RSS

Consorci per a la Normalització Lingüística

Entrades amb l'etiqueta ‘aprenentatge cooperatiu’

  • Si voleu anar provant la competència digital

    file6681269982727

    Aquí teniu l’enllaç d’un article amb recursos col·laboratius per desenvolupar la competència digital a l’aula. És d’un blog que potser val la pena que el seguim. Va a la columna d’enllaços. Compteu que alguns ja els tenim habilitats des de l’Àmbit de Projecció, per exemple per explotar wikis. A veure si us hi animeu…

    Share

    Article complet

  • Com he “negociat” els 20 punts?

    Després de pensar què fer amb els 20 punts he decidit que entre totes les tasques que fem durant el curs, n’hi haurà 4 que valdran cinc punts cadascuna. Això no ho he negociat. Això ho he decidit jo (porque yo lo valgo). El que sí que els deixo decidir és què val quant.

    Exemple: Al bàsic 3 una de les tasques que els faig fer és la d’escriure una recepta. Un cop hem treballat l’estructura que té, el lèxic que hi pot aparèixer, els pronoms, etc. els demano que, en grups de 3 o 4, decideixin quins creuen que són els 5 elements més importants. Quan tots els grups ho han decidit, ho posem en comú. Cada grup expressa la seva opinió i és ara quan, entre tots, hem de decidir quins seran els nostres 5 elements imprescindibles.

    Sovint hi ha un parell o tres d’elements que apareixen a tots els grups. Aquests, evidentment, passen directament a la final. Sempre hi ha, però, un o dos punts que creen controvèrsia. Aquí és on comença la negociació. Hi ha de tot. Grups que cedeixen i, en aquest cas, faciliten les coses i grups que són tossuts i que no t’ho posen tan fàcil. Si s’és tossut però amb raó, passi, ja està bé. Dialogant s’arriba a molts acords i sempre és interessant. Però si us passa com a mi que us trobeu ja no amb un grup, sinó amb una persona, tancada en banda perquè creu que és imprescindible especificar el nombre de racions i que això ha de valer 1 punt…se’t passen les ganes de negociar. Són les 9 del vespre, vols fer una classe dinàmica però t’encalles amb una persona que ja des del primer dia has vist que té greus dificultats per obrir la ment i canviar d’opinió. Tots tenim alumnes d’aquest tipus, feu memòria. Són alumnes “repte”, ens fan millorar com a professionals, d’acord, però van fatal per negociar.

    De fet, no ens enganyem, aquesta persona té tota la raó del  món. És vital saber si la recepta és per a dues, per a quatre o per a vuit persones! Això no se li pot negar. Però, val 1 punt? Escriure “2 persones” o “2p” val un punt??? Una cinquena part de l’exercici?

    Jo crec que no. I molts alumnes riuen amb aquesta proposta.

    Què pots fer aleshores? O bé suplicar amb la mirada i enviar un senyal que digui: nois, tingueu compassió de mi i d’ell també, poseu-m’ho fàcil, acceptem-ho i enllestim el tema o bé negar-te en rodó i dir que ni parlar-ne. Allò no val un punt i s’ha acabat.

    Totes dues opcions són vàlides, depèn del dia que tinguis. Però en cap cas són democràtiques, en cap cas hi ha negociació. Acabem de traspassar la subtil línia que separa la negociació de la manipulació.

    Altres vegades he tingut molta més sort. S’han posat d’acord sense problemes. Un grup va decidir que els elements més importants de la recepta eren: títol, ingredients, estris, preparació i temps. Toma ya! Ni una perífrasi d’obligació ni un trist pronom. No són imprescindibles.

    Potser algú està pensant: “Home, Núria, ets una mica tonta. Els has de fer anar per on tu vols”. D’acord. Aquesta última vegada ho he fet i “han decidit” que els pronoms han de sortir. Però això no és negociar. Se’n diu conduir, orientar, manipular… però no pas negociar.

    Per tant, he de seguir treballant. Aviam què us explico a la propera entrada! Com us ha anat a vosaltres?

    Share

    Article complet

  • Canvis

    Un cop vist el vídeo de Déu a la terra, passem a citar un altre ‘déu’, aquest ben nostrat, més terrenal, però un autèntic terratrèmol,tant en vida com en obra: el crack entre cracks Mossèn Cinto.

    Al poema Al cel diu:

    ! Oh Déu meu, oh Déu meu, dau-me unes ales

    o preneu-me les ganes de volar!

    I els Surfing Sirles, banda punk número 1 en l’àlgid moment de la música catalana, recullen la invitació per ‘modernitzar-la’:

    ‘Senyor, dóna’m unes ales o treu-me les ganes de volar

    Senyor, dóna’m unes ales o treu-me les ganes de vo…laaaaaaaaaaaaaaaaar’

    watusi-65

    Bé, doncs, és impossible resumir millor com em sento en aquesta època de canvis dins les aules.

     

    Què he complert?

    M’he trencat barreres internes i he aconseguit que els alumnes dels cursos dits ‘superiors’ –Intermedis i Suficiència–treballin per tasques. D’aquella manera, és clar.

    He aconseguit que elaborin textos grupals, que s’organitzin per realitzar intervencions orals grupals, que s’expliquin entre ells aspectes poc entenedors de sintaxi i morfosintaxi; en definitiva, dur en pràctica, tot el que dèiem que intentaríem fer.

    Estic molt lluny, però, de contractes d’ensenyament, negociacions col·lectives, compromisos grupals i altres aspectes de l’aprenentatge cooperatiu que se m’escapen. En aquest sentit crec que és determinant la inclusió del nou període lectiu que hem implementat.

    A què em comprometo?

    La paraula ‘compromís’ em recorda aquell ritus un pèl sectari que hi havia–que hi ha!!! — als agrupaments escoltes, als ‘caus’, on els nens i nenes, nois i noies, homenets i donetes, havien de comprometre’s en alguna cosa, per al bé individual i per al bé col·lectiu, en aquest cas en les seves unitats (llops i daines, ràngers i noies guies, pioners i caravel·les, i trucaires).

    Us explicaré una anècdota. Anècdota? Sí. Quan jo era ‘cap’ (monitor) de llops i daines va fer el compromís un xavalet de dos pams més alt que els altres, la virtut principal del qual era que clavava uns mastegots i menyspreava amb uns insults de por als altres. El compromís era, doncs, que deixés de pegar i insultar. La ceremònia, entre riures, va ser: ‘Hola, em dic B. i a partir d’ara  no pegaré als més petits ni els insultaré’. Un cop acabat el ritual, ho va celebrar dient-li ‘fill de puta’ a un i clavant-li el puny als morros a un altre.

    Per això no m’agrada el mot ‘compromís’.

    Però em comprometré a ser un bon nen i a no dir paraulotes, a tirar endavant aquest projecte de canvis, i sobretot, sobretot, sobretot, sobretot, que els meus alumnes, quan acabin el suficiència 3, estimin la llengua catalana.

    #SenyorDóna’mUnesAlesOTreu-meLesGanesDeVolar

    Sergi Borges

     

     

     

     

     

     

     

     

     

    Share

    Article complet

  • Aproximant distàncies

    Us he d’explicar un secret. Ara farà ja tres anys que vaig entomar la modalitat a distància per dos motius. D’una banda, vaig patir una malaltia que em va impedir finalitzar els grups presencials, cosa que va suposar un bon daltabaix; de l’altra –potser la més important–, per egoisme. M’havia atipat d’experimentar innovacions. Així doncs, havia decidit viure de renda una mica. M’havien venut que tutoritzar era bufar i fer ampolles si eres aplicat i organitzat. Ara bé, tan bon punt vaig comunicar la decisió a l’equip directiu ja em va passar pel cap aplicar el model didàctic dels cursos presencials a la modalitat a distància. Seguint un esquema inicial, hem anat modificant alguns elements. El repte d’enguany era planificar tot un trimestre en què experimentéssim el que havíem acordat i a més calia temporalitzar-lo de nou ja que l’oferta és trimestral.  Aquests són els fonaments:

    Em va sembla molt interessant la proposta del col·lectiu purposedES i em va servir per plantejar el meu contracte d’una forma original. Seguint les directrius dels organitzadors, vaig desvetllar el document al final del trimestre. Va servir perquèn l’alumnat pogués avaluar-lo. Tot i que –ja ho he confessat en un altre cana– ho vaig passar bastant malament, els comentaris dels alumnes van ser molt càlids.

    QUÈ HE COMPLERT?

    He mirat d’introduir la reflexió com a recurs d’aprenentatge perquè l’alumnat vagi esdevenint  més conscient i més autònom. Primer vaig elaborar plans de treballs a l’inici de cada unitat, basant en la nova programació dels nivells intermedi i de suficiènica o bé un full de ruta per preparar la intervenció oral, tasca de la unitat 2.

    Vaig mirar de redactar cada títol d’una tasca en forma de pregunta. A més, en cada unitat vaig preveure que el comentari que havien d’escriure en una de les tasques de cada unitat fos un dietari d’aprenentatge. És curiós observar l’evolució d’aquests textos. Els de la primera unitat palesen la dificultat per adapatar-se a la modalitat i al nou model mentre que els de la darrera unitat ja són molt més qualitatius i molt més positius. La majoria reconeixen què han de millorar però no obvien el progrés que han fet.

     

    Quant a adoptar un enfocament més democràtic, es concentra en un projecte individual de redacció d’un text.  Cada alumne ha de pensar-se en una situació comunicativa per desenvolupar el tipus de text que ha de  treballar en el seu grau i ha de presentar-ne una primera versió. Després, en la unitat següent, ens plantegem una tasca de reflexió que ha de servir per negociar els criteris avaluatius. Finalment, en la unitat 3, plantegen un pla de millora  havent aplicat una pauta de revsisió. Aquestes pautes es van fer a partir dels comentaris i comperant els requisits que havíem establert amb l’equip. Són dos documents, tant el de les tasques finals com els criteris avaluatius,  que a més de ser bonics visualment, contenen molta meditació.

     

    Pel que fa a l’aprenentatge cooperatiu, es vehicula a través d’un projecte de redacció. El quadrimestre passat va ser elaborar un tutorial de navegació del bloc. Em vaig veure desbordat i vaig ser incapaç de revisar totes les propostes. Vam elaborar un esquema i vaig distribuir les parts del text per graus. La majoria van redactar tota el text complet. Això que només els havia demanat que desenvolupessin una idea. Aquesta vegada ha estat un article per explicar aquesta modalitat. Ha estat ardu, però estem molt satisfets del resultat. Ara bé, no aconsegueixo que se’n sentin autors. Continuen contemplant el tutor com l’autoritat i l’expert.

     

    A QUÈ EM COMPROMETO

    Com que apostem pel protagonisme de l’alumnat, és evident que ha d’augmentar la cota democràtica. Per tant, vam mirar de negociar el projecte d’aquest trimestre. De moment, investigarem sobre la lectura. Mirarem d’organitzar una campanya de foment de la lectura. També volem incidir en la competència digital de l’alumnat. Així doncs, debatrem per a què ens pot servir una xarxa social. Tenim un bloc i el correu electrònic com a mitjans de comunicació, però de vegades no n’hi ha prou. Aniria molt bé avisar de les actualitzacions del bloc pel Twitter, per exemple.  Negociarem de donar-nos d’alta d’ alguna xarxa social per elaborar un perfil i proposar un llibre per fer un intercanvi, que serà el projecte del tercer trimestre.

     

    Share

    Article complet

  • Autoavaluació medial

    Si em disculpeu, invertiré l’ordre de les dues preguntes, de manera que quedi implícita una part del que m’havia autoimposat per al primer trimestre (almenys la part que he pogut assolir) i que el nou compromís sigui una declaració d’intencions de cara al segon trimestre. Disculpeu l’extensió de l’entrada, deixeu de llegir abans d’arribar al punt de saturació!
    A) Què he complert?

    El trimestre passat vaig progressar en 3 eixos: el compromís d’aprenentatge, l’avaluació reguladora i la motivació de l’alumnat.

    En primer lloc, quant al compromís d’aprenentatge, vam dedicar una part de la primera sessió de cada mòdul a determinar uns objectius del curs i a concretar amb detall què i com volíem treballar per tal d’assolir-los. Ens vam separar per grups per pactar-los en petit comitè i vam fer una posada en comú a fi d’elaborar un quadre conceptual que servís de referència en tot moment. Com a conclusió -essent reduccionista- vam extreure’n que calia treballar en equip i que calia participar activament de la dinàmica de les classes. Després, vam penjar els acords a les primeres entrades del bloc del curs i cadascú (jo inclòs) va haver de redactar un primer text  per explicar a què es comprometia per tal d’assolir els objectius que el grup havia determinat. Per últim, el text resultant va servir per fer l’avaluació inicial del alumnes i acabar de perfilar aspectes de continguts de llengua que calia millorar.

    Nota crítica: Inicialment volia recuperar la informació a mig curs i al final per fer un seguiment, però mai en vaig trobar el moment i aquesta activitat va quedar només com un conjunt de propòsits per començar el curs: no vaig vetllar perquè fossin vinculants.

    Objectius del grup d’Intermedi 1:

    http://intermediviladecans.wordpress.com/2011/09/30/els-objectius-del-curs/

    Objectius i compromisos del grup de Suficiència 3:

    http://suficienciaviladecans.wordpress.com/2011/09/30/els-objectius-del-curs/
    http://suficienciaviladecans.wordpress.com/2011/09/30/que-necessitem-per-aprendre/
    http://suficienciaviladecans.wordpress.com/2011/09/24/a-que-em-comprometo/

    En segon lloc, pel que fa a l’assumpció de l’avaluació reguladora, vaig fer una avaluació inicial en tots els cursos. No obstant això, vaig perdre l’oportunitat de determinar objectius per a cada alumne. Durant el curs, vaig explicitar els criteris d’assoliment  i els objectius de les tasques per tal que els alumnes poguessin autoavaluar-se abans de lliurar-les. Com a reforç, al grup de suficiència, vaig passar plantilles d’autoavaluació. A més, els alumnes de tots els mòduls que tenien bloc (S3, I1 i E1) van autocorregir-se totes les errades de tots els textos del bloc: jo recollia les errades dels alumnes (les últimes vegades els les marcava amb cursiva) i ells havien de corregir-ne les pròpies i les dels altres.  D’altra banda, els alumnes disposaven de la possibilitat de fer activitats extra si volien sumar punts que havien perdut durant les avaluacions medials.

    Autoavaluació per explicitació de criteris d’assoliment:

    http://suficienciaviladecans.wordpress.com/page/2/

    Nota crítica:  Em va ser molt més fàcil i natural promoure l’autocorrecció que l’autoavaluació.
    Segueixo avaluant resultats i no processos (o progressos).

     

    En tercer lloc, en relació a la motivació de l’alumnat, vaig partir de la premissa que el que més el motivava era el progrés individual i la consciència del propi progrés. L’unica cosa que se’m va ocórrer per promoure-ho fou posar com a deures (per a cada sessió) que diguéssin una cosa –com a mínim- que havien après a la classe anterior.
    Nota crítica: Aquest és un dels punts cecs que tinc com a professor; no aprenc com copsar el progrés de cada alumne. Recordatori: cal delegar-ne la responsabilitat als alumnes.

     

    Per finalitzar, també vaig fer el possible per aplicar mètodes i tècniques de metodologies col•laboratives.  Vaig posar en pràctica el trencaclosques i el llapis al mig. D’altra banda, vaig generar interdependències entre alumnes fent que resolessin exercicis que havien dissenyat els mateixos alumnes o fent que obligatòriament utilitzessin, als seus textos,  paraules d’un llistat per eixamplar vocabulari que havia estat nodrit amb les aportacions de cadascú.

    Exercici fet pels alumnes (no resolt al bloc):
    http://suficienciaviladecans.wordpress.com/2011/10/06/les-vostres-oracions-a-que-cal-afegir-les-comes/

     

    B) A què em comprometo?
    De cara al següent trimestre em comprometo a:

     

    1.    Donar valor a tots els esforços que he fet enlloc de seguir pensant que mai n’hi ha prou: que no sóc prou col•laboratiu, participatiu, que no aprenen prou…

    2.    Seguir aprofundint en tot el que he encetat al primer trimestre.

    3.    Agafar un llibre text de nivell per tal que no em condicioni tant les activitats, tasques, metodologia, avaluació..

    4.    Fer una unitat per curs seguint el treball del grup de treball d’avaluació

    5.    Seguir-me formant per enriquir i agilitar cada intervenció a l’aula.

    Share

    Article complet

  • Què hem après del procés? (i IV)


    Gràcies a les reunions i a tota la feina que hem fet durant aquest any, hem après a debatre, reflexionar i acordar objectius de grup entre tots. També a distingir els diferents tipus d’avaluació i adoptar la reguladora com a base del procés d’aprenentatge. Aquest tipus d’avaluació ha condicionat la programació i l’enfocament del curs i de la nostra tasca com a docents.

