*Ningunejar, mai!
Reprenem avui una qüestió sorgida arran d’un comentari que ens va fer una lectora a l’apunt Beeee, sobre la formació de paraules a partir de processos de derivació. En la nostra relació de lèxic hi proposava la forma culada (del verb cular) en lloc de culejada com a més genuïna. Nosaltres ens vam remetre al DIEC i al TERMCAT, segons els quals culejar un vehicle és “moure’s d’una banda a l’altra de la part del darrere per excés de velocitat, per una mala maniobra o per manca d’estabilitat”. Fins aquí vam arribar l’altre dia, avui estirarem el fil un xic més.
El sufix -ejar (eig + terminació conjugació -ar) serveix per formar verbs de la següent manera:
nom + -ejar: parpellejar, estiuejar
adjectiu + -ejar: verdejar, amarguejar
adverbi + -ejar: sovintejar, davantejar
verb + -ejar: plovisquejar, parlotejar
Aquest sufix, força productiu en català, aporta al significat el matís de procés, de cosa inacabada (“tenir tendència a, comportar-se com…”). És a dir, amarguejar vol dir “tenir un punt d’amarg”, davant el conclusiu amargar “fer esdevenir amarg/tenir un gust amarg”. El vi agreja o rancieja quan comença a tenir aquest gust d’agre o ranci, abans de ser definitivament agre o ranci.
Empentejar davant empentar vol dir que donem empentes de manera successiva. I així també si comparem parlar i parlotejar, ploure i plovisquejar (amb l’addició també d’un infix -isc-), ens adonem que el sufix aporta un sentit diferent al verb. Si hi ha una diferència de significat, doncs, el sufix té un perquè, però quan només tenim un cas de sinonímia, com ara pedalar, que al DIEC remet a pedalejar, sembla que ens trobem en un cas d’abús fruit de la inèrcia a traduir per -ejar, allò que en castellà és –ear, ja que la manera normal en català de formar verbs a partir de noms és amb el sufix –ar.
Aquesta ampliació/calc es veu significativament en dos àmbits: el llenguatge juvenil, amb formes com mosquejar, cabrejar, morrejar, escaquejar-se, i el llenguatge tècnic: cablejar, sondejar, prorratejar… En ocasions simplement assistim a una substitució dels verbs tradicionals per altres, de nova creació, que s’ajusten a la forma castellana. Per exemple, amb la introducció indiscriminada de colpejar (del castellà golpear, acceptada al diccionari però sense cap tradició), que ocupa l’espai dels nostrats picar, pegar o apallissar; o de *cabrejar, en lloc d’emprenyar, empipar, etc.
Pel que fa als llenguatges d’especialitat, de més fàcil control per part dels terminòlegs, igual que tenim telefonar (i no *telefonejar), hem de dir formatar (i no pas *formatejar), calafatar, ribotar, blocar o sondar (que apareixen al diccionari al costat de ribotejar, bloquejar i sondejar). Així, en la carta d’un restaurant, a las verduras salteadas, els corresponen en català les verdures *saltejades ─ja que segons la regla del parlant mimètic a tot verb en -ear en castellà li correspon un verb amb -ejar en català─, i no pas les gustosíssimes verdures saltades.
I quant al títol, un altre exemple d’aquesta mimesi acrítica: en tot cas, menystenir, ignorar…
