cursos a distància (teniu l’entrada en què l’alumnat valora el seu procés d’aprenentatge, però podeu consultar l’enllaç per veure’n models)
Si consulteu la categoria Experiències a l’aula, podreu llegir els relats dels components de l’equip de treball a l’hora d’aplicar el contracte en els seus grups (totes són recomanables de llegir, però en teniu dues que narren com van elaborar un contracte i com van negociar els criteris avaluatius) .
Primer de tot, hauré de demanar disculpes: després d’haver escrita l‘entrada, vaig ser pres per la voràgine del final de curs. Aquest fet il·lustra que cal que siguem més flexibles amb els terminis – m’ho apunto a la llibreta-. Alguns vau anotar l’observació de la sessió en el termini i d’altres, quan heu pogut. Ara bé, valoro les vostres disseccions perquè són bastant encertades i precises. Espero que aquest article estigui a la mateixa alçada. D’entrada, ja m’ha costat definir-ne la intenció: responc els comentaris o bé miro de resumir els aspectes més important. Em sembla que acabarà sent un poti-poti. Per tant, demano disculpes si algú no se sent esmentat o referit de passada.
M’hauria de deixar sorprendre les reaccions que causa una acció: negociar. Potser vaig errat, però els comentaris qüestionen dos aspectes: la finalitat d’aquesta habilitat i el lideratge. Neus Sanmartí ho va argumentar abastament per què cal dialogar amb l’alumnat sobre objectius i continguts en les Jornades. Si volem que els nostres alumnes siguin autònoms, han de ser conscients del que aprenen. Com ho podem fer? Cal que ho verbalitzin. La Lourdes ha justificat prou bé la manera. A més, si volem fer una aposta per la pedagogia inclusiva, cal conversar amb totes les persones que componen el grup per anar bastint un aprenentatge comú, anant desfent falses creences, aclarint dubtes… És difícil? Oh, i tant!! Però aquí se’ns presenta un repte. La formació encara està ancorada en un model vuitcentista en què l’expert és l’única autoritat. Té sentit que debatem amb el grup el que treballarem? Sí, perquè ens interessa observar què en saben i com s’ho representen per si podem avançar comunament o bé per si cal donar més explicacions. La Maria, en el relat de la seva experiència, adverteix d’un risc: el de la desmotivació. Quina és la pregunta que un docent li costa respondre:” i això per què ho hem d’estudiar, profe?” D’altra banda, si la formació s’ha d’adaptar a la realitat, vivim en una societat democràtica. Evidentment, costa de fer entendre això als alumnes. Ara bé, no hi hem de renunciar.
Quant a si la negociació és una manipulació oculta, obrim un debat interessant. Tot i que manipulació no m’agrada: m’evoca l’Alemanya nazi. Em sembla que qüestionem l’autoritat del líder o bé el temor de si no accepten el meu punt de vista la resta de l’equip. La primera conclusió que extrec d’aquesta incertesa és que cal que millori la meva comunicació. Cal que evidenciï molt més la finalitat d’una activitat o d’un procediment. Compto que no dec entedre gaire bé el mètode deductiu. Com la Maria apunta m0lt bé, em sembla que si n’explico la finalitat em carrego l’efecte sorpresa. Excuseu la meva recent contundència, però és un dels efectes d’un curs de formació –no sé si li agradarà al professor del curs, Carles Mendieta–. Em va ajudar al final de la primera sessió a veure-ho clar. Cal que assumim els acords; si no, per què hem perdut tant de temps discutint-los. A més, un projecte avança si tothom s’hi compromet, és a dir, si tothom aporta el seu punt de vista individual per aconseguir-ne un de col·lectiu que el pugui assumir l’equip. Si els diferents membre no fan una aposta conjunta és quan apareix el divisme o el campi qui pugui, els enemics mortals de l’aprenentatge cooperatiu. Segur que ens ve al cap les posades en comú d’alguna activitat o una tasca a l’aula. N’hem de prendre nota i lluitar-hi en contra. Aprofito l’avinentesa per recordar el que ha plantejat la Lourdes: com hem de tractar el dubtes quan ocasionen un conflicte o bé perquè no deixen prosseguir amb el desenvolupament de la sessió o bé perquè allò ja s’hauria d’haver assumit? Ho deixo aquí.
