RSS

Consorci per a la Normalització Lingüística

Entrades amb l'etiqueta ‘criteris avaluatius’

  • Negociant, ne,ne,ne

    Com que em sembla que continuo després de l’entrada de la quefa –n’hi ha que et guanyem en nocturnitat i trigança– i per al·lusuions, relato la meva doble experiència de negociació.

    Com llegireu, per qüestions organitzatives la Lourdes i jo ens intercanviem de tant en tant la sessió de dos grups. Ella em fa una sessió del meu grup, S2; jo, la seva de l’I3. Us recomano l’experiència. Quan fas la substitució, entres a l’aula més alleugerit. No sents tanta responsabilitat. I el resultat és molt satisfactori.  Els dos grups ho han acceptat i els entusiasma la idea. Però això són figues d’un altre paner.

    Pel que fa a l’S2, en la 1a sessió ja vaig contemplar una activitat de negociació: els objectius d’aprenentatge. No en vaig quedar prou satisfet, tot i que vam acordar uns contiguts. Ho podeu llegir en l‘entrada de reflexió que vaig escriure en el meu bloc personal. Ara bé, vaig planificar la 2a sessió per negociar els criteris avaluatius,  les normes de funcionament, el text de presentació del grup i els compromisos d’aprenentatge. Com que la Lourdes va conduir aquesta sessió, us enllaço l’entrada corresponent al dietari d’aula. Podeu veure els textos que van elaborar cada grup. Em vaig adonar que havia previst l’avalaució inicial dels textos avaluatius. En la propera sessió ens van servir per establir quins eren els criteris avaluatius d’aquests tipus de textos. (Si us interessa, podeu llegir l’entrada del dietari i la reflexió en el meu bloc)

    La sessió en què havíem de desenvolupar l’avaluació final per millorar els textos de la 2a sessió no va anar prou a l’hora. En la propera sessió vam revisar el text dels criteris avaluatius. Cada grup s’hi va escarrassar de valent en la millora del text.  Però la finalitat d’ aquest text va quedar eclipsada per la correcció. Així doncs, vaig haver de decidir-los jo.  He establert, amb alguna oposició, que en determinades tasques del bloc s’hi juguen punts. Potser ha quedat desnaturalitzada la negociació per la dèria de fer-ho lligar totEn prenc nota per a la nova unitat que acabem d’estrenar.

    Quant a l’intermedi 3, doncs us deixo la reflexió. M’ho vaig passar molt bé, s’hi van implicar. Ara bé, és una tasca que li costa. A més, la proposta no és el gust de tothom. Els criteris són massa generals. Els falta concreció. Genera debat perquè sempre hi ha algun punt discutible i que no és del gust de tothom. Avui hem acaba de fer la tasca final. Hauríeu d’haver vist, i escoltat, quines exposicions han fet. Alguns, fins i tot,  han fet servir l’ordinador. Potser el que m’ha embadalit, són les cares del públic: expectants, gaudint, solidaritzant-se. Quan he conclòs l’actitivitat demanant-los si tothom es mereixia conservar el punt m’han respost unànimament amb una afirmació. La cirereta ha estat que una companya, que acaba d’incorporar-se per motius de salut, ha declarat que li havien agradat com havien exposat i que estava tan orgullosa que sabessin treballar en equip. No sé com va la prima de risc, però la cotització de l’autoestima del grup I3 s’ha disparat. Ah, per cert, vam acordar això:

     

    Share

    Article complet

  • Com he “negociat” els 20 punts?

    Després de pensar què fer amb els 20 punts he decidit que entre totes les tasques que fem durant el curs, n’hi haurà 4 que valdran cinc punts cadascuna. Això no ho he negociat. Això ho he decidit jo (porque yo lo valgo). El que sí que els deixo decidir és què val quant.

    Exemple: Al bàsic 3 una de les tasques que els faig fer és la d’escriure una recepta. Un cop hem treballat l’estructura que té, el lèxic que hi pot aparèixer, els pronoms, etc. els demano que, en grups de 3 o 4, decideixin quins creuen que són els 5 elements més importants. Quan tots els grups ho han decidit, ho posem en comú. Cada grup expressa la seva opinió i és ara quan, entre tots, hem de decidir quins seran els nostres 5 elements imprescindibles.

    Sovint hi ha un parell o tres d’elements que apareixen a tots els grups. Aquests, evidentment, passen directament a la final. Sempre hi ha, però, un o dos punts que creen controvèrsia. Aquí és on comença la negociació. Hi ha de tot. Grups que cedeixen i, en aquest cas, faciliten les coses i grups que són tossuts i que no t’ho posen tan fàcil. Si s’és tossut però amb raó, passi, ja està bé. Dialogant s’arriba a molts acords i sempre és interessant. Però si us passa com a mi que us trobeu ja no amb un grup, sinó amb una persona, tancada en banda perquè creu que és imprescindible especificar el nombre de racions i que això ha de valer 1 punt…se’t passen les ganes de negociar. Són les 9 del vespre, vols fer una classe dinàmica però t’encalles amb una persona que ja des del primer dia has vist que té greus dificultats per obrir la ment i canviar d’opinió. Tots tenim alumnes d’aquest tipus, feu memòria. Són alumnes “repte”, ens fan millorar com a professionals, d’acord, però van fatal per negociar.

    De fet, no ens enganyem, aquesta persona té tota la raó del  món. És vital saber si la recepta és per a dues, per a quatre o per a vuit persones! Això no se li pot negar. Però, val 1 punt? Escriure “2 persones” o “2p” val un punt??? Una cinquena part de l’exercici?

    Jo crec que no. I molts alumnes riuen amb aquesta proposta.

    Què pots fer aleshores? O bé suplicar amb la mirada i enviar un senyal que digui: nois, tingueu compassió de mi i d’ell també, poseu-m’ho fàcil, acceptem-ho i enllestim el tema o bé negar-te en rodó i dir que ni parlar-ne. Allò no val un punt i s’ha acabat.

    Totes dues opcions són vàlides, depèn del dia que tinguis. Però en cap cas són democràtiques, en cap cas hi ha negociació. Acabem de traspassar la subtil línia que separa la negociació de la manipulació.

    Altres vegades he tingut molta més sort. S’han posat d’acord sense problemes. Un grup va decidir que els elements més importants de la recepta eren: títol, ingredients, estris, preparació i temps. Toma ya! Ni una perífrasi d’obligació ni un trist pronom. No són imprescindibles.

    Potser algú està pensant: “Home, Núria, ets una mica tonta. Els has de fer anar per on tu vols”. D’acord. Aquesta última vegada ho he fet i “han decidit” que els pronoms han de sortir. Però això no és negociar. Se’n diu conduir, orientar, manipular… però no pas negociar.

    Per tant, he de seguir treballant. Aviam què us explico a la propera entrada! Com us ha anat a vosaltres?

    Share

    Article complet

  • Potser surto de mare…

    Ja em perdonareu, però en comptes d’explicar “què hem complert?” i “a què ens comprometem?” – que eren les dues preguntes que ens havia plantejat el Jaume- potser us acabo explicant coses que no tenen res a veure. És la meva especialitat, quan en un examen em demanaven un tema que no sabia escrivia molt, tant, que al final el professor quedava estabornit i m’aprovava per cansament.

    Comencem pel començament. A pricipi de curs vaig avisar els alumnes de l’existència de les tasques que els donarien els 20 punts de classe. Cada cop que treballaven un tema que em semblava relacionat amb alguna de les tasques en fèiem una. He de confessar que en alguns cursos se’m van acumular dues tasques els últims dies i que no vaig seguir els criteris avaluatius. Per tant, un dels propòsits per al nou curs serà fer ús d’aquells criteris avaluatius tan bonics que hi ha penjats al Google Docs.

    Un altre tema que em va agradar de les reunions era el de motivar l’alumnat. Com a estudiant d’anglès jo sempre he estat més còmoda a classe – i per tant he après més i he participat més- quan el professor em transmetia confiança, encara que fos dient “parles molt bé l’anglès”, encara que fos mentida. Per això a classe intento que els alumnes estiguin a gust i provo de no crear moments d’angoixa. Tot i així de tant en tant quan algú s’equivocava se m’escapava un “això és de Bàsic 1, eh!” o un amenaçador “això ho heu de saber que sortirà a l’examen!”. Ara intento evitar-ho i el primer que faig quan algú s’equivoca és dir “molt bé!”. Després m’he d’espavilar a repetir el que acaba de dir amb to interrogatiu, o fer ganyotes, o posar alguna idea a la pissarra que li faci veure que s’ha equivocat – si no li ha dit ja el company del costat. Tot plegat és el mateix, no? Doncs no, perquè aquest primer “molt bé!” serveix per treure importància a l’error i no bloquejar l’alumne.

