Altra volta, el cercle
La volta de creueria de l’església de Santa Maria del Mar, a Barcelona
Avui sortirem de ben amunt i anirem baixant fins a tocar de peus a terra.
De l’espai que podem albirar només limitat per l’horitzó, en diem volta del cel. Les esglésies sempre s’hi han adreçat, al cel, amb agulles i arcs i voltes, que són els sostres corbats que ens conviden a la petitesa, a partir d’elements que es recolzen mútuament i se suporten per pilars i contraforts. Les claus de volta de les catedrals, les peces de pedra esculpides que clouen l’estructura de les voltes, són també el desllorigador de qualsevol projecte.
Les persones som de fer voltes o donar voltes, tant en el sentit físic de fer tombs o passejades, com en el figurat de meditar o considerar les coses: donar-hi voltes. Quan volem que el que era a dalt vagi a baix i es pertorbi l’ordre de les coses, parlem de capgirar: la revolució russa va capgirar la història. Mirar les coses des d’una altra perspectiva, perquè les limitacions ens semblin virtuts, també és capgirar la realitat, un exercici imprescindible per sobreviure!
En la vida hi ha camins que fan volta o marrada, és a dir ens allunyen del camí recte perquè el traçat sigui més planer o perquè no hem sabut trobar el camí dret. Si arribem on tocava, rai, però sovint altra volta recuperem el mateix punt, que és com girar cua sense dir-ho. Sense adonar-nos-en, de cop i volta, sense solta ni volta, tornem a ser on érem! Tal volta ens caldrà novament mirar enlaire, la volta del cel.
