Entrades amb l'etiqueta ‘col·loquial’

  • Obesos

    Que no home, no, que no estàs gras, només una mica replè!

     

    Abans d’algú que no s’amoïnava per res, li agradava menjar i era fartaner es deia que era un panxacontent, que era de vida. Però és clar, si t’agrada no estar-te de res has de cremar; altrament, ja sabem què passa.

    Avui sembla que si ens diuen *gordis és que ens estimen i en canvi si ens diuen *fatis, potser no ens ho prenem tan bé. Però més aviat és que els recursos expressius en català magregen. Contràriament al que sol passar-nos amb l’edat, el català col·loquial com més va més s’aprima. Vigilem que no es quedi com un secall o sec com un os!

    I tot perquè ens han proposat de parlar de l’operació biquini —que amb més senderi podríem anomenar calça curta, sacsons fora o rajola de xocolata, perquè no és exclusiva de qui porta aquesta mena de banyador. I res d’atabalar-vos, si la roba no us va prou bé/afavoreix/cau bé (*senta bé), hi ha més talles!

    D’algú que s’ha engreixat o  llueix ufanós direm que és gras, grassó o grassonet, rodonet o rodanxó, rabassut, molsut, panxut, panxarrut (qui no ha topat mai amb una panxota cervesera!), amb malucs i cuixes amples, amb el cul gros, amb una bona pitrera o pitram o simplement mamellut (que de tot hi ha…) o mamelluda. I la cara? cara-rodona, com un pa de ral, cara de lluna, galtaplena, etc.

    De la diferència entre gros i gran en podríem fer més d’un Rubricatus. Avui, però, només us volem recordar dues locucions: fer els ulls grossos (*la vista gorda), que vol dir deixar passar alguna malifeta com si no l’haguéssim vista, i fer-ne una de grossa; és a dir fer un bon disbarat, d’aquells que no sabem com ens en sortirem.

    Per acabar, una mica més de teca que si us deixem ben tips, agafareu el règim (no cal dir dieta a tort i a dret) amb més ganes: sabeu que un dels grups de música en català amb més èxit són Obeses?, us en deixem la discografia perquè els conegueu!

     

    Article complet

  • Com prova la primavera?

                                                                                                                                            

    Més val que dimecres ens posem màniga curta!

    Aquests dies hem llegit una piulada que comenta que els meteoròlegs “s’han carregat” la primavera. Ni de bon tros creiem que és culpa dels homes del temps, però és ben veritat que la calor ha arribat de cop. En un tres i no res de les enfarinades del febrer hem passat a la calor preestiuenca i el canvi d’hora ho ha amanit regalant-nos més hores i més llum.

    Vivim un procés d’augment de les temperatures, val més que/més val que ho tinguem clar.

    Fixem-nos que en català, l’expressió fixada per dir que una cosa és preferible o convenient és valer més. Per exemple:

    Val més que ens anem fent a la idea que tenim sis mesos d’estiu!  

    La construcció *més et val/*més us val/*ja li val/*més li val fer-me cas ─amb el pronom feble que correspongui enmig─  és un calc de la forma castellana, más te vale/más os vale/ya le vale/más le vale hacerme caso. És a dir, en català hem de dir: més val que em facis cas; pobre de tu, si no em fas cas; te’n guardaràs prou, de no fer-me cas; ja te’n cuidaràs prou, de desobeir-me.

    Per tant, *ja els hi val als homes del temps! *ja ens val tanta calor!, podria ser més val que (els homes del temps ens tornin la primavera), més val que ens anem calçant amb tanta calor, pobres de nosaltres, amb tanta calor!

    Piulades agressives?, val més que no en feu.

    Article complet

  • L’ha feta bona

     

    😯😧😳

    Sorpresa, contrarietat o disgust. Com ho expressem? La comunicació verbal és especialment efectiva per manifestar aquests sentiments, però els sapiens no ens sabem estar sense xerrar. Com ho diem?

    Quan algú ha fet un disbarat o ha ficat la pota, ja sigui perquè ha tibat massa la corda o perquè ha enviat a dida/pasturar la persona equivocada, exclamem que l’ha feta/dita grossa. Ara, aviam qui arregla el malentès!

    De les persones a qui res els sembla bé, que fan escarafalls i tot s’ho prenen a la valenta diem que en fan un gra massa. N’hi ha que s’empipen com una mona i n’hi ha que fan el ploricó fins a inflar-nos el cap; sense adonar-se’n afegeixen llenya al foc/atien el foc i el millor que podem fer és no donar-los corda ni seguir-los la veta. Però com compartim que ens n’ha passat una de molt grossa? Doncs tot i que ens sàpiga greu, no fent-ne un gran què, perquè tot i que a nosaltres ens sembla molt gros tampoc n’hi deu haver per tirar el barret al foc.