Com a docents, domineu l’observació. M’han anat molt bé els vostres suggeriments. Per tant, espero que m’ajudeu a elaborar un pla de millora. He de comunicar més bé els objectius i he de comprovar què heu entès i amb què us heu quedat en finalitzar la reunió. Maria, hi estic completament d’acord i em semblen encertades les teves propotes. Com em vaig deixar arrossegar pel temps! En un principi, vaig mirar de respectar les propostes de cada grup. Havia pretès aplicar la negociació al peu de la lletra perquè us servís com a demostració. Pel que fa a valorar l’aplicació del decàleg, em vaig fer un embolic amb les entrades anteriors vostres. Em va semblar que no calia que relatéssiu l’aplicació del decàleg. Per tant, vaig prendre la decisió que tu em proposes. Si us hagués informat de la delibaració o us hagués plantejat que no teníem prou temps per poder valorar l’experimentació del decàleg hauríem trobat una solució, oi?
Sergi, em sembla molt ocurrent la teva observació ja del primer punt. N’hauríem de parlar amb calma, o potser no cal. Compto que a partir d’ara hem d’aprofitar aquesta nova oportunitat. Tens tota la raó que per tirar endavant un projecte cal que empenyem tots del carro. I com l’acudit, quan dic a tots és a TOTS. Quant al punt 4, hauríem de consultar els experts. Ara bé, és una de la fase del procés cognitiu. Per aprendre cal qüestionar-se el que adquirirem. Per tant, cal provocar una sacsejada. És veritat que cadascú necessita el seu temps per recompondre el seu esquema mental propi. Finalment, pel que fa als meus atacs intolerants, només et puc dir: “Ho sento. M’he equivocat. No tornarà a passar.”
M’ha agradat la pauta de revisió que espontàniament ha elaborat l’Olga. No us ho creureu, però la majoria de preguntes he respost negativament. No és per culpa de la meva ànima de Calimero sinó que, d’una banda, alguns comentaris contesten per mi i , de l’altra, si volem millorar hem d’assumir les crítiques positives.
Per acabar, considero que l’Isaac planteja dos dubtes cabdals. D’una banda, què passa si els membres de l’equip no senten que hagin aportat res? Home, ras i curt, crec que ens hem de plantejar canviar el dinamitzador de la reunió. Recordeu que un dels trets de l’aprenentatge cooperatiu és la interdependència positiva de tots aquells que componen l’equip. Cal que tothom hi col·labori. És indispensable. Tothom s’ha de sentir seu el projecte. Els suplents esportius celebren amb la mateixa intensitat que els jugadors el triomf aconseguit, no? Per assolir-ho, cal que tothom hi participi.
En fi, com que vam fer un bon exercici de punteria us deixo aquest vídeo musical. Em sembla que la cantant ens va com anell al dit per demostrar-nos com podem evolucionar:
Quan vam començar a reflexionar i a parlar sobre tot el que hem fet durant aquest curs ràpidament se’ns va aparèixer la metàfora d’Ítaca com a viatge, com a procés que ens ha transformat, canviat i enriquit amb tot el que hem après. Pot sonar a tòpic però és així. També hem de dir que a mesura que anàvem fent la pluja d’idees d’aquest article ens anàvem adonant de tot el que havíem anat fent. Creiem que fins aleshores no vam ser conscients del tot de la quantitat de feina feta.
Hem aconseguit formar un espai de formació, de debat i de treball. Les reunions han estat un espai no només de reflexió i de debat, sinó també de formació en aspectes com l’avaluació (reguladora/sumativa), la programació o les eines de presentació (arbres, esquemes, mapes conceptuals, etc). Tot això ho hem fet amb la intervenció de tothom i també amb l’ajuda de lectures, bibliografia, consulta de blocs, etc.
Hem parlat i debatut sobre els nous rols que volem per al professorat i per a l’alumnat i els hem contraposat als rols més tradicionals, hem definit el model educatiu que volem, hem cercat les estratègies per motivar l’alumnat, hem treballat la coavaluació i el treball cooperatiu, hem teoritzat sobre l’avaluació inicial (on som i on volem arribar), la pedagogia inclusiva (no tots els alumnes són iguals) i la hipoteca de la correcció.
Hem establert les tasques finals de cadascuna de les 5 unitats de tots els graus (des del B1 fins al l’S3) i els criteris d’avaluació corresponents, esmicolats al màxim. Hem partit de la base que una tasca d’aprenentatge ha de ser igual a una tasca d’avaluació. També hem reflexionat sobre com han de ser aquests criteris.
-hem definit els nous rols de l’alumnat (actiu, autònom,compromès i protagonista del propi procés d’aprenentatge) i del professorat (guia que orienta però no que dirigeix, que condueix i fa més autònoms els alumnes.)