    Una vegada immersos en aquest procés hem posat en pràctica allò que volíem fer a l’aula, que era aprendre fent. Ens hem adonat que el fracàs puntual és part del procés d’aprenentatge, incorporant-hi dubtes, dificultats, contratemps, obstacles i vacil•lacions derivades de la nostra educació tradicional. Hem adquirit l’hàbit de qüestionar-nos contínuament com fem la nostra feina i com la podem millorar per trobar el camí, comprometre’ns amb el curs i el grup.

    Finalment, gràcies al grup de treball, hem aconseguit cohesionar la metodologia, l’avaluació, les proves de col•locació perquè tot el centre vagi a l’una.

    Share

    Article complet

  • Què hem de fer? (III)

    Encetem les vacances amb el compromís de passar a l’acció el 1r trimestre del curs 2011-2012 i després de tot aquest procés volem/necessitem compromisos tangibles. Així doncs, fem un primer pas i ens comprometem a negociar amb l’alumnat què i com volen aprendre. L’objectiu el tenim clar: aconseguir-ne la implicació en el seu procés d’aprenentatge. Com podem implicar-los-hi si no poden dir què volen o què necessiten aprendre i de quina manera ho volen fer?
    Així doncs, se’ns fa imprescindible un canvi de rol del professorat, que s’ha de convertir en un bon gestor de l’aula, i de l’alumnat, que també ha de ser un bon gestor del seu aprenentatge. Per tant, segon compromís: intentar superar el rol tradicional de professorat/alumnat. Volem que els aprenents siguin els actors principals i que els professors esdevinguin uns grans secundaris.
    Com aconseguir-ho? Buidem el pap i apareix un gran repte: replantejar-nos l’avaluació. Som nosaltres els únics responsables de decidir què i com avaluem? L’alumnat no hi pot dir la seva? O fins i tot no pot ser l’alumnat qui decideixi què i com ho farem? Només nosaltres estem capacitats per avaluar? Volem avaluar o controlar? Per a què serveix l’avaluació? Per a què volem que serveixi? Durant aquest any hem reflexionat molt sobre aquest punt i hem arribat a un consens pel que fa als indicadors i als criteris d’assoliment. Així doncs, un altre compromís és posar-los en pràctica el proper trimestre. És aquí on reapareixen les nostres pors. Ens atrevim a saltar a la piscina? En tots els grups, en només un grup, en homologats, en no homologats? Decidim que cadascú seguirà el seu propi ritme. Professors i alumnes necessitarem un període d’adaptació. Això sí, marxem amb ganes de posar en pràctica tot allò que hem estat debatent.


    Share

    Article complet

  • Formar el millor equip

    D’ençà que em vaig reconèixer com a persona intuïtiva en el llibre d’Eduard Punset, tinc la sensació que abuso d’aquest tret. És l’hora de preparar la reunió per a  l’equip i m’enceto un debat intern, ric i plural. Em costa fixar els objectius: en tinc un devessall. Esclata un xàfec  de neguits i incerteses que ocasiona que em pengi constantment a la figuera. M’entesto a documentar-me. M’aferro al cercador com una taula de salvació. La recerca esdevé angoixosa perquè va passant el temps i trobo força documentació interessant. Així, doncs, vaig apedeçant l’esquema de la reunió, fins que al final hi trobo el desllorigador o el fil amb què enfilant els diferents apartats.

    Per a aquesta reunió hi havia diferents temes que m’amoïnaven. D’una banda, ignorava la manera de posar en comú els criteris avaluatius que havíem enllestit. De l’altra, calia valorar tot el procés que hem engegat. Acabo cada reunió copsant que algú s’ha convençut del caràcter regulador o formatiu de l’avaluació, però d’altres encara no s’hi han pronunciat. Repassant el bloc sobre avalaució vaig fer una ullada a la presentació de la Neus Sanmartí al Congrés europeu Avaluar per Aprendre. Les falses creences podia ser un bon material per acabar de debatre l’escepticisme d’algunes persones –llàstima que ja havia fet una activitat similar en la sessió anterior! Finalment, vaig decidir que la millor manera de començar la reunió seria negociant els objectius de la reunió entre tots.

