• Més estàndard!

     

    Mapa-dialectes-català2

    Qualsevol llengua sense complexos té un estàndard consolidat  (flexible, ja que ha d’incloure varietats geogràfiques diverses), conegut, consensuat i aplicat pels agents socials, els mitjans de comunicació i els professionals de l’ensenyament i el món acadèmic en general. En les comunitats on l’estàndard funciona bé i no se’n qüestiona l’autoritat, aquesta varietat cohesiona els parlants (que ja hem vist que són de molt diversa procedència socioeconòmica i geogràfica). La gent percep que la seva és una llengua valuosa, n’està orgullosa i té la voluntat d’usar-la, mantenir-la i transmetre-la en plenitud d’ús.

    Ara bé, quan la comunitat lingüística viu  en diferents estats i administracions i pateix polítiques agressives ─com ara a la Catalunya Nord (sota l’uniformisme francès); al País Valencià, la Franja o les Illes Balears (amb els governs del PP)─, que la volen utilitzar com a arma política, tot fragmentant-la i relegant-la a usos familiars, l’estàndard se’n ressent i alguns sectors el qüestionen com a eina de cohesió de tota la comunitat lingüística. Si a més, se n’ataca l’educació,  que garanteix el coneixement de la llengua als nous parlants, i se’n redueix la presència en els mitjans, limitant l’accés a les emissions de televisió, per exemple, que són els encarregats de difondre-la i projectar-la  al món, ja som al cap del carrer.

    Tot i que al Principat la situació del català és força més favorable, hem d’estar alerta. La millor notícia és que, ara com ara, el català funciona com a ascensor social i, per tant, atrau nous parlants.

    Article complet

  • Canvi o assimilació?

    català xava

     

    Si observem la manera de parlar d’una comunitat veurem que hi ha direrències entre els parlants depenent de múltiples factors: procedència geogràfica, adscripció socioeconòmica, nivell de formació, llengua primera o segona, edat… Per exemple, si ens fixem en el parlar dels joves, la distància amb el dels més grans s’ha accentuat en les últimes dècades com no ho havia fet mai amb el pas a una societat cada cop més urbana i immersa en les noves tecnologies.

    Per exemple, en el terreny de la fonètica, sobretot en varietats amb una fonètica molt característica com ara les Illes Balears, els joves urbans canvien els hàbits articulatoris tradicionals pels de l’espanyol. Aquest fenomen també s’ha produït al Principat amb l’anomenat català xava, propi d’ambients metropolitans amb forta implementació del castellà, amb l’obertura de la vocal neutra, el tancament de les vocals obertes, la relaxació del consonantisme i els ensordiments sistemàtics. El contacte amb el castellà, doncs, pot provocar una simplificació del sistema fonètic del català, especialment en àrees on el castellà s’ha imposat com a llengua dominant.

    Si voleu més informació sobre el català xava podeu consultar l’article de Jordi Ballart: Variació fònica al català de Barcelona: l’accent xava.

    Val a dir que la llengua, com qualsevol ésser viu, sofreix una evolució constant, però cal veure si obeeix a causes intrínseques (evolució interna) o a la confluència amb la llengua dominant (assimilació). Segons els sociolingüistes, en situacions de gran interferència la llengua subordinada passa a ser un dialecte de l’altra.

    Per tal d’evitar aquest procés cal un estàndard consolidat, conegut i valorat pels parlants i aplicat i difós pels mitjans de comunicació, les institucions i el sistema educatiu. I en català, tenim un estàndard reconegut? Difícil pregunta…; en parlarem al Rubricatus vinent (però podeu fer-nos arribar les vostres opinions a sota mateix)!

     

    Article complet

  • Per començar dir… que això és incorrecte!

    imperatiubo

    Continuem amb algunes observacions sobre les formes verbals i els seus usos. Avui parlarem de l’infinitiu.

    L’infinitiu és una forma verbal no personal (no conjugada) que ens serveix, principalment, per formar alguns temps verbals (vaig anar), perífrasis (has de venir, deuria ser) i que pot fer de subjecte (voler és poder), de complement directe (vull votar) i de marcador temporal (en /a l’arribar el cap de setmana, tothom surt de festa), entre d’altres complements.

    Ara bé, l’infinitiu és incorrecte  quan l’usem per recapitular, a començament de frase. Per exemple, per acabar l’explicació: remarcar, a més, que les despeses s’han cobert amb fons propis, en lloc de dir, remarquem/cal remarcar/volem remarcar/s’ha de remarcar… És a dir, per arrodonir i tancar l’exposició, cal construir la frase conjugant el verb en el temps que correspongui o bé fer dependre l’infinitiu d’un verb conjugat.

    També és incorrecte utilitzar l’infinitiu per donar instruccions i ordres o per fer recomanacions. Aquest valor s’expressa generalment amb el verb corresponent conjugat en imperatiu (segona persona del plural). Els textos directius, doncs, com ara les receptes de cuina, són exemples magnífics d’utilització de l’imperatiu, no pas de l’infinitiu: agafeu una paella, tireu-hi oli i tapeu-la.

    Les ordres són molt habituals en la senyalització, per exemple quan hi ha obres a la via pública: respecteu els senyals; seguiu a la dreta. També en els equipaments públics: tanqueu la porta en sortir; estireu /empenyeu (a la porta de vidre d’accés); dutxeu-vos abans d’entrar a la piscina (en un gimnàs), en lloc dels usos incorrectes en infinitiu *respectar els senyals; *tancar,* estirar/*empènyer, etc. En alguns casos, però, podem utilitzar l’imperatiu precedit de la preposició a: A dormir, canalla!

