RSS

Consorci per a la Normalització Lingüística

Entrades amb l'etiqueta ‘comunitat d’aprenentatge’

  • Sessió 8 de juliol

    Els dos grups de treball van idear com podíem avaluar les sessions que van liderar.

    El grup 25 anys va plantejar aquestes preguntes per valorar la sessió que vam destinar per compartir activitats:

    • Com us vau sentir?
    • Cal continuïtat?
    • Què en fem?
    • Les adaptacions?

    Vam acordar que ens responsabilitzaríem de penjar les activitats a la subcarpeta corresponent i de registrar-la al document Excel:

    • Marta Merlo, B1 i B2
    • Mònica Sendra, B3 i cançons
    • Rosa Carme Sòria, E1 i E2
    • Neus Andreu, E3 i I1
    • Lourdes Subirà, I2 i I3
    • Griselda Encinas, S1 i S2
    • Núria Vidal, S3 i Tallers

    El grup  Al CPNL també va preguntar:

    • Com ens havíem sentit?
    • Va ser interessant la reunió?
    • Si es van acomplir les expectatives?

    Vam acordar que prosseguiríem el tema de la diversitat el curs 2016-17

    Share

    Article complet

  • Sessió 26 de febrer de 2016

    Primer vam respondre a la pregunta Per què ens fa por compartir? Les conclusions són aquestes:

    pors per compartir

    Reconeixem que ens fa vergonya, que ens fa por de divulgar algun material amb errors, que no en tenim l’hàbit — per falta de temps o de prioritat—, que considerem que el material elaborat és poc original, tot i que som conscients de la repercussió immediata que pot tenir i també considerem que és un mitjà fred.

    Tot seguit, vam celebrar la I Gala dels EramprunyetsVa servir per formar els dos grups de treball.

     

    formacio de grups

    El grup 25 anys, format per la Marta, la Maria, la Mireia,  la Neus,  la Núria V. i  la Rosa Carme,  van acordar que el dia 22 d’abril que cadascú es compromet a compartir activitats o experiències en una carpeta. En canvi, el grup Al CPNL, format per l’Anna, la Griselda, la Lourdes,la Núria C., la Mònica i la Sara, conduiran la sessió del 13 de maig amb l’objectiu de reflexionar sobre estratègies a l’aula per atendre la diversitat o bé per millorar dinàmiques grupals.

    conclusions

    Destinarem la darrera sessió del curs 2015-16 per valorar aquestes dues iniciatives.

    Share

    Article complet

  • Organització intel·ligent… eing!

    phone-499991_1920De petit, circulava un acudit de trucades telefòniques que  feia  gràcia. “És aquí el Servei d’Intel·ligència?”, demanava un interlocutor. I una veu amb to enze li responia: “Eing!” El record m’ha vingut al cap després d’haver escoltat la ponència que va presentar Fernando Trujillo a Durango i d’haver llegit un interessant apunt de Carlos Magro.  Ha coincidit la publicació d’aquests dos documents mentre brego com buido les vostres reflexions per a la propera reunió. Penso que les propostes d’aquests dos autors ens poden ajudar  a orientar les reunions si ens volem convertir en una comunitat d’aprenentatge, o si voleu, en una organització intel·ligent.

    Malgrat que Fernando Trujillo se centri en la innovació digital, em va sorprendre l’enfocament de la seva exposició. Planteja que un equip educatiu hauria d’assumir tres reptes. Primer, hauria de confiar amb una xarxa de suport, tal com s’aprèn a Internet, demanant ajut i compartint dubtes o experiències. És a dir, amb guiatge. Adverteix, però, que aquests guies poden ser part de l’equip. És divertida la metàfora del llapis. L’equip també s’hauria de plantejar l’ús de la tecnologia des de dos vessants: el de l’ensenyament i el de l’aprenentatge. Ara bé, recorda que la competència digital es va desenvolupant amb l’ús en la nostra vida diària. Aconsella que els docents tinguem la nostra quotidianitat com a referent per transmetre’l a l’aula. Així podrem abandonar el simulacre, la transmissió de coneixements sense cap mena de rellevància per a l’alumnat —propi d’una pedagogia tòxica—, i en canvi podrem desplegar una metodologia que per a l’alumnat esdevingui experiències memorables. Assenyala que algunes veus preveuen que els centres educatius del futur consumiran informació, en produiran de nova i la compartiran. Per tant, creu que els docents hem d’avaluar la nostra pràctica per anar constatant què impacta en l’alumnat.

    Carlos Magro, per altra banda, mentre descriu les organitzacions intel·ligents servint-se de veus expertes ja adverteix que les empreses han d’aprofitar el coneixement ocult dels seus treballadors. Com planteja Daniel Innerarity, com podem aprofitar la incertesa actual? Hem d’aspirar a viure en una societat de l’aprenentatge. Per tant,  hem de ser capaços de transformar la informació en coneixement. Cada vegada es valora més la capacitat de crear coneixement. Cal centres més oberts, flexibles, participatius i col·laboratius. Han d’esdevenir en organitzacions que aprenguin. Cal renunciar a les individualitats i apostar per la connexió. S’han de deixar models formatius basats en la verticalitat i desenvolupar un coneