Obesos
Que no home, no, que no estàs gras, només una mica replè! 
Abans d’algú que no s’amoïnava per res, li agradava menjar i era fartaner es deia que era un panxacontent, que era de vida. Però és clar, si t’agrada no estar-te de res has de cremar; altrament, ja sabem què passa.
Avui sembla que si ens diuen *gordis és que ens estimen i en canvi si ens diuen *fatis, potser no ens ho prenem tan bé. Però més aviat és que els recursos expressius en català magregen. Contràriament al que sol passar-nos amb l’edat, el català col·loquial com més va més s’aprima. Vigilem que no es quedi com un secall o sec com un os!
I tot perquè ens han proposat de parlar de l’operació biquini —que amb més senderi podríem anomenar calça curta, sacsons fora o rajola de xocolata, perquè no és exclusiva de qui porta aquesta mena de banyador. I res d’atabalar-vos, si la roba no us va prou bé/afavoreix/cau bé (*senta bé), hi ha més talles!
D’algú que s’ha engreixat o llueix ufanós direm que és gras, grassó o grassonet, rodonet o rodanxó, rabassut, molsut, panxut, panxarrut (qui no ha topat mai amb una panxota cervesera!), amb malucs i cuixes amples, amb el cul gros, amb una bona pitrera o pitram o simplement mamellut (que de tot hi ha…) o mamelluda. I la cara? cara-rodona, com un pa de ral, cara de lluna, galtaplena, etc.
De la diferència entre gros i gran en podríem fer més d’un Rubricatus. Avui, però, només us volem recordar dues locucions: fer els ulls grossos (*la vista gorda), que vol dir deixar passar alguna malifeta com si no l’haguéssim vista, i fer-ne una de grossa; és a dir fer un bon disbarat, d’aquells que no sabem com ens en sortirem.
Per acabar, una mica més de teca que si us deixem ben tips, agafareu el règim (no cal dir dieta a tort i a dret) amb més ganes: sabeu que un dels grups de música en català amb més èxit són Obeses?, us en deixem la discografia perquè els conegueu!
I parlant de paraules i llengües… el català pertany a la família indoeuropea, que inclou les principals llengües d’Europa i Àsia: eslaves, germàniques, indoiràniques, itàliques (d’on provenen les llengües romàniques, com ara el català), el grec, l’armeni o l’albanès. Però ens quedaríem astorats de veure la quantitat de famílies lingüístiques diferents que hi ha! La diversitat lingüística és potser la principal riquesa de la humanitat i cal conèixer-la i protegir-la. D’aquí la importància de la feina dels traductors, que ens posen a l’abast autors i llengües que no ens hauríem plantejat mai de llegir: el coreà, el finès, el turc… Tot i la brama traduttore, traditore; és a dir, traductor, traïdor, en el sentit que els traductors fan i desfan com volen, us heu parat mai a pensar com deu costar traslladar un text literari a la llengua d’una altra cultura? Quant als formats tradicionals ─narracions, contes, novel·les, poemes, assajos, papers privats, biografies…─, ara s’hi suma el còmic o els microrelats. N’hi ha per donar i per vendre.