    Recordeu que quan la frase és negativa, és a dir, quan en lloc de recomanar alguna cosa prohibim fer-la, cal usar el mode subjuntiu: no encengueu foc al bosc, no fumeu i no pas *no encendre foc al bosc, *no enceneu foc al boscno fumar.

    En els entorns informàtics, quan el programa i l’usuari intercanvien informació també  es recomana fer servir l’imperatiu (normalment en la segona persona del singular): és a dir: adjunta (*adjuntar, attach), cerca en aquesta pàgina (*cercar en aquesta pàgina, search in this page), copia i enganxa (*copiar i enganxar, copiar y pegar, copy paste), selecciona -ho tot (*seleccionar tot, select all), etc.

    (abans d’acabar la lectura, cliqueu la imatge Català per ser feliç!)

    Article complet

  • Semblants però no iguals

    assemblar-se2

     

    Avui volem comentar alguns verbs que, tot i que solem utilitzar bé, de vegades creen confusions.

    Semblar:  Tenir l’aparença de ser cert o probable. Sembla que tindrem eleccions anticipades.Tenir l’aparença. La Jana sembla una princesa!

    Verb intransitiu (no porta objecte directe), en què el subjecte va darrere del verb. No s’ha de posar un infinitiu entre aquest verb i el subjecte: sembla *ser que finalment arriba la tardor, en lloc de sembla que finalment arriba la tardor. Amb el segon sentit és un verb copulatiu (porta atribut).

    Assemblar-se. Tenir semblança. Tots els japonesos s’assemblen. Tenir semblança  entre si. S’assemblen com un ou a una castanya.

    Verb intransitiu i pronominal. En una frase com S’assembla a la seva mare?  La resposta afirmativa ha de ser: Sí, s’hi assembla molt, on el pronom hi substitueix el preposicional a la seva mare.

    Dormir: Estar en l’estat fisiològic de la son. Dormo poc, només sis hores.

    Verb intransitiu

    Adormir-se. Fer venir el son. Aquests concerts són per adormir el personal! Començar a dormir. M’estic adormint al sofà, millor me’n vaig al llit. Un membre del cos esdevenir gairebé insensible. Se m’ha adormit el peu. Anestesiar, insensibilitzar. Em van adormir de cintura en avall per a l’operació.

    Normalment és transitiu, com ara, fer venir la son a algú: la Laia adorm l’Elna. En el sentit de pesar figues és intransitiu: Quina son, m’adormo; estic ben adormit.

    També tenim l’expressió adormir-s’hi, que diem quan algú no s’afanya i volem esperonar-la. No t’hi adormis! Afanya’t!

    Article complet

  • De l’època del rubricatus

    llatinismes

    Veni, vidi, vici és una locució llatina empleada per Juli Cèsar, l’any 47 aC, davant el senat romà per explicar el triomf contra el rei del Pont, Farnaces, en només cinc dies. Amb aquesta frase Juli Cèsar volia fer valdre la seva destresa militar alhora que mostrar cert desdeny envers el senat patrici que representava el grup més poderós de la república romana. Veni, vidi i vici (hi vaig anar, vaig veure, vaig vèncer) són la 1a persona del pretèrit perfet dels verbs llatins venire, videre i vincere.

    Actualment, la frase s’utilitza per representar la rapidesa amb la qual s’ha fet alguna cosa amb èxit, així que la podríem traduir com arribar i moldre o bufar i fer ampolles.

    La presència de llatinismes en les llengües modernes impregna múltiples àmbits no només formals sinó també col·loquials.

    Vegem-ne alguns de molt comuns: referèndum, que és la votació directa del poble; quòrum, que és el nombre mínim d’electors perquè una resolució sigui vàlida; fòrum, que és la plaça pública on es fan els debats; súmmum, que és el màxim grau al qual es pot arribar; ultimàtum, que és la data final d’un termini, quid, que és el punt essencial d’alguna qüestió; accèssit, que designa el premi anterior al guanyador; el desideràtum, que és la situació òptima; in fraganti, que vol dir pescat en el moment de fer una acció reprensible; dèficit, allò que falta; superàvit, allò que sobra; rara avis, dit d’algú poc comú; lapsus, error a l’hora de parlar o escriure…

    Aquests llatinismes que formen part del lèxic català s’escriuen en rodona i adaptats a les regles ortogràfiques i d’accentuació del català. Tot i això d’algunes formes en mantenim la doble escriptura, com ara:  curriculum vitae o currículum, statu quo o estatus. Els llatinismes d’ús més restringit, propis d’àmbits especialitzats, com ara el jurídic, se solen escriure en cursiva: habeas corpus, que és el procediment judicial per garantir els drets de la persona detinguda; ex aequo, que vol dir en igualtat de mèrits, en situació d’empat; sine qua non, aplicat a una condició imprescindible per a fer alguna cosa; sine die, que vol dir sense data; ad hoc, fet a posta per a un propòsit…

    I ja per acabar un llatinòrum ben tradicional: Avis murris porten els nuvis a Gràcia amb òmnibus gratis.

    Article complet

Vull fer un curs!


Entrades recents


Històric


Núvol d’etiquetes


Recursos


Comentaris recents


Blog