RSS

Consorci per a la Normalització Lingüística

Entrades amb l'etiqueta ‘motivació’

  • Aplicant el decàleg

    taula rodona del rei Artús

    Bon dia!

    A l’última reunió ens vam comprometre a fer una entrada explicant l’experiència que hem tingut a l’hora d’aplicar el decàleg. Doncs posem fil a l’agulla.

    Bé, què és el que he experimentat pel que fa al decàleg? En primer lloc, formar i consolidar el grup negociant-hi (punt 1 del decàleg però directament relacionat amb tota la resta) . Entenc la negociació com un diàleg. I sí, dialoguem. És veritat que ja vénen amb un llibre que no han triat ells, però aquest és un tema de què ja parlarem a la propera reunió, oi? Per tant, és veritat que no negociem el material però jo sempre he entès el llibre com un suport, com una ajuda que no m’havia de condicionar sinó que només m’havia de facilitar les coses. El que sí que negociem són els objectius, els negociem i adquirim compromisos. Per exemple, aquest trimestre la negociació dels objectius em va fer adonar el 1r dia que hi havia una alumna mal col·locada. Ja sé que me n’hauria adonat perquè es tracta d’un elemental 1 i aquesta persona xerrava molt bé. Ara bé, el fet que explicités els seus objectius i que tots es basessin en l’expressió escrita va fer que s’engegués un llum d’alerta en les dues. Ella de seguida es va adonar que els seus objectius no coincidien amb els de al resta de la classe. Pel que fa a la metodologia i als criteris avaluatius, no sé què dir. El 1r dia ja els parlo del portafoli i els dic el dia que l’hauran d’entregar. Per tant, en aquest moment d’inici poca negociació hi ha.  I llavors és quan algú nou pregunta:

    I no farem examen?

    I els alumnes veterans diuen:

    -No!!! Farem el portafoli, la Lourdes no fa exàmens.

    I a mi se m’escapa el riure.  Doncs bé, aquests objectius i compromisos inauguren el portafoli. Quan ens acostem a final de curs, ens serveixen per autoavaluar-nos. He fet allò a què m’havia compromès? He assolit els meus objectius? És quan els demano que valorin la feina que han fet al llarg del curs i en parlem. Aquí torna a haver-hi una negociació, tot i que no cal negociar gaire perquè sempre estic d’acord amb la valoració que ells fan. Bé, sovint pequen d’autoexigents.

    A l’inici de cada unitat plantegem una tasca. La fem com a avaluació inicial (punt 8 del decàleg). Novetat d’aquest trimestre: en parlem, els demano quines dificultats han tingut, què creuen que necessiten per resoldre-la millor i explicito els objectius de la unitat i els comentem (punt 3). Aquí és on entren ells. Normalment no els modifiquen. Parlem de què necessitem per assolir aquests objectius, és a dir, de què treballarem. Sorpresa: aquí sí que intervenen i tots s’apunten aquesta part a la llibreta o en un full. Potser és perquè troben que és important. Ohhh! Doncs jo abans només ho feia al final: quan acabàvem el curs els demanava que en grups fessin una llista del que havíem après a fer (eren les tasques) i d’allò que necessitàvem per fer-ho (llista de continguts).

    Pel que fa als criteris avaluatius, els negociem  a cada unitat. M’agrada que ells decideixin com han de ser les tasques i què han de contenir.  Aquí és on entra l’autoavaluació i la coavaluació. Sovint les barrejo. No els demano nota numèrica. Demano, per exemple, que diguin si la tasca és com havia de ser. Si hi ha errors, sobretot els demano que aportin quina és la solució. I aquí és on sempre els dic el mateix:

    -M’encanta que hi hagi molts errors ara perquè ens ajuden a aprendre. Els nens petits no aprenen a caminar directament. Oi que cauen? Doncs nosaltres ens equivoquem i això ens permetrà caminar.

    Molt hippie? Sovint fem un buidat a la pissarra dels errors comesos i els comentem perquè l’error del company pot ser el meu error demà i m’ajuda a aprendre (punt 7).

    Perquè tot això funcioni, és fonamental cohesionar el grup. Si no hi ha un clima de confiança és molt difícil dur a terme aquest decàleg. Per tant, aquest és el primer objectiu que em marco. Per exemple, no suporto no saber-me els noms dels alumnes. Com es pot generar confiança si no t’hi pots adreçar pel seu nom? Per tant, obligat aprendre’m el nom la 1a setmana. Tècnica de la rotllana o de la pilota esdevenen grans aliades. El tema que apuntava la Maria de la distribució de les cadires per mi és fonamental a l’hora de cohesionar un grup. Sempre estan en forma de U perquè tots ens puguem veure les cares quan parlem. Ara bé, això no impedeix que la gent s’assegui al mateix lloc durant tot el curs. Per tant, les persones que tens al costat són les mateixes. I aquí és on apareix el record del Jaume i els cordills de colors. M’encanta fer-ho. J Fan unes cares… Aparec un dia amb cordills de colors i abans de fer una activitat en grup els demano que s’aixequin i s’acostin. Els demano que cadascú agafi un extrem d’un cordill. Quan els deixo anar, ja tenim parelles formades. Com que hi ha dos cordills de cada color, em serveix per fer parelles o grups de 4. O les tècniques d’aprenentatge cooperatiu. Que bé que m’han anat! Fer equips base que han de fer una tasca i després nous grups que han d’estar constituïts per un membre de cada equip base per finalment tornar als equips base.  En parlo perquè aquest tema em preocupava especialment aquest trimestre ja que heretava un grup (E1) que jo havia tingut l’any passat (B1) i que tenia molt bon rotllo. Ara bé, hi havia gent nova i l’havíem d’integrar. Sabeu d’aquells grups que t’emportaries de gira? Jo els ho dic:

    -Aquest grup és fantàstic, us compraré i us portaré de gira.

    Prova de foc: quan ja fa dues setmanes que ha començat el curs s’incorpora una noia nova que hi accedeix per prova de col·locació i que no ha fet cap curs amb nosaltres. Li donem la benvinguda i quan s’acaba la classe sento que ja l’estan convidant a prendre alguna cosa. Com que l’horari és de 18 a 20 h… Doncs a les 20 h cada vespre al bar.  Sabeu quins comentaris recordo d’aquest grup:

    -Lourdes, de veritat, el català m’ha salvat. No coneixia ningú a Castelldefels i aquí he fet bons amics. Que ningú es queixi del català.

    Ostres! Ja tinc el mocador a la mà. Aquesta és la màgia de la nostra feina. Treballem amb persones. I és veritat que la nostra tasca és fomentar i difondre l’ús i coneixement del català. Ara bé, només ho podem fer des de la motivació i quan un grup i un professor estan  motivats i tots tenim ganes d’anar a l’aula és quan trobo sentit a la meva feina i quan reafirmo que el millor àmbit és el de l’ensenyament. Sssshhh! Això és un secret.

     

    Share

    Article complet

  • Com poder fer classes a alumnes que no volen

    Els passats 14 i 15 d’abril es va celebrar el II Congrés per a l’Excel·lència en Educació, organitzat per Espacio Holístico. Vaig assistir a la conferència del psicopedagog alicantí Joan Vaello Orts. Malgrat que tingueu l’exposició al final d’aquesta entrada, transcric les piulades que vaig fer mentre l’escoltava. Crec que són prou lúcides i que les podem tenir en compte per incorporar-les en la nostra pràctica docent, tant individualment com en l’equip.

    D’entrada, va haver de matisar a la presentadora. Va aclarir i diferenciar el concepte de recepta o estratègia dins de la formació.  Va plantejar que per motivar l’alumnat només cal encomanar ganes a l’alumnat perquè cadascú busqui el seu camí.  Segons l’expert, educar significa adquirir un compromís en i amb l’equip perquè així es poden compartir bones idees. També suposa un repte que per superar-lo exigeix una confluència d’esforços.

    Cal consensuar temes vitals per aglutinar l’equip ja que els membres poden tenir actituds diverses. Per superar els obstacles de treballar en equip cal  descobrir les causes que el fan inviable. En els equips s’evidencien aquestes dues realitats: l’actitud proactiva (buscar solucions) i la reactivitat externa (queixar-se). Ho  va exemplificar amb les juntes d’avaluació: només es queixen dels alumnes, i no es busquen solucions. Ho va comparar què passaria si un equip mèdic diagnostiqués d’aquesta manera un pacient. Després de tres mesos, cada un dels especialistes veu la magnitud de la tragèdia i decideix intervenir-lo. Va continuar distingint tipus de professorat: efecte o causa. “Jo ja ho he explicat, però si ells no ho entenen és el seu problema” o bé ” Com que no ho entenen, miro quina n’és la causa i què hi puc fer”. A l’hora de trobar solucions, cal que siguin  senzilles. Aposta per la simplificació. Ara bé, insisteix que el projecte ha de ser assumit per part de e tot l’equip de treball.  Així doncs, també hem d’incorporar els negligents, els incompetents i els impotents.

    Les armes per educar són intenció, atenció i contenció. Cal convèncer qui no vol amb atenció, empatia, interès i utilitat; tot això exceptua l’obligatorietat. Defensa la persuasió comunicativa amb una breu entrevista que busqui un compromís per assolir unes competències. Defensa les classes silencioses de Don Finkel. S’ha de causar emoció i facilitar models perquè els comprovin. Recomana l’aprenentatge de la contenció: per fer cal desaprendre, això pot provocar reaccions emocionals. Va aprofitar per explicar una tècnica per transformar l’equip. Només cal un foli i dues columnes perquè algú s’encarregui de marcar queixes o solucions que vagin sortint en el debat.

     

    Finalment, va insistir que cal consensuar reptes col·lectius perquè si sumem esforços en la recerca de solucions es dispara la creativitat.  El treball en equip ha de simplificar per reduir els problemes. L’addicció al canvi és plantejar-se una fita assequible i assolir-la. Aquest és el motor de transformació. Ara bé, abans de concloure l’exposició va recordar quins són els obstacles per a un equip de treball.

    Si voleu aprofundir-hi, teniu un vídeo de la conferència.

    Share

    Article complet

  • Jo confesso

    Confesso que és la primera vegada que participo en un bloc amb una entrada i que, per tant, ara mateix sento una certa ambivalència: per una banda em fa gràcia, però per una altra em fa molt de respecte. Confesso també que he patit la síndrome del full en blanc, cosa que m’ha estat provocant un cert bloqueig mental que només he pogut superar perquè vull renovar i ser fidel al compromís que he adquirit amb aquesta comunitat d’aprenentatge.

    I això per què? Doncs per una qüestió molt senzilla: perquè formar-ne part em permet debatre, experimentar, créixer, enriquir-me i aprendre de les aportacions d’uns i d’altres, encara que no les comparteixi plenament; em permet repensar constantment, i per tant millorar, la meva tasca docent i també m’ajuda a posar-me en el lloc dels alumnes, cosa que proporciona una informació molt valuosa per no perdre de vista el seu rol.

    Confesso finalment que tot això que acabo d’exposar ha estat un procés gradual, fruit d’una evolució: des de l’escepticisme inicial fins al que jo anomeno l’instant màgic. M’explicaré.

    Quan el Jaume Sans, coordinador d’Ensenyament del Centre, em va proposar de formar part d’aquest grup de treball vaig dir que sí de seguida perquè em va semblar una proposta engrescadora. Posteriorment, reunió rere reunió, a part que necessitava temps per pair la quantitat d’informació que hi abocàvem tots plegats i esperar que fes pòsit, cada cop estava més convençuda que s’hi exposaven uns plantejaments amb els quals jo no hi estaria mai d’acord! Ai las! Que equivocada que estava! Un dia, es va produir l’instant màgic que em va permetre, com a l’Ariadna del laberint, començar a enfilar l’agulla. Aleshores és quan vaig ser capaç de rebre-ho tot com un regal que m’inoculava saba nova per continuar fent camí en aquest viatge, que afegia noves possibilitats a la meva motxilla d’experiències i vivències recollides durant una colla d’anys, que tampoc no vull obviar ni deixar enrere. Estic convençuda que, com tot a la vida, el millor camí és el del mig, l’equilibri.

    I ara per fi, que ja he acabat amb les meves confessions, intentaré repondre a les dues qüestions que se’ns havien plantejat com a tema de l’entrada:

    1. A què em comprometo?

    Com he dit abans, a complir els compromisos adquirits en el grup de treball, cosa que implica, entre d’altres qüestions: potenciar l’autonomia dels aprenents, apostar per l’avaluació reguladora, treballar per tasques.

    2. Què he posat en pràctica?

    En aquest aspecte en concret em sento a l’aula una mica com el Sergi quan diu alguna cosa com: “Senyor, doneu-me ales o traieu-me les ganes de volar” perquè tinc la sensació que tot el que he fet són actuacions aïllades, petites intervencions deslligades. No obstant això, de vegades també penso que els canvis s’han de fer d’una manera gradual i que els alumnes necessiten temps per fer l’evolució que, alhora, també estic fent jo. Tot plegat, a priori, sembla una contradicció, oi?

    A continuació i per concretar exposo algunes de les actuacions dutes a terme:

    -compromisos d’aprenentatge

    -substitució de la prova final dels grups no homologats pel treball de classe (avaluació reguladora)

    -potenciar la motivació dels alumnes.

    -fomentar l’autonomia dels aprenents (sessions de recursos lingüístics en línia, correccions a casa individualment d’exercicis d’ortografia, etc.)

    -valoracions i reflexions personals al final de cada unitat

    -ensenyament per tasques

    -avaluació inicial i establiment per entre tots dels criteris avaluatius de la tasca.

    Per acabar ja, voldria plantejar-vos la qüestió següent: I els alumnes què ens pensen de tot això? Jutgeu-ho vosaltres mateixos despres d’haver llegit alguns comentaris bastant generalitzats:

    “Tot i que no fem tants exercicis repetitius, aprenem i ens ho passem molt bé”

    “És un ensenyament pràctic, no està deslligat”

    “Tenim la sensació que aprenem molt”

    “M’agrada venir a classe perquè a més a més d’aprendre em diverteixo”

    “Al principi, ens va sobtar aquesta manera de fer, però ara estem molt contents”

     

     

     

     

    Share

    Article complet

  • Errare humanum est

     

    La meva experiència com a professora està directament relacionada amb la meva experiència com a alumna. Tot el que he viscut a les aules quan he après qualsevol matèria i, sobretot, quan he après o quan he intentat aprendre anglès  ha condicionat la concepció que tinc de la tasca docent. Si dic això és perquè m’ha agradat molt debatre sobre la motivació de l’alumnat en aquest equip. Sabeu quants cursos d’anglès he abandonat? No els vull ni comptar. Si intento establir quins són els motius per què els he abandonat, n’apareixen dos de clars: perquè sovint no s’ajustaven a les meves expectatives i perquè moltes vegades em sentia angoixada quan havia de parlar. Algú pot dir que si els abandonava és perquè no estava motivada. Efectivament, té raó. Ara bé, la motivació no és una motxilla que porta l’alumne incorporada. Us asseguro que quan jo m’he apuntat a un curs d’anglès és perquè volia aprendre. Ningú m’ha obligat a fer-ho. I, malgrat això, he perdut la motivació. Mentre escric això em ressonen unes paraules que he sentit moltes vegades i que em fan molta ràbia:

    -Els alumnes només vénen pel certificat. (entengui’s d’assoliment, d’assistència o d’inscripció)

    Sempre em quedo amb ganes de respondre. Doncs bé, i què? Vénen per un motiu i amb un objectiu i part de la nostra feina és engrescar-los i  fer créixer la motivació que ja porten. Al llarg d’aquest procés, amb els companys de l’equip hem debatut moltes vegades la utilitat de conèixer els objectius de l’alumnat a l’inici de curs. En aquest 1r trimestre amb els grups d’Intermedi 3 i Suficiència 3 (sí, sí, tots homologats) hem signat un contracte on han quedat reflectits. A més, aquests objectius han donat pas als compromisos que adquiria l’alumnat per assolir-los.

     

    Contracte didàctic

     

    Amb aquest document i amb aquesta posada en comú vam inaugurar el curs i el portafoli que havien d’entregar al final. Jo també vaig fer el meu contracte. Vaig explicitar els meus objectius i els compromisos que adquiria. És cert que com a negociacisó l’he trobada una mica conduïda. M’ho apunto per la propera vegada. Ara bé, ens va permetre conèixer-nos i reflexionar sobre l’aprenentatge des del primer dia: ser conscient d’on volíem arribar i de què estàvem disposats a fer per aconseguir-ho. Com a docent, va ser una mena d’avaluació inicial del grup.

     

    Us he parlat abans de l’angoixa que com a alumna he sentit. Moments d’angoixa que recordo: a l’hora de parlar per por a equivocar-me, davant d’una prova anunciada o, sobretot, davant d’una prova sorpresa. I ja som aquí. Les famoses proves. No suporto la paraula examen i no suporto la paraula control. En primer lloc, examen, segons el DIEC, es refereix a:

    Prova escrita o oral a què és sotmès un candidat per a declarar si és apte a entrar en una escola, a obtenir un grau, un càrrec, l’aprovació d’una assignatura, etc.

    Doncs bé, si un examen serveix per això, no m’aporta res ni com a alumna ni com a docent. Potser ben mirat sí que m’aporta alguna cosa: l’obtenció d’un certificat. Ara bé, sempre he pensat que l’obtenció d’un certificat és la conseqüència d’un progrés en l’aprenentatge i crec que l’esforç del docent s’ha de centrar en aquest progrés. Els exàmens angoixen i angoixen molt. I no només s’angoixa l’alumnat. Així doncs, de veritat creiem que són imprescindibles en les nostres aules? I pel que fa al control, la meva feina no és controlar els alumnes. Per tant, no crec que els necessitem.

    Suposo que ara algú preguntarà com reparteixo els 20 punts. En l’equip vam decidir repartir-los mitjançant les tasques que vam elaborar i a partir dels criteris avaluatius i dels indicadors d’assoliment que vam establir. Efectivament, hem fet algunes d’aquestes tasques. Ara bé, va ser l’alumnat qui va decidir com es puntuarien. Això ens va anar molt bé per conscienciar-nos, per exemple, de tots els elements que volíem que tingués l’article d’opinió a l’S3 o d’una carta a l’I3 i de tots els requisits que volíem que complís. Ells els van establir i van decidir com ho volien puntuar.

    graella-autocorrectiva – carta

    Amb això no n’hi ha prou per desangoixar. Què passa si l’alumne s’equivoca? I si comet tants errors que, malgrat haver establert entre tots els indicadors d’assoliment, no obté una puntuació satisfactòria? Doncs bé, passa que els errors ens serveixen per aprendre alguna cosa que no sabíem. Formen part del procés i ens acompanyaran sempre. Errare humanum est. Amb els errors havien d’emplenar unes graelles on explicaven per què s’havien equivocat. Arribàvem així a una 2a versió de la mateixa tasca. Ells es puntuaven, també, aquesta 2a versió i no hi havia ningú que no millorés el resultat obtingut o que no aprengués res d’aquest procés.

    graella-autocorrectiva – carta – 2a

    I amb això havia desaparegut l’angoixa? Doncs no. Eren cursos homologats i hi havia una prova al final. I contra l’angoixa que això genera és tan difícil lluitar. És així com va néixer la banda sonora que ens va anar acompanyant:

     

    ENS EN SORTIM

     

    Finalment, entregaven el portafoli del curs i jo els en feia una valoració. La valoració se centrava en la feina que havien fet al llarg del curs i no en la prova. Siguem conseqüents: no em va sorprendre que superessin la prova després de tota la feinada que havien fet. Així que només quedava tancar la nostra banda sonora:

     

    CONGRATULATIONS

     

    S’ha fet tard. Per tant, deixo per una altra entrada els compromisos que vull adquirir pel que a la tasca docent i pel que fa a l’equip. Això sí: anuncio el primer compromís. Em comprometo a continuar participant en aquest equip activament (no parlaré de terminis) perquè vull continuar amb aquest viatge. Com els alumnes, m’he equivocat, he après, continuaré equivocant-me i continuaré aprenent. Això és el que em fascina d’aquesta professió.

     

    VIATGE A ÍTACA

     

    Share

    Article complet

  • Autoavaluació medial

    Si em disculpeu, invertiré l’ordre de les dues preguntes, de manera que quedi implícita una part del que m’havia autoimposat per al primer trimestre (almenys la part que he pogut assolir) i que el nou compromís sigui una declaració d’intencions de cara al segon trimestre. Disculpeu l’extensió de l’entrada, deixeu de llegir abans d’arribar al punt de saturació!
    A) Què he complert?

    El trimestre passat vaig progressar en 3 eixos: el compromís d’aprenentatge, l’avaluació reguladora i la motivació de l’alumnat.

    En primer lloc, quant al compromís d’aprenentatge, vam dedicar una part de la primera sessió de cada mòdul a determinar uns objectius del curs i a concretar amb detall què i com volíem treballar per tal d’assolir-los. Ens vam separar per grups per pactar-los en petit comitè i vam fer una posada en comú a fi d’elaborar un quadre conceptual que servís de referència en tot moment. Com a conclusió -essent reduccionista- vam extreure’n que calia treballar en equip i que calia participar activament de la dinàmica de les classes. Després, vam penjar els acords a les primeres entrades del bloc del curs i cadascú (jo inclòs) va haver de redactar un primer text  per explicar a què es comprometia per tal d’assolir els objectius que el grup havia determinat. Per últim, el text resultant va servir per fer l’avaluació inicial del alumnes i acabar de perfilar aspectes de continguts de llengua que calia millorar.

    Nota crítica: Inicialment volia recuperar la informació a mig curs i al final per fer un seguiment, però mai en vaig trobar el moment i aquesta activitat va quedar només com un conjunt de propòsits per començar el curs: no vaig vetllar perquè fossin vinculants.

    Objectius del grup d’Intermedi 1:

    http://intermediviladecans.wordpress.com/2011/09/30/els-objectius-del-curs/

    Objectius i compromisos del grup de Suficiència 3:

    http://suficienciaviladecans.wordpress.com/2011/09/30/els-objectius-del-curs/
    http://suficienciaviladecans.wordpress.com/2011/09/30/que-necessitem-per-aprendre/
    http://suficienciaviladecans.wordpress.com/2011/09/24/a-que-em-comprometo/

    En segon lloc, pel que fa a l’assumpció de l’avaluació reguladora, vaig fer una avaluació inicial en tots els cursos. No obstant això, vaig perdre l’oportunitat de determinar objectius per a cada alumne. Durant el curs, vaig explicitar els criteris d’assoliment  i els objectius de les tasques per tal que els alumnes poguessin autoavaluar-se abans de lliurar-les. Com a reforç, al grup de suficiència, vaig passar plantilles d’autoavaluació. A més, els alumnes de tots els mòduls que tenien bloc (S3, I1 i E1) van autocorregir-se totes les errades de tots els textos del bloc: jo recollia les errades dels alumnes (les últimes vegades els les marcava amb cursiva) i ells havien de corregir-ne les pròpies i les dels altres.  D’altra banda, els alumnes disposaven de la possibilitat de fer activitats extra si volien sumar punts que havien perdut durant les avaluacions medials.

    Autoavaluació per explicitació de criteris d’assoliment:

    http://suficienciaviladecans.wordpress.com/page/2/

    Nota crítica:  Em va ser molt més fàcil i natural promoure l’autocorrecció que l’autoavaluació.
    Segueixo avaluant resultats i no processos (o progressos).

     

    En tercer lloc, en relació a la motivació de l’alumnat, vaig partir de la premissa que el que més el motivava era el progrés individual i la consciència del propi progrés. L’unica cosa que se’m va ocórrer per promoure-ho fou posar com a deures (per a cada sessió) que diguéssin una cosa –com a mínim- que havien après a la classe anterior.
    Nota crítica: Aquest és un dels punts cecs que tinc com a professor; no aprenc com copsar el progrés de cada alumne. Recordatori: cal delegar-ne la responsabilitat als alumnes.

     

    Per finalitzar, també vaig fer el possible per aplicar mètodes i tècniques de metodologies col•laboratives.  Vaig posar en pràctica el trencaclosques i el llapis al mig. D’altra banda, vaig generar interdependències entre alumnes fent que resolessin exercicis que havien dissenyat els mateixos alumnes o fent que obligatòriament utilitzessin, als seus textos,  paraules d’un llistat per eixamplar vocabulari que havia estat nodrit amb les aportacions de cadascú.

    Exercici fet pels alumnes (no resolt al bloc):
    http://suficienciaviladecans.wordpress.com/2011/10/06/les-vostres-oracions-a-que-cal-afegir-les-comes/

     

    B) A què em comprometo?
    De cara al següent trimestre em comprometo a:

     

    1.    Donar valor a tots els esforços que he fet enlloc de seguir pensant que mai n’hi ha prou: que no sóc prou col•laboratiu, participatiu, que no aprenen prou…

    2.    Seguir aprofundint en tot el que he encetat al primer trimestre.

    3.    Agafar un llibre text de nivell per tal que no em condicioni tant les activitats, tasques, metodologia, avaluació..

    4.    Fer una unitat per curs seguint el treball del grup de treball d’avaluació

    5.    Seguir-me formant per enriquir i agilitar cada intervenció a l’aula.

    Share

    Article complet

  • Potser surto de mare…

    Ja em perdonareu, però en comptes d’explicar “què hem complert?” i “a què ens comprometem?” – que eren les dues preguntes que ens havia plantejat el Jaume- potser us acabo explicant coses que no tenen res a veure. És la meva especialitat, quan en un examen em demanaven un tema que no sabia escrivia molt, tant, que al final el professor quedava estabornit i m’aprovava per cansament.

    Comencem pel començament. A pricipi de curs vaig avisar els alumnes de l’existència de les tasques que els donarien els 20 punts de classe. Cada cop que treballaven un tema que em semblava relacionat amb alguna de les tasques en fèiem una. He de confessar que en alguns cursos se’m van acumular dues tasques els últims dies i que no vaig seguir els criteris avaluatius. Per tant, un dels propòsits per al nou curs serà fer ús d’aquells criteris avaluatius tan bonics que hi ha penjats al Google Docs.

    Un altre tema que em va agradar de les reunions era el de motivar l’alumnat. Com a estudiant d’anglès jo sempre he estat més còmoda a classe – i per tant he après més i he participat més- quan el professor em transmetia confiança, encara que fos dient “parles molt bé l’anglès”, encara que fos mentida. Per això a classe intento que els alumnes estiguin a gust i provo de no crear moments d’angoixa. Tot i així de tant en tant quan algú s’equivocava se m’escapava un “això és de Bàsic 1, eh!” o un amenaçador “això ho heu de saber que sortirà a l’examen!”. Ara intento evitar-ho i el primer que faig quan algú s’equivoca és dir “molt bé!”. Després m’he d’espavilar a repetir el que acaba de dir amb to interrogatiu, o fer ganyotes, o posar alguna idea a la pissarra que li faci veure que s’ha equivocat – si no li ha dit ja el company del costat. Tot plegat és el mateix, no? Doncs no, perquè aquest primer “molt bé!” serveix per treure importància a l’error i no bloquejar l’alumne.

    El tema de la co/autoavaluació l’he desenvolupat molt més aquest curs. He fet graelles amb alguns criteris perquè ells es puguin corregir petits escrits o intervencions orals. També he millorat el sistema d’autocorrecció d’exàmens – sí, faig exàmens, després em defenso- afegint al solucionari explicacions al costat de cada resposta de manera que la correcció serveixi com a repàs de la matèria i com a resolució dels dubtes que encara els podien quedar.

    “I fas exàmens, Maria??” sí, faig exàmens però estigueu tranquils, no són un mètode d’avaluació sumativa. La nota, si n’hi ha, és perquè se l’han posada ells – entre A,B,C – i jo ni me l’apunto, i ells això ho saben. L’examen serveix per a tres coses. La primera és donar-los un motiu per mirar-se, llegir-se, repassar, estudiar – digueu-ho com vulgueu – els apunts de tant en tant. En segon lloc els entrena per a l’examen final de B3, de manera que quan arriben a final de cicle ja han fet tants exercicis similars que tenen molta seguretat, menys nervis, menys dubtes i molts menys problemes. I tercer, perquè els exàmens orals que faig durant el curs em serveixen per tenir un moment per parlar a soles amb cadascun dels meus alumnes, preguntar-los com va el curs, si tenen cap problema, i si ‘hi ha posar-hi remei a temps! Quan vaig amb presses i s’examinen els orals individualment o per parelles sempre tinc alguna sorpresa a final de curs. de vegades un alumne discret amaga un gran secret!

    Una altra cosa que vull provar de fer aquest nou curs és fer-los signar el contracte d’aprenentatge amb els objectius que s’hagin fixat, tant personals com de grup. Em fa una mica de respecte però espero que tots junts ens en sortirem. M’interessa molt que ells prenguin consciència que han de practicar el català fora de l’aula, sempre hi insisteixo el primer dia, però potser d’aquesta manera els quedarà més. També és possible que descobrim alguna nova motivació o objectiu entre tots i això també és molt interessant. Ja veurem!

    Bé, i arribats a aquest punt només em queda treure’m el vestit de professora protagonista – no sabeu com m’agrada dur-lo… – i proposar-me passar el testimoni als alumnes. Ho he intentat, però això de “desprotagonitzar-me” no m’agrada gaire i de seguida em torno a vestir de líder. Aquest curs em proposo almenys preparar una hora a la setmana en la que els alumnes siguin els dirigents del seu aprenentatge, i si hi tinc traça, potser al març ja seran dues hores. De mica en mica s’omple la pica!

    Fins aquí els meus propòsits, espero que no us hagin agafat ganes de fer la migdiada a mitja lectura! Va, animeu-vos que ja tinc ganes de saber què explicareu vosaltres! Bon any!

    Share

    Article complet

  • Sessió 26/07/2011

    Per a aquesta sessió havíem de recuperar els objectius de la sessió anterior:

    • Acordar els criteris avaluatius i indicadors d’assoliment
    • Reflexionar sobre l’avaluació inicial
    • Acordar l’administració del bloc d’ensenyament

    Vam aprovar els criteris i indicadors d’assoliment.

    A partir de la presentació del mètode inclusiu –arran del neguit sobre com hem de gestionar la diversitat a l’aula i per començar a pensar en l’avaluació inicial, vam debatre com hem de presentar els objectius d’una unitat. Per això, vam analitzar:

    • pàg. 8 Fem-ho fàcil. Suficiència 1. Barcanova, Barcelona, 2011
    • pàg. 9 Català Suficiència C1.  Teide, Barcelona, 2011
    • pla de treball unitat 1Ide la unitat 1
    • mapa conceptual de l’escola que aprèn

    Vam mirar d’adptar els criteris  i indicadors com el mapa anteior.

     

     

     

     

     

     

     

     

     

    Finalment, vam definir les categories i el text inicial del bloc. Vam acordar elaborar conjuntament un article en què expliquéssim tot el procés que vam engegar.

    Bibliografia que es recomana:

     

    Share

    Article complet

  • Elogis, un bé escàs (i III)

    Reprodueixo la darrera part dels extractes que m’han semblat força interessant de l’article de Mayte Rius, publicat a Estils de vida (núm. 117, 9 de juliol de 2011). En els dos anteriors, explica que estem més acostumats a criticar que no pas a felicitar. Això es deu a un fet biològic, cabdal per a la supervivència de l’espècie.

    Però per sobreviure sigui més important allò negatiu i que el cervell ho prioritzi no vol dir que la ment no faci atenció als estímuls positius. Sembla que també hi ha raons biològiques que expliquen per què el reforç positiu és una eina potent de motivació. “El reforç positiu és un gran activador cerebral, genera plaer; una carícia, un somriure, unes paraules amables estimulen els mateixos circuits cerebrals del plaer que un gust dolç, una música agradable, que un quadre bonic o que les drogues”, apunta. I precisa que es tracta d’un comportament bàsic, que es dóna en nens, adults i animals gairebé sense diferències.

    Els psicòlegs expliquen que, tècnicament, el reforç positiu és un estímul que augmenta la probabilitat que una conducta anterior es torni a repetir. A la pràctica això significa que quan el cap diu a un treballador que ha fet una bona feina i va per bon camí per obtenir un ascens, aquesta persona se sentirà més motivada i s’esforçarà per aconseguir l’ascens desitjat. En realitat, des de petits busquem que ens mostrin felicitat i acceptació, resulta gratificant i agradable rebre mostres d’aprovació (que ara sabem que activen els centres del paler del cervell) i això ens fa sentir més be amb nosaltres mateixos, amb èxit, i augmenta amb això l’autoestima i la seguretat. “En educació,  el reforç positiu, si s’acompanya d’un feedback sobre com millorar és molt interessant perquè crea expectatives de superació i permet transmetre confiança que l’alumne aconseguirà les metes  que es proposi”, apunta Victòria Gómez Serès, membre de la junta de govern del Col·legi de Pedagogs de Catalunya a Lleida.

    (…)

    Que el reconeixement de les fites de l’altre pugui ser positiu no vol dir que calgui elogiar-ho tot ni que calgui fer-ho sempre. Les felicitacions excessives, inoportunes o mal plantejades tenen els seus riscos i poden resultar contraproduents. (…) La recepta, diuen els experts, és utilitzar elogis concrets, detallats, i referits sempre al comportament, no pas a la personalitat. (…)

    I això també val quan est tracta de reconèixer la feina dels col·laboradors. “Si et feliciten molt el reforç perd efecte; un treballador novell necessita que li diguis sovint com ho fa, però un professional expert no ho necessita; l’elogi ha de ser detallat i cal especificar què és el que s’ha fet bé i què és el que es vol que es continuï fent”, indica Berrocal. Altres regles d’or a l’hora de mostra els reconeixements és expressar-los en públic, ser equitatiu i honest per no deixar-se influir per preferències personals, ser breu i no exagerar ni sobreactuar.

    Share

    Article complet

  • Elogis, un bé escàs (II)

    Reprodueixo la segona part dels extractes que m’han semblat força interessant de l’article de Mayte Rius, publicat a Estils de vida (núm. 117, 9 de juliol de 2011). En l’anterior, destaca que estem més acostumats a criticar que no pas a felicitar. En aquesta part, se n’explica el motiu.

    També hi ha qui opina que si som garrepes en els nostres reconeixements és perquè l’important és corregir les conductes i no acostumar els nens (ni els grans) a dependre de l’opinió dels altres, a fer les coses per agradar. La realitat és que a tots, des de petits, ens agrada que ens cuidin, ens tractin bé i ens diguin coses agradables. I que la crítica constant, amb pocs elogis, dóna resultats no desitjables tant si es tracta d’educar un nen com de millorar la productivitat d’una empresa. En aquestes condicions, el nen –o el treballador—té la sensació que no val la pena fer-ho bé perquè és difícil que rebi un estímul per això encara que, si s’equivoca, sí que tindrà reprimendes o càstigs.

    Manuel Martín-Loeches, professor de Piscobiologia a la Universitat Complutense i coordinador de Neurociència Cognitiva del Centre d’Evolució i Comportament Humà, emfasitza que aquest biaix negatiu no és casual, que hi ha raons biològiques que justifiquen que ens fixem més en allò negatiu i que siguem més propens a la crítica que a l’elogi. “S’ha comprovat i demostrar que el cervell està programat per atendre amb més prioritat en el temps i amb més zones implicades tot el que sigui emocionalment negatiu més que no pas positiu”, diu. I afegeix que l’explicació més creïble és que aquesta tendència –que s’observa també en altres mamífers—és adaptativa, és una empremta que ha deixat l’evolució. “En mitjans hostils, en plena natura, qui sobreviu millor i deixa més descendència (que és la finalitat de l’evolució) és qui reacciona més aviat davant d’un estímul negatiu, perquè si perds l’oportunitat de fugir perds la vida, mentre que si deixes passar una oportunitat positiva no és tan greu, n’hi pot haver una altra; per això els individus que van sobreviure més temps i van deixar més descendència van ser els que reaccionaven amb més rapidesa davant d’allò negatiu, i nosaltres en descendim, així que aquest mecanisme del nostre cervell, aquest biaix negatiu, no ens fa més feliços, però sí que ens permet sobreviure més”, explica Martín-Loaches.

    Com a exemple de les conseqüències d’aquesta empremta biològica que ens fa veure abans el costat negatiu i donar-li més importància cita algunes experiències que han demostrat que fan falta tres o quatre accions positives per poder compensar l’efecte d’una acció negativa en la imatge que es té d’una persona.

    Share

    Article complet

  • Elogis, un bé escàs (I)

    Reprodueixo la primera part dels extractes que m’han semblat força interessant de l’article de Mayte Rius, publicat a Estils de vida (núm. 117, 9 de juliol de 2011).

    Elogis, un bé escàs

    Està més que comprovat que el reforç positiu, felicitar i reconèixer les coses ben fetes, és una eina potent per motivar, educar, aprendre, donar seguretat i millorar l’autoestima. Però quan va ser l’última vegada que us van felicitar sense que fos el vostre aniversari? I quantes vegades heu aplaudit alguna conducta o feina de la vostra parella, fills, amic o companys d’oficina aquest últim mes?

    (…) Si algú arriba tard a la feina, és molt probable que el cap s’apropi a recriminar-l’hi, però si sempre és puntual i acostuma a quedar-se després de l’hora de sortida el més probable és que ningú no li comenti res. Per què? Què fa que siguem tan gasiu en els nostres reconeixements i felicitacions?

    Hi ha certa unanimitat entre els psicòlegs a l’hora d’afirmar que ens falta una cultura del reconeixement i que per això ens resulta molt més difícil felicitar que criticar. “Estem entrenats en l’autoexigència i l’exigència als altres, però no a veure el que és positiu i destacar-ho; donem per fet que les coses han d’anar bé i que si van malament ens hem de queixar”, afirma Purificación Sierra, professora de Psicologia del Desenvolupament de la UNED. Ursula Oberst, professora de Psicologia a la Universitat Ramon Llull, explica que tendim més a criticar perquè la crítica té a veure amb la ràbia, amb manifestar el nostre disgust, i és més fàcil expressar la ràbia que les emocions positives.

    Francisca Berrocal, professora del màster de Psicologia del Treball de la Universitat Complutense de Madrid, coincideix que no tenim cultura del premi, ni en l’àmbit familiar ni en el de les empreses: “Només es felicita l’excel·lència, i és molt difícil d’assolir, així que només es fa una vegada de cada moltes o de cada mai”. I insisteix que és més difícil felicitar que criticar perquè un bon elogi ha de ser immediat, detallat i oportú.


    Share

    Article complet

Categories

Històric

Enllaços

Núvol d'etiquetes

ABP Any Fabra aprenentage cooperatiu aprenentatge cooperatiu aprenentatge experiencial artefactes digitals atenció a la diversitat autonomia avaluació avaluació inicial avaluació reguladora avaluarxaprendre Carme Bové cohesió competència digital comunitat d'aprenentatge criteris avaluatius cultura compartida curs 2012/13 decàleg per incorporar l'avaluació reguladora Edcamp equip de treball Escape room Fernando Trujillo gamificació ludificació mapa d'aprenentatges mapa de la sessió María Acaso motivació negociació Neus Sanmartí objectius Olga Esteve pedagogia inclusiva portafoli projectes pràctica reflexiva pràctiques lingüístiques reptes rol del professorat seqüència didàctica tallers tasca treball en equip