    Mentre seguia la conferència de Jane Jones a gràcies als apunts que va compartir la Guida Al·lès, vaig rebre la notificació d’un component de l’equip que havia fet els deures. Havia penjat els criteris avaluatius. Els vaig llegir. Eureka! D’un sol cop podia matar dos pardals. Ja sabia com podíem fer la posada en comú dels criteris d’èxit, provant de fer un experiment. Vaig adaptar aquests criteris del company per valorar la tasca que havíem fet. Provaríem què pot sentit l’alumnat amb les nostres  qualificacions. Ja no vam poder prosseguir més la sessió. Mentre valoràvem els comentaris va  aparèixer els primers dubtes i les observacions. Un cop més, vaig haver de treure la raqueta i anar de banda a banda de l’aula per anar parant tots els cops. Aquesta és la presentació amb les conclusions que vam ser capaços d’acordar.

     

    L’equip va considerar unànimement que el primer era encoratjador. Ara bé, algú va obrir la caixa del trons: va confessar que no se l’acabava de creure. Les persones que no havien pogut complir amb la tasca no podien acceptar una felicitació. Vaig haver de recordar què fa Guardiola amb els seus jugadors, com són les seves declaracions. Com mira que tothom se senti  que forma part d’un equip. És la millor mostra de desplegar un model educatiu inclusiu. Aquest ha de ser el nostre objectiu com a docents: aconseguir que el nostre grup d’alumnat formi part d’un col·lectiu, del millor equip. Pequem de bonhomia —bonisme o pedagogia de plastilina, pels crítics– si  reconeixem l’esforç de l’alumnat? Aquests és un dels valors que destaquen tots els analistes de l’estil de Guardiola i reconeixen que és un dels factors dels continus èxits del Barça. El concepte d’equip en què cadascú és indispensable per avançar en pot ser un altre. És una idea extreta del món casteller. Si hi estem d’acord, per què ens fa tanta gràcia aquesta declaració?

     

    Com valorareu aquesta actuació d’Els Marrecs de Salt? Us recordo les qualificacions: A= excel·lent, B= acceptable, C= insuficient, D= deficient.
    http://www.youtube.com/watch_popup?v=PBJK-dnHULE&vq=medium

    I aquest equip de futbol?

     

    Si la motivació mou muntanyes –com il·lustren aquests vídeos–, també hem de creure que  l’avaluació ha de motivar. Així aprenem.

    Share

    Article complet

  • Així, tothom ha de passar?

    watch?v=3hw1pPosAsE&feature=related

    Aquesta és la pregunta que em va fer un dels components de l’equip de treball en una reunió.Ens havíem trobat per seguir reflexionant sobre  és el caràcter que ha de tenir l’avaluació en els nostres cursos. Però d’ençà que vam acabar la reunió,  no m’he pogut treure del cap aquesta pregunta ni tot el que hi vam debatre. Al final, per distendir l’ambient, els vaig fer la broma que haurien d’escriure breument què havien entès. Veig que aquesta sortida me l’he de menjar amb patates: aquest és el motiu d’aquesta entrada. Mentre hi dono voltes, ara m’adono que el dia abans es van produir tot un seguit de senyals premonitoris.

    Preàmbul

    Dijous vaig ser abduït tant pels articles com per les piulades de la campanya de purposed/ES.  Va esclatar la polèmica. Alguns publicaven entrades crítiques amb la iniciativa (Jordi i Felipe ). Això em va servir per conèixer més blocs,  més autoritats i una imatge. D’altra banda, el Twitter fumejava.  Abans de plegar, vaig llegir una piulada divertida. També vaig rebre un missatge d’un dels components de l’equip exposant-me uns dubtes.

    Plantejament de la sessió

    Vaig repassar les preguntes que els havia plantejat en la convocatòria. Eren unes reflexions per comentar  tres capítols del llibre de Neus Sanmartí. Ara bé, em feia por que el debat no se’ns mengés tot el temps de la sessió. D’altra banda, em va semblar que podia aprofitar  la posada en comú d’una activitat que havia fet amb les alumnes del nivell D. Podia servir per valorar-la i per qüestionar aquesta obsessió nostra per la correcció editorial, en paraules de Daniel  Cassany. Finalment, havíem de fer balanç de com havia anat a l’hora de fixar els criteris avaluatius.

    Desenvolupament de la sessió

    Després d’haver negociat el desenvolupament de la sessió. Vam seguir la presentació que havia preparat.