    I per parlar del col·lectiu dels que fugen d’estudi i van a la seva? Si no hi estem d’acord, en lloc de les interferències del castellà, *ja li val, *ja s’ho val que acompanyen un cop de cap ─ja t’ho deia jo que d’aquest no te’n refiïs─, hem de fer un déu n’hi do!, expressió polisèmica que tothom entén com vol. I prou discussions, que ja som al cap del carrer!

     

    Article complet

  • La normalitat d’allò que no ho és

     

    Sembla que el capità Haddok n’està fins al capdamunt

    Avui volem parlar d’un tema d’actualitat, el de la normalització de la interferència lingüística. Consultant diverses entrevistes a mitjans, ens hem adonat fins a quin punt tendim a reproduir expressions col·loquials castellanes en català, tant en els registres orals com en els escrits.

    Ja sabem que aquestes locucions són interferències, sovint traduccions literals, però no fem l’esforç de buscar-ne d’equivalents. Les diem tal com  raja i en els textos escrits simplement les marquem ─en cursiva o entre cometes─ perquè el lector s’adoni que ja ho sabem, que això no és català, però que, ai las!, trobar-hi una solució genuïna i adequada és massa feina!

    Aquesta manera de fer demostra un desconeixement dels registres i recursos propis de cada llengua i, alhora, contribueix directament a l’empobriment del català i reforça alguns estereotips, que ens convindria a tots anar canviant.

    Feta la reflexió, us en presentem alguns exemples. Com diem en català expressions com ara: *liar-la parda, ficar-se en un *lio, haver-hi *bronca, *no pillar-ho, *currar-se els barris, salir por patas, pescar en río revuelto?

    Què us sembla: fotre un merder de por/fotre un mullader/muntar un cristo/enredar-ho tot/buscar brega; ficar-se en un embolic/en un enrenou/emmerdar-se; haver-hi sarau/raons/picabaralles/ser un desgavell; no pescar-ho/no entendre-ho/no entendre-s’hi; sortir a correcuita/de pressa i corrents/de pet/escaldat/a tota llet; pencar als barris/ser-hi/treballar-hi; ser un campi qui pugui/aprofitar-se’n/quan hi ha maror… peix en abundor!

    Ens en proposeu més?, voldríem recollir les vostres propostes!

    Article complet

  • Rubricatus exprés

    Ara sí que l'hem feta bona, quin embolic!

    Ara sí que l’hem feta bona, quin embolic!

    Tot va molt de pressa, la comunicació gira a la velocitat de les xarxes i el català no pot quedar enrere. Algunes expressions es posen de moda i reemplacen les de tota la vida, dites durant generacions i ara escombrades en un tres i no res. Vegem-ne algunes; segur que les coneixeu, només cal dir-les!

    Ser *lo que hi ha: no hi ha més cera que la que crema, no hi ha res a fer, quin remei, les coses són com són, no s’hi pot fer res, qui dia passa any empeny

    *Pringar, ser un *pringat: tocar el rebre, ser un passerell, fer el paperina

    *Liarla, anar *liat: armar-la, emmerdar-la, fer-la bona/grossa; anar de corcoll/molt atabalat/embolicat/enfeinat.

    I *més del mateix!: i sant tornem-hi, i la cançó de l’enfadós!

    No venir *a cuento: no venir a tomb

    *A palo seco: tal com raja, sense embuts

    Anar *a saco: anar de bòlit/a tota hòstia/a preu fet/a tota merda

    *Fer unes risses: fer un beure, fer-la petar, passar-la/passar-ho bé

    Anar (cadascú) *a lo seu/*lo seu seria…: anar (cadascú) a la seva/pel seu compte. Aniria bé…

    *Callarse la boca: callar, fer mutis i a la gàbia, mossegar-se la llengua

    *Posar dels nervis: posar nerviós/fotre nerviós, treure de polleguera

    I si no pesqueu (*pilleu) alguna cosa vol dir que no hi caieu, no pas que *no caieu, que en tot cas vol dir que us manteniu drets (i no pas *de peu), sense caure. Per tant, caure-hi ─verb preposicional en el sentit d’adonar-se’n d’alguna cosa, reconèixer-la─ i caure ─verb intransitiu i no pas reflexiu, *m’he caigut.

    Article complet

Vull fer un curs!


Entrades recents


Històric


Núvol d’etiquetes


Recursos


Comentaris recents


Blog