RSS

Consorci per a la Normalització Lingüística

Entrades amb l'etiqueta ‘Neus Sanmartí’

  • Bang bang!!

    Primer de tot, hauré de demanar disculpes: després d’haver escrita l‘entrada, vaig ser pres per  la voràgine del final de curs. Aquest fet il·lustra que cal que siguem més flexibles amb els terminis – m’ho apunto a la llibreta-. Alguns vau anotar l’observació de la sessió en el termini i d’altres, quan heu pogut. Ara bé, valoro les vostres disseccions perquè són bastant encertades i precises. Espero que aquest article estigui a la mateixa alçada. D’entrada, ja m’ha costat definir-ne la intenció: responc els comentaris o bé miro de resumir els aspectes més important. Em sembla que acabarà sent un poti-poti. Per tant,  demano disculpes si algú no se sent esmentat o referit de passada.

    M’hauria de deixar sorprendre les reaccions que causa una acció: negociar. Potser vaig errat, però els comentaris qüestionen dos aspectes: la finalitat d’aquesta habilitat i el lideratge. Neus Sanmartí ho va argumentar abastament per què cal dialogar amb l’alumnat sobre objectius i continguts en les Jornades. Si volem que els nostres alumnes siguin autònoms, han de ser conscients del que aprenen. Com ho podem fer? Cal que ho verbalitzin. La Lourdes  ha justificat prou bé la manera.  A més, si volem fer una aposta per la pedagogia inclusiva, cal conversar amb totes les persones que componen el grup per anar bastint un aprenentatge comú, anant desfent falses creences, aclarint dubtes… És difícil? Oh, i tant!! Però aquí se’ns presenta  un repte. La formació encara està ancorada en un model vuitcentista en què l’expert és l’única autoritat. Té sentit que debatem amb el grup el que treballarem? Sí, perquè ens interessa observar què en saben i com s’ho representen per si podem avançar comunament o bé per si cal donar més explicacions. La Maria, en el relat de la seva experiència,  adverteix d’un risc: el de la desmotivació. Quina és la pregunta que un docent li costa respondre:” i això per què ho hem d’estudiar, profe?” D’altra banda, si la formació s’ha d’adaptar a la realitat, vivim en una societat democràtica. Evidentment, costa de fer entendre això als alumnes. Ara bé, no hi hem de renunciar.

    Quant a si la negociació és una manipulació oculta, obrim un debat interessant. Tot i que manipulació no m’agrada: m’evoca l’Alemanya nazi. Em sembla que qüestionem l’autoritat del líder o bé el temor de si no accepten el meu punt de vista la resta de l’equip.  La primera conclusió que extrec d’aquesta incertesa és que cal que millori la meva comunicació.  Cal que evidenciï molt més la finalitat d’una activitat o d’un  procediment. Compto que no dec entedre gaire bé el mètode deductiu. Com la Maria apunta m0lt bé, em sembla  que si n’explico la finalitat em carrego l’efecte sorpresa. Excuseu la meva  recent contundència, però és un dels efectes d’un curs de formació –no sé si li agradarà al professor del curs, Carles Mendieta–. Em va ajudar al final de la primera sessió  a veure-ho clar.  Cal que assumim els acords; si no, per què hem perdut tant de temps discutint-los. A més, un projecte avança si tothom s’hi compromet, és a dir, si tothom aporta el seu punt de vista individual per aconseguir-ne un de col·lectiu que el pugui assumir l’equip. Si els diferents membre no fan una aposta conjunta és quan apareix el divisme o el campi qui pugui, els enemics mortals de l’aprenentatge cooperatiu. Segur que ens ve al cap les posades en comú d’alguna activitat o una tasca a l’aula. N’hem de prendre nota i lluitar-hi en contra. Aprofito l’avinentesa per recordar el que ha plantejat la Lourdes: com hem de tractar el dubtes quan ocasionen un conflicte o bé perquè no deixen prosseguir amb el desenvolupament de la sessió o bé perquè allò ja s’hauria d’haver assumit? Ho deixo aquí.

    Com a docents, domineu l’observació. M’han anat molt bé els vostres suggeriments. Per tant, espero que m’ajudeu a elaborar un pla de millora. He de comunicar més bé els objectius i he de comprovar què heu entès i amb què us heu quedat en finalitzar la reunió. Maria, hi estic completament d’acord i em semblen encertades les teves propotes.  Com em vaig deixar arrossegar pel temps! En un principi, vaig mirar de respectar les propostes de cada grup.  Havia pretès aplicar la negociació al peu de la lletra perquè  us servís com a demostració. Pel que fa a valorar l’aplicació del decàleg, em vaig fer un embolic amb les entrades anteriors vostres. Em va semblar que no calia que relatéssiu l’aplicació del decàleg. Per tant, vaig prendre la decisió que tu em proposes. Si us hagués informat de la delibaració o us hagués plantejat que no teníem prou temps per poder valorar l’experimentació del decàleg  hauríem trobat una solució, oi?

    Sergi, em sembla molt ocurrent la teva observació ja del primer punt. N’hauríem de parlar amb calma, o potser no cal. Compto que a partir d’ara hem d’aprofitar aquesta nova oportunitat. Tens tota la raó que per tirar endavant un projecte cal que empenyem tots del carro. I com l’acudit, quan dic a tots és a TOTS. Quant al punt 4, hauríem de consultar els experts. Ara bé, és una de la fase del procés cognitiu. Per aprendre cal qüestionar-se el que adquirirem. Per tant, cal provocar una sacsejada.  És veritat que cadascú necessita el seu temps per recompondre el seu esquema mental propi. Finalment, pel que fa als meus atacs intolerants, només et puc dir: “Ho sento. M’he equivocat. No tornarà a passar.”

    M’ha agradat la pauta de revisió que espontàniament ha elaborat l’Olga. No us ho creureu, però la majoria de preguntes he respost negativament. No és per culpa de la meva ànima de Calimero sinó que, d’una banda,  alguns comentaris contesten per mi i , de l’altra, si volem millorar hem d’assumir les crítiques positives.

    Per acabar, considero que l’Isaac planteja dos dubtes cabdals. D’una banda, què passa si els membres de l’equip no senten que hagin aportat res? Home, ras i curt, crec que ens hem de plantejar canviar el dinamitzador de la reunió.  Recordeu que un dels trets de l’aprenentatge cooperatiu és la interdependència positiva de tots aquells que componen l’equip. Cal que tothom hi col·labori. És indispensable. Tothom s’ha de sentir seu el projecte. Els suplents esportius celebren amb la mateixa intensitat que els jugadors el triomf aconseguit, no? Per assolir-ho, cal que tothom hi participi.

    En fi, com que vam fer un bon exercici de punteria us deixo aquest vídeo musical. Em sembla que la cantant ens va com anell al dit per demostrar-nos com podem evolucionar:

    Share

    Article complet

  • Sessió 18/07/2011

    Per a la sessió de treball d’ahir, havíem previst tres objectius:

    • Acordar els criteris avaluatius i indicadors d’assoliment
    • Reflexionar sobre l’avaluació inicial
    • Acordar l’administració del bloc d’ensenyament

    Només vam aconseguir debatre sobre el primer, arra de la crisi que va esclatar dijous. Això ens ha servit per aprendre’n com a equip de treball i com a docents a l’aula. Consulteu aquesta presentació.

    Vam acordar que cada autor validarà els criteris i indicadors seguint els criteris següents:

    • l’estructura del document, mirant d’especificar al màxim la valoració de cada criteri;
    • tenint present el model avaluatiu que volem aprofundir i impulsar;

    • deixant de banda les creences que ens distancien d’aquest model
    • tenir-los validats per poder acordar-los en la propera sessió (26 de juliol)
    • prosseguir amb els criteris i indicadors d’assoliment del nivell elemental
    • han d’estar penjats abans del 22 de juliol

    Finalment, vam analitzar diferents eines reguladores : la base d’orientació (pàg. 67- 67), l’activitat d’autoregulació i coregulació (pàg. 77) del llibre de Neus Sanmartí, Evaluar para aprender, (Barcelona, Graó, “10 ideas claves”) i la pauta de revisió, extreta de la seva presentació anterior (Pauta de revisió Neus Sanmartí).

    Us recomano que feu una ullada a la presentació de Neus Sanmartí (enllaçada més amunt)  i a l’entrada de  Carme Bové sobre el congrés. Què en penseu?

    Share

    Article complet

  • Formar el millor equip

    D’ençà que em vaig reconèixer com a persona intuïtiva en el llibre d’Eduard Punset, tinc la sensació que abuso d’aquest tret. És l’hora de preparar la reunió per a  l’equip i m’enceto un debat intern, ric i plural. Em costa fixar els objectius: en tinc un devessall. Esclata un xàfec  de neguits i incerteses que ocasiona que em pengi constantment a la figuera. M’entesto a documentar-me. M’aferro al cercador com una taula de salvació. La recerca esdevé angoixosa perquè va passant el temps i trobo força documentació interessant. Així, doncs, vaig apedeçant l’esquema de la reunió, fins que al final hi trobo el desllorigador o el fil amb què enfilant els diferents apartats.

    Per a aquesta reunió hi havia diferents temes que m’amoïnaven. D’una banda, ignorava la manera de posar en comú els criteris avaluatius que havíem enllestit. De l’altra, calia valorar tot el procés que hem engegat. Acabo cada reunió copsant que algú s’ha convençut del caràcter regulador o formatiu de l’avaluació, però d’altres encara no s’hi han pronunciat. Repassant el bloc sobre avalaució vaig fer una ullada a la presentació de la Neus Sanmartí al Congrés europeu Avaluar per Aprendre. Les falses creences podia ser un bon material per acabar de debatre l’escepticisme d’algunes persones –llàstima que ja havia fet una activitat similar en la sessió anterior! Finalment, vaig decidir que la millor manera de començar la reunió seria negociant els objectius de la reunió entre tots.

    Mentre seguia la conferència de Jane Jones a gràcies als apunts que va compartir la Guida Al·lès, vaig rebre la notificació d’un component de l’equip que havia fet els deures. Havia penjat els criteris avaluatius. Els vaig llegir. Eureka! D’un sol cop podia matar dos pardals. Ja sabia com podíem fer la posada en comú dels criteris d’èxit, provant de fer un experiment. Vaig adaptar aquests criteris del company per valorar la tasca que havíem fet. Provaríem què pot sentit l’alumnat amb les nostres  qualificacions. Ja no vam poder prosseguir més la sessió. Mentre valoràvem els comentaris va  aparèixer els primers dubtes i les observacions. Un cop més, vaig haver de treure la raqueta i anar de banda a banda de l’aula per anar parant tots els cops. Aquesta és la presentació amb les conclusions que vam ser capaços d’acordar.

     

    L’equip va considerar unànimement que el primer era encoratjador. Ara bé, algú va obrir la caixa del trons: va confessar que no se l’acabava de creure. Les persones que no havien pogut complir amb la tasca no podien acceptar una felicitació. Vaig haver de recordar què fa Guardiola amb els seus jugadors, com són les seves declaracions. Com mira que tothom se senti  que forma part d’un equip. És la millor mostra de desplegar un model educatiu inclusiu. Aquest ha de ser el nostre objectiu com a docents: aconseguir que el nostre grup d’alumnat formi part d’un col·lectiu, del millor equip. Pequem de bonhomia —bonisme o pedagogia de plastilina, pels crítics– si  reconeixem l’esforç de l’alumnat? Aquests és un dels valors que destaquen tots els analistes de l’estil de Guardiola i reconeixen que és un dels factors dels continus èxits del Barça. El concepte d’equip en què cadascú és indispensable per avançar en pot ser un altre. És una idea extreta del món casteller. Si hi estem d’acord, per què ens fa tanta gràcia aquesta declaració?

     

    Com valorareu aquesta actuació d’Els Marrecs de Salt? Us recordo les qualificacions: A= excel·lent, B= acceptable, C= insuficient, D= deficient.
    http://www.youtube.com/watch_popup?v=PBJK-dnHULE&vq=medium

    I aquest equip de futbol?

     

    Si la motivació mou muntanyes –com il·lustren aquests vídeos–, també hem de creure que  l’avaluació ha de motivar. Així aprenem.

    Share

    Article complet

  • Així, tothom ha de passar?

    watch?v=3hw1pPosAsE&feature=related

    Aquesta és la pregunta que em va fer un dels components de l’equip de treball en una reunió.Ens havíem trobat per seguir reflexionant sobre  és el caràcter que ha de tenir l’avaluació en els nostres cursos. Però d’ençà que vam acabar la reunió,  no m’he pogut treure del cap aquesta pregunta ni tot el que hi vam debatre. Al final, per distendir l’ambient, els vaig fer la broma que haurien d’escriure breument què havien entès. Veig que aquesta sortida me l’he de menjar amb patates: aquest és el motiu d’aquesta entrada. Mentre hi dono voltes, ara m’adono que el dia abans es van produir tot un seguit de senyals premonitoris.

    Preàmbul

    Dijous vaig ser abduït tant pels articles com per les piulades de la campanya de purposed/ES.  Va esclatar la polèmica. Alguns publicaven entrades crítiques amb la iniciativa (Jordi i Felipe ). Això em va servir per conèixer més blocs,  més autoritats i una imatge. D’altra banda, el Twitter fumejava.  Abans de plegar, vaig llegir una piulada divertida. També vaig rebre un missatge d’un dels components de l’equip exposant-me uns dubtes.

    Plantejament de la sessió

    Vaig repassar les preguntes que els havia plantejat en la convocatòria. Eren unes reflexions per comentar  tres capítols del llibre de Neus Sanmartí. Ara bé, em feia por que el debat no se’ns mengés tot el temps de la sessió. D’altra banda, em va semblar que podia aprofitar  la posada en comú d’una activitat que havia fet amb les alumnes del nivell D. Podia servir per valorar-la i per qüestionar aquesta obsessió nostra per la correcció editorial, en paraules de Daniel  Cassany. Finalment, havíem de fer balanç de com havia anat a l’hora de fixar els criteris avaluatius.

    Desenvolupament de la sessió

    Després d’haver negociat el desenvolupament de la sessió. Vam seguir la presentació que havia preparat.

    [slideshare id=7597345&doc=enshiposemdoncs-110412033817-phpapp01]

    Vaig formar tres grups perquè  cada un debaté una de les idees claus. Després havia de plantejar les conclusions a la resta. Abans, però, vaig projectar la cinquena diapositiva. Va obrir la caixa dels trons. De les rialles inicials vam passar a un silenci meditatiu. Em va agradar com vam anar resolent la posada en comú. A mesura que cada grup exposava les seves reflexions, hi havia algú que formulava un dubte que donava peu  a la intervenció del grup següent. Cada vegada em costava moderar el debat i havia d’intervenir-hi més. Mirava d’aclarir la consulta recorrent a  les diapositives de la  presentació o bé encetant una nova reflexió: donant-hi la volta, és a dir, mirava de traslladar el neguit al context de l’equip i que m’ajudessin a resoldre el problema.  Potser és el que m’hauria d’haver fet, en canvi els parodiava reaccionant de la mateixa manera. Per exemple, quan algú va arribar a la conclusió que era  impossible que  tothom –com ens agrada generalitzar i estandarditzar– assolís l’objectiu del curs. Els vaig espetar que havia arribat el moment que els hauria de passar pel sedàs. De manera que ja em podien ajudar a establir un criteri per començar a expulsar components de l’equip de treball.

    No em serveix el pretext de ” la vida és dura” per suposar que a una minoria li és impossible assolir els objectius del curs.  Si hem de donar una nova orientació a l’avaluació, cal que canviem la perspectiva de la imatge dels animals. Hem de ser conscients que un grup és format per un conjunt d’individus, ben diferents uns dels altres. Poster ens vam centrar massa a l’hora de tractar aquesta idea amb les persones que tenen dificultats d’aprenentatge. Reprenent la imatge, ens hem de preguntar com podem, com a docents, fer que la peixera arribi a la branca més alta. Ironies del destí. Un exemple tan ximple il·lustra què és una tasca i com s’ha d’avaluar-la.

    També ens vam plantejar la importància de l’error. De nou, cal que ens mirem amb uns altres ulls la correcció. Hem de potenciar les consecucions que no pas fixar-nos en allò que han de millorar — que és el que ens fa patir i ens desanima més–. Potser els cal temps, com a nosaltres. Ara bé, si fixem uns indicadors d’assoliment, ens ha de servir perquè  els puguem transmetre a l’alumnat perquè pugui desenvolupar amb èxit la tasca. Per què ens ha d’amoïnar que tothom assoleixi uns objetius? Més aviat, hauria de ser al contrari, ens n’ hauríem d’alegrar, no?

    Em sembla que  ja ho destacava la professora Ana Hernández analitzant el treball en equip del professorat,  ja n’hem parlat en un altre article  anterior. Aquest espai de formació que hem creat és idèntic al de les nostres aules.  Així doncs, cal que prenguem nota de les inquietuds i incerteses perquè són les mateixes que  viu l’alumnat. Per aprendre, cal qüestionar-se el que hem d’apropiar. És un principi que ens oblidem quan et trobes davant d’un grup.

    Havíem acordat que el 30 d’abril penajaríem els criteris i ens reuniríem el 6 de maig, però s’ha hagut d’allargar el període i desconvocar la reunió.

    Share

    Article complet

Categories

Històric

Enllaços

Núvol d'etiquetes

ABP Any Fabra aprenentage cooperatiu aprenentatge cooperatiu aprenentatge experiencial aprenentatge per projectes artefactes digitals atenció a la diversitat autonomia avaluació avaluació inicial avaluació reguladora avaluarxaprendre Carme Bové cohesió competència digital comunitat d'aprenentatge criteris avaluatius cultura compartida curs 2012/13 decàleg per incorporar l'avaluació reguladora Edcamp equip de treball Escape room Fernando Trujillo gamificació ludificació mapa d'aprenentatges María Acaso motivació negociació Neus Sanmartí objectius Olga Esteve pedagogia inclusiva portafoli projectes pràctica reflexiva pràctiques lingüístiques reptes rol del professorat seqüència didàctica tallers tasca treball en equip