    [slideshare id=7597345&doc=enshiposemdoncs-110412033817-phpapp01]

    Vaig formar tres grups perquè  cada un debaté una de les idees claus. Després havia de plantejar les conclusions a la resta. Abans, però, vaig projectar la cinquena diapositiva. Va obrir la caixa dels trons. De les rialles inicials vam passar a un silenci meditatiu. Em va agradar com vam anar resolent la posada en comú. A mesura que cada grup exposava les seves reflexions, hi havia algú que formulava un dubte que donava peu  a la intervenció del grup següent. Cada vegada em costava moderar el debat i havia d’intervenir-hi més. Mirava d’aclarir la consulta recorrent a  les diapositives de la  presentació o bé encetant una nova reflexió: donant-hi la volta, és a dir, mirava de traslladar el neguit al context de l’equip i que m’ajudessin a resoldre el problema.  Potser és el que m’hauria d’haver fet, en canvi els parodiava reaccionant de la mateixa manera. Per exemple, quan algú va arribar a la conclusió que era  impossible que  tothom –com ens agrada generalitzar i estandarditzar– assolís l’objectiu del curs. Els vaig espetar que havia arribat el moment que els hauria de passar pel sedàs. De manera que ja em podien ajudar a establir un criteri per començar a expulsar components de l’equip de treball.

    No em serveix el pretext de ” la vida és dura” per suposar que a una minoria li és impossible assolir els objectius del curs.  Si hem de donar una nova orientació a l’avaluació, cal que canviem la perspectiva de la imatge dels animals. Hem de ser conscients que un grup és format per un conjunt d’individus, ben diferents uns dels altres. Poster ens vam centrar massa a l’hora de tractar aquesta idea amb les persones que tenen dificultats d’aprenentatge. Reprenent la imatge, ens hem de preguntar com podem, com a docents, fer que la peixera arribi a la branca més alta. Ironies del destí. Un exemple tan ximple il·lustra què és una tasca i com s’ha d’avaluar-la.

    També ens vam plantejar la importància de l’error. De nou, cal que ens mirem amb uns altres ulls la correcció. Hem de potenciar les consecucions que no pas fixar-nos en allò que han de millorar — que és el que ens fa patir i ens desanima més–. Potser els cal temps, com a nosaltres. Ara bé, si fixem uns indicadors d’assoliment, ens ha de servir perquè  els puguem transmetre a l’alumnat perquè pugui desenvolupar amb èxit la tasca. Per què ens ha d’amoïnar que tothom assoleixi uns objetius? Més aviat, hauria de ser al contrari, ens n’ hauríem d’alegrar, no?

    Em sembla que  ja ho destacava la professora Ana Hernández analitzant el treball en equip del professorat,  ja n’hem parlat en un altre article  anterior. Aquest espai de formació que hem creat és idèntic al de les nostres aules.  Així doncs, cal que prenguem nota de les inquietuds i incerteses perquè són les mateixes que  viu l’alumnat. Per aprendre, cal qüestionar-se el que hem d’apropiar. És un principi que ens oblidem quan et trobes davant d’un grup.

    Havíem acordat que el 30 d’abril penajaríem els criteris i ens reuniríem el 6 de maig, però s’ha hagut d’allargar el període i desconvocar la reunió.

    Share

    Article complet

  • Sessió inicial

    Aquesta entrada complementa l’acta de la sessió. Hi deixo el material que no us vaig poder fer arribar amb l’acta.

    Casos d’alumnes :ALUMNAT

    [slideshare id=3521953&doc=laprenentatgecooperatiu-100323064526-phpapp01]

    Mètodes d’aprenentatge cooperatiu: METODES D’AC

    Share

    Article complet

Categories

Històric

Enllaços

Núvol d'etiquetes

ABP Any Fabra aprenentage cooperatiu aprenentatge cooperatiu aprenentatge experiencial aprenentatge per projectes artefactes digitals atenció a la diversitat autonomia avaluació avaluació inicial avaluació reguladora avaluarxaprendre Carme Bové cohesió competència digital comunitat d'aprenentatge criteris avaluatius cultura compartida curs 2012/13 decàleg per incorporar l'avaluació reguladora Edcamp equip de treball Escape room Fernando Trujillo gamificació ludificació mapa d'aprenentatges María Acaso motivació negociació Neus Sanmartí objectius Olga Esteve pedagogia inclusiva portafoli projectes pràctica reflexiva pràctiques lingüístiques reptes rol del professorat seqüència didàctica tallers tasca treball en equip