vaig a comprar. Et quedes sola (cop de porta i te’n vas). Berta, vaig a seure que n’hi ha per estona (i t’adreces al banc de l’andana mentre esperes que arribi el metro).

    La perífrasi d’imminència també es pot expressar amb estar per: Berta, on és la mare? Ha anat a comprar, però està per arribar. I en alguns casos per un imperatiu: Vegem quin temps farà demà, i no pas: *Anem a veure quin temps farà demà.

    Quan hi surt una marca de temps, esmentem el verb directament en present o futur: *Avui anem a parlar/us vaig a parlar de les perífrasis, que ha de ser: Avui parlarem/us parlaré de les perífrasis.

    Així doncs, contràriament al seu ús habitual en passat, sobretot per explicar la simultaneïtat de dues accions, anava a sortir quan va sonar el telèfon, hem d’evitar-la per expressar una acció futura.

    I ara sí, comencem el curs!

    Article complet

Vull fer un curs!


Entrades recents


Històric


Núvol d’etiquetes


Recursos


Comentaris recents


Blog