    El tema de la co/autoavaluació l’he desenvolupat molt més aquest curs. He fet graelles amb alguns criteris perquè ells es puguin corregir petits escrits o intervencions orals. També he millorat el sistema d’autocorrecció d’exàmens – sí, faig exàmens, després em defenso- afegint al solucionari explicacions al costat de cada resposta de manera que la correcció serveixi com a repàs de la matèria i com a resolució dels dubtes que encara els podien quedar.

    “I fas exàmens, Maria??” sí, faig exàmens però estigueu tranquils, no són un mètode d’avaluació sumativa. La nota, si n’hi ha, és perquè se l’han posada ells – entre A,B,C – i jo ni me l’apunto, i ells això ho saben. L’examen serveix per a tres coses. La primera és donar-los un motiu per mirar-se, llegir-se, repassar, estudiar – digueu-ho com vulgueu – els apunts de tant en tant. En segon lloc els entrena per a l’examen final de B3, de manera que quan arriben a final de cicle ja han fet tants exercicis similars que tenen molta seguretat, menys nervis, menys dubtes i molts menys problemes. I tercer, perquè els exàmens orals que faig durant el curs em serveixen per tenir un moment per parlar a soles amb cadascun dels meus alumnes, preguntar-los com va el curs, si tenen cap problema, i si ‘hi ha posar-hi remei a temps! Quan vaig amb presses i s’examinen els orals individualment o per parelles sempre tinc alguna sorpresa a final de curs. de vegades un alumne discret amaga un gran secret!

    Una altra cosa que vull provar de fer aquest nou curs és fer-los signar el contracte d’aprenentatge amb els objectius que s’hagin fixat, tant personals com de grup. Em fa una mica de respecte però espero que tots junts ens en sortirem. M’interessa molt que ells prenguin consciència que han de practicar el català fora de l’aula, sempre hi insisteixo el primer dia, però potser d’aquesta manera els quedarà més. També és possible que descobrim alguna nova motivació o objectiu entre tots i això també és molt interessant. Ja veurem!

    Bé, i arribats a aquest punt només em queda treure’m el vestit de professora protagonista – no sabeu com m’agrada dur-lo… – i proposar-me passar el testimoni als alumnes. Ho he intentat, però això de “desprotagonitzar-me” no m’agrada gaire i de seguida em torno a vestir de líder. Aquest curs em proposo almenys preparar una hora a la setmana en la que els alumnes siguin els dirigents del seu aprenentatge, i si hi tinc traça, potser al març ja seran dues hores. De mica en mica s’omple la pica!

    Fins aquí els meus propòsits, espero que no us hagin agafat ganes de fer la migdiada a mitja lectura! Va, animeu-vos que ja tinc ganes de saber què explicareu vosaltres! Bon any!

    Share

    Article complet

  • Què hem fet? (II)

    Quan vam començar a reflexionar i a parlar sobre tot el que hem fet durant aquest curs ràpidament se’ns va aparèixer la metàfora d’Ítaca com a viatge, com a procés que ens ha transformat, canviat i enriquit amb tot el que hem après. Pot sonar a tòpic però és així. També hem de dir que a mesura que anàvem fent la pluja d’idees d’aquest article ens anàvem adonant de tot el que havíem anat fent. Creiem que fins aleshores no vam ser conscients del tot de la quantitat de feina feta.

    Hem aconseguit formar un espai de formació, de debat i de treball. Les reunions han estat un espai no només de reflexió i de debat, sinó també de formació en aspectes com l’avaluació (reguladora/sumativa), la programació o les eines de presentació (arbres, esquemes, mapes conceptuals, etc). Tot això ho hem fet amb la intervenció de tothom i també amb l’ajuda de lectures, bibliografia, consulta de blocs, etc.

    Hem parlat i debatut sobre els nous rols que volem per al professorat i per a l’alumnat i els hem contraposat als rols més tradicionals, hem definit el model educatiu que volem, hem cercat les estratègies per motivar l’alumnat, hem treballat la coavaluació i el treball  cooperatiu, hem teoritzat sobre l’avaluació inicial (on som i on volem arribar), la pedagogia inclusiva (no tots els alumnes són iguals) i la hipoteca de la correcció.

    Hem establert les tasques finals de cadascuna de les 5 unitats de tots els graus (des del B1 fins al l’S3) i els criteris d’avaluació corresponents, esmicolats  al màxim. Hem partit de la base que una tasca d’aprenentatge ha de ser igual a una tasca d’avaluació. També hem reflexionat sobre com han de ser aquests criteris.
    -hem definit els nous rols de l’alumnat (actiu, autònom,compromès i protagonista del propi procés d’aprenentatge) i del professorat (guia que orienta però no que dirigeix, que condueix i fa més autònoms els alumnes.)

    Share

    Article complet

  • Sessió 18/07/2011

    Per a la sessió de treball d’ahir, havíem previst tres objectius:

    • Acordar els criteris avaluatius i indicadors d’assoliment
    • Reflexionar sobre l’avaluació inicial
    • Acordar l’administració del bloc d’ensenyament

    Només vam aconseguir debatre sobre el primer, arra de la crisi que va esclatar dijous. Això ens ha servit per aprendre’n com a equip de treball i com a docents a l’aula. Consulteu aquesta presentació.

    Vam acordar que cada autor validarà els criteris i indicadors seguint els criteris següents:

    • l’estructura del document, mirant d’especificar al màxim la valoració de cada criteri;
    • tenint present el model avaluatiu que volem aprofundir i impulsar;

    • deixant de banda les creences que ens distancien d’aquest model
    • tenir-los validats per poder acordar-los en la propera sessió (26 de juliol)
    • prosseguir amb els criteris i indicadors d’assoliment del nivell elemental
    • han d’estar penjats abans del 22 de juliol

    Finalment, vam analitzar diferents eines reguladores : la base d’orientació (pàg. 67- 67), l’activitat d’autoregulació i coregulació (pàg. 77) del llibre de Neus Sanmartí, Evaluar para aprender, (Barcelona, Graó, “10 ideas claves”) i la pauta de revisió, extreta de la seva presentació anterior (Pauta de revisió Neus Sanmartí).

    Us recomano que feu una ullada a la presentació de Neus Sanmartí (enllaçada més amunt)  i a l’entrada de  Carme Bové sobre el congrés. Què en penseu?

    Share

    Article complet

  • Així, tothom ha de passar?

    watch?v=3hw1pPosAsE&feature=related

    Aquesta és la pregunta que em va fer un dels components de l’equip de treball en una reunió.Ens havíem trobat per seguir reflexionant sobre  és el caràcter que ha de tenir l’avaluació en els nostres cursos. Però d’ençà que vam acabar la reunió,  no m’he pogut treure del cap aquesta pregunta ni tot el que hi vam debatre. Al final, per distendir l’ambient, els vaig fer la broma que haurien d’escriure breument què havien entès. Veig que aquesta sortida me l’he de menjar amb patates: aquest és el motiu d’aquesta entrada. Mentre hi dono voltes, ara m’adono que el dia abans es van produir tot un seguit de senyals premonitoris.

    Preàmbul

    Dijous vaig ser abduït tant pels articles com per les piulades de la campanya de purposed/ES.  Va esclatar la polèmica. Alguns publicaven entrades crítiques amb la iniciativa (Jordi i Felipe ). Això em va servir per conèixer més blocs,  més autoritats i una imatge. D’altra banda, el Twitter fumejava.  Abans de plegar, vaig llegir una piulada divertida. També vaig rebre un missatge d’un dels components de l’equip exposant-me uns dubtes.

    Plantejament de la sessió

    Vaig repassar les preguntes que els havia plantejat en la convocatòria. Eren unes reflexions per comentar  tres capítols del llibre de Neus Sanmartí. Ara bé, em feia por que el debat no se’ns mengés tot el temps de la sessió. D’altra banda, em va semblar que podia aprofitar  la posada en comú d’una activitat que havia fet amb les alumnes del nivell D. Podia servir per valorar-la i per qüestionar aquesta obsessió nostra per la correcció editorial, en paraules de Daniel  Cassany. Finalment, havíem de fer balanç de com havia anat a l’hora de fixar els criteris avaluatius.

