Benvolguts,
Us escric tan tard perquè el temps se m’escola entre els dits i no he sabut prioritzar l’entrada a d’altres qüestions també urgents. Us demano disculpes.
A més, també us he de demanar disculpes perquè no he negociat els 20 punts amb els alumnes i, per tant, no puc escriure l’entrada cenyint-me al tema. Us puc explicar, però, per què no no he fet. En primer lloc, perquè ho vaig fer l’any passat i després no em va donar temps per acabar totes les tasques i activitats que havien de sumar la puntuació total. Per tant va quedar molt desvirtuada. En segon lloc, perquè vaig voler negociar abans com volien que fos el curs (objectius del curs, què ens motiva, què necessito per aprendre, com ens podem ajudar els uns als altres, com puc aprendre català fora de classe), com volien treballar les diverses àrees (CO, CE, EO, EE, Lèxic) i quin paper havia de tenir el professor (què n’espereu, què ha de fer, etc). Ho considerava una condició prèvia abans de negociar els 20 punts i, al final, vaig dedicar gairebé dues sessions a la negociació i vaig trobar excessiu dedicar la tercera classe a negociar els 20 punts (per no complir-ne els resultats, com l’any passat).
Per tant, com que no us puc explicar com he negociat els 20 punts, us explicaré les concusions que n’he tret de tot plegat:
1. L’argument que em funciona perquè accedeixin a negociar és molt senzill. El primer dia els dic: Estic al vostre servei i, per tant, m’heu de dir què haig de fer i com. Sempre n’hi ha prou. I si no, em fan cas. Mai cal desenvolupar la idea sencera: Vosaltres voleu aprendre i jo sóc aquí perquè aprengueu = estic al servei del vostre aprenentatge = he de saber què sabeu i com apreneu.
2. M’he adonat que negocio perquè obtinc “plaer” en cedir el poder (i eliminar la jerarquia). Malgrat això, mai quedo del tot content del fruit (el producte final) de la negociació perquè no sé ponderar el valor de l’intercanvi i aprenentatge que ha provocat.
3. També negocio perquè m’he cregut que és bo per als professors i per als alumnes. No obstant això, encara en tinc reserves. Per a mi, la negociació és una eina molt vàlida i estimulant per a segons quins objectius, però encara em resisiteixo a aplicar-la contínuament com a principal motor d’aprenentatge. Veig l’encaix perfecte entre negociació i determinació d’objectius generals de curs, d’unitat, d’avaluació de tasca final en determinats moments, etc., però m’obsessiona que el temps que hi dedico generi també aprenentage de llengua (no tan actitudinal, relacional, de valors, de cohesió…). Em va molt bé per a objectius concrets. Per exemple, negociant “què hem d’avaluar d’aquesta unitat?” recordem els continguts gramaticals que hem treballat i perquè els necessitem per al text. Però em va malament que, mentre que suposadament la negociació hauria de servir per estructurar i organitzar conceptes, el salt d’abstracció teòrica que això suposa fa que força alumnes no ho segueixin.
4. M’obsessionava (i m’obsessiona) que la negociació generi una bona relació aprenentatge/temps. Per això vaig fer les graelles de negociació. D’una banda, per donar valor a la negociació (fer explícites les raons intínseques a negociar per facilitar-ne l’acceptació de l’alumnat). De l’altra, dissenyar una eina per a acotar les reflexions i convertir-les en idees concretes (no vagues i generals). Per últim, per fer el procés més ràpid i àgil mantenint-ne la diversitat i complexitat.
5. Entre NEGOCIACIÓ i PLANIFICACIÓ s’estableix, en part, un conflicte. Com més acordes amb l’alumnat, menys pots saber què faràs l’endemà. En conseqüència, més improvisació, més desbordament, més estrès personal i més autocrítica.
Conclusió: Podré negociar com cal el dia que tingui tots els continguts de tots els nivells desenvolupats en objectius i activitats. El dia que em diguin.. per millorar l’ortografia necessitem “saber les esses” i pugui portar un exercici l’endemà seré feliç!
