RSS

Consorci per a la Normalització Lingüística

Entrades amb l'etiqueta ‘Daniel Innerarity’

  • Organització intel·ligent… eing!

    phone-499991_1920De petit, circulava un acudit de trucades telefòniques que  feia  gràcia. “És aquí el Servei d’Intel·ligència?”, demanava un interlocutor. I una veu amb to enze li responia: “Eing!” El record m’ha vingut al cap després d’haver escoltat la ponència que va presentar Fernando Trujillo a Durango i d’haver llegit un interessant apunt de Carlos Magro.  Ha coincidit la publicació d’aquests dos documents mentre brego com buido les vostres reflexions per a la propera reunió. Penso que les propostes d’aquests dos autors ens poden ajudar  a orientar les reunions si ens volem convertir en una comunitat d’aprenentatge, o si voleu, en una organització intel·ligent.

    Malgrat que Fernando Trujillo se centri en la innovació digital, em va sorprendre l’enfocament de la seva exposició. Planteja que un equip educatiu hauria d’assumir tres reptes. Primer, hauria de confiar amb una xarxa de suport, tal com s’aprèn a Internet, demanant ajut i compartint dubtes o experiències. És a dir, amb guiatge. Adverteix, però, que aquests guies poden ser part de l’equip. És divertida la metàfora del llapis. L’equip també s’hauria de plantejar l’ús de la tecnologia des de dos vessants: el de l’ensenyament i el de l’aprenentatge. Ara bé, recorda que la competència digital es va desenvolupant amb l’ús en la nostra vida diària. Aconsella que els docents tinguem la nostra quotidianitat com a referent per transmetre’l a l’aula. Així podrem abandonar el simulacre, la transmissió de coneixements sense cap mena de rellevància per a l’alumnat —propi d’una pedagogia tòxica—, i en canvi podrem desplegar una metodologia que per a l’alumnat esdevingui experiències memorables. Assenyala que algunes veus preveuen que els centres educatius del futur consumiran informació, en produiran de nova i la compartiran. Per tant, creu que els docents hem d’avaluar la nostra pràctica per anar constatant què impacta en l’alumnat.

    Carlos Magro, per altra banda, mentre descriu les organitzacions intel·ligents servint-se de veus expertes ja adverteix que les empreses han d’aprofitar el coneixement ocult dels seus treballadors. Com planteja Daniel Innerarity, com podem aprofitar la incertesa actual? Hem d’aspirar a viure en una societat de l’aprenentatge. Per tant,  hem de ser capaços de transformar la informació en coneixement. Cada vegada es valora més la capacitat de crear coneixement. Cal centres més oberts, flexibles, participatius i col·laboratius. Han d’esdevenir en organitzacions que aprenguin. Cal renunciar a les individualitats i apostar per la connexió. S’han de deixar models formatius basats en la verticalitat i desenvolupar un coneixement tàcit en què els membres facin conscient el que van aprenent. Assenyala, però, la importància de bastir una visió compartida entre tot l’equip, tal com destaca Linda Castañeda. A més, remarca la importància de treballar en veu alta, és a dir, divulgar la nostra tasca.

    Reitero l’agraïment cap a la Núria —ben tornada!—, l’Anna —bloguera revelació?—, la Núria —desestressada— la Neus —sí, sí, experta!—, la Griselda —sant tornem-hi…—, la Maria —repetidora?— i la Lourdes —l’animadora sociocultural. Considero que heu estat valentes de respondre les tres preguntes.  Si us vaig demanar per la vostra expertesa era perquè  emergís aquest coneixement ocult del paràgraf anterior. Tants caps, tants barrets! Pel que fa a les noves aplicacions informàtiques, m’ha sorprès que no hi hagués cap experta. Recordeu que el nostre Centre va conduir un taller sobre aquesta temàtica en unes jornades. Per tant, hem de prendre nota de la reflexió de Fernando Trujillo. Encara amoïna com podem incorporar nous alumnes o bé les dinàmiques grupals. Ho vam treballar en reunions passades. Potser deu ser culpa meva perquè vaig ser incapaç d’exigir-ne unes conclusions. Pel que fa a la tercera pregunta, em sembla que ja ho tenim bastant embastat.

    De totes maneres, potser hauríem d’aprofitar l’avinentesa per preguntar-nos per què cal que ens convertim en una comunitat d’aprenentatge? Tot seguit, em plantejo més qüestions possibles.  Quins haurien de ser els nostres tres reptes? Les reunions són simulacres? Si és així, com les podem convertir en experiències d’aprenentatge autèntic, memorable? Per què ens costa compartir? Què avaluem de la nostra pràctica? Com aconseguim transformar la informació en coneixement? Quin és el nostre rol a l’aula si ja no som l’única font d’informació? Què podem adoptar  de la nostra quotidianitat? Què podem exigir als alumnes si nosaltres ja som incapaços d’assumir determinades tasques? Per què origina tan malestar quan proposo que ens convertim en aprenents i que observem la nostra pràctica? Si en teniu alguna més, la podeu deixar com un comentari.

    Share

    Article complet

Categories

Històric

Enllaços

Núvol d'etiquetes

ABP Any Fabra aprenentage cooperatiu aprenentatge cooperatiu aprenentatge experiencial aprenentatge per projectes artefactes digitals atenció a la diversitat autonomia avaluació avaluació inicial avaluació reguladora avaluarxaprendre Carme Bové cohesió competència digital comunitat d'aprenentatge criteris avaluatius cultura compartida curs 2012/13 decàleg per incorporar l'avaluació reguladora Edcamp equip de treball Escape room Fernando Trujillo gamificació ludificació mapa d'aprenentatges mapa de la sessió María Acaso motivació negociació Neus Sanmartí objectius Olga Esteve pedagogia inclusiva portafoli pràctica reflexiva pràctiques lingüístiques reptes rol del professorat seqüència didàctica tallers tasca treball en equip