    Desenvolupament de la sessió

    Després d’haver negociat el desenvolupament de la sessió. Vam seguir la presentació que havia preparat.

    [slideshare id=7597345&doc=enshiposemdoncs-110412033817-phpapp01]

    Vaig formar tres grups perquè  cada un debaté una de les idees claus. Després havia de plantejar les conclusions a la resta. Abans, però, vaig projectar la cinquena diapositiva. Va obrir la caixa dels trons. De les rialles inicials vam passar a un silenci meditatiu. Em va agradar com vam anar resolent la posada en comú. A mesura que cada grup exposava les seves reflexions, hi havia algú que formulava un dubte que donava peu  a la intervenció del grup següent. Cada vegada em costava moderar el debat i havia d’intervenir-hi més. Mirava d’aclarir la consulta recorrent a  les diapositives de la  presentació o bé encetant una nova reflexió: donant-hi la volta, és a dir, mirava de traslladar el neguit al context de l’equip i que m’ajudessin a resoldre el problema.  Potser és el que m’hauria d’haver fet, en canvi els parodiava reaccionant de la mateixa manera. Per exemple, quan algú va arribar a la conclusió que era  impossible que  tothom –com ens agrada generalitzar i estandarditzar– assolís l’objectiu del curs. Els vaig espetar que havia arribat el moment que els hauria de passar pel sedàs. De manera que ja em podien ajudar a establir un criteri per començar a expulsar components de l’equip de treball.

    No em serveix el pretext de ” la vida és dura” per suposar que a una minoria li és impossible assolir els objectius del curs.  Si hem de donar una nova orientació a l’avaluació, cal que canviem la perspectiva de la imatge dels animals. Hem de ser conscients que un grup és format per un conjunt d’individus, ben diferents uns dels altres. Poster ens vam centrar massa a l’hora de tractar aquesta idea amb les persones que tenen dificultats d’aprenentatge. Reprenent la imatge, ens hem de preguntar com podem, com a docents, fer que la peixera arribi a la branca més alta. Ironies del destí. Un exemple tan ximple il·lustra què és una tasca i com s’ha d’avaluar-la.

    També ens vam plantejar la importància de l’error. De nou, cal que ens mirem amb uns altres ulls la correcció. Hem de potenciar les consecucions que no pas fixar-nos en allò que han de millorar — que és el que ens fa patir i ens desanima més–. Potser els cal temps, com a nosaltres. Ara bé, si fixem uns indicadors d’assoliment, ens ha de servir perquè  els puguem transmetre a l’alumnat perquè pugui desenvolupar amb èxit la tasca. Per què ens ha d’amoïnar que tothom assoleixi uns objetius? Més aviat, hauria de ser al contrari, ens n’ hauríem d’alegrar, no?

    Em sembla que  ja ho destacava la professora Ana Hernández analitzant el treball en equip del professorat,  ja n’hem parlat en un altre article  anterior. Aquest espai de formació que hem creat és idèntic al de les nostres aules.  Així doncs, cal que prenguem nota de les inquietuds i incerteses perquè són les mateixes que  viu l’alumnat. Per aprendre, cal qüestionar-se el que hem d’apropiar. És un principi que ens oblidem quan et trobes davant d’un grup.

    Havíem acordat que el 30 d’abril penajaríem els criteris i ens reuniríem el 6 de maig, però s’ha hagut d’allargar el període i desconvocar la reunió.

    Share

    Article complet

Categories

Històric

Enllaços

Núvol d'etiquetes

ABP Any Fabra aprenentage cooperatiu aprenentatge cooperatiu aprenentatge experiencial artefactes digitals atenció a la diversitat autonomia avaluació avaluació inicial avaluació reguladora avaluarxaprendre Carme Bové cohesió competència digital comunitat d'aprenentatge criteris avaluatius cultura compartida curs 2012/13 decàleg per incorporar l'avaluació reguladora Edcamp equip de treball Escape room Fernando Trujillo gamificació ludificació mapa d'aprenentatges mapa de la sessió María Acaso motivació negociació Neus Sanmartí objectius Olga Esteve pedagogia inclusiva portafoli projectes pràctica reflexiva pràctiques lingüístiques reptes rol del professorat seqüència didàctica tallers tasca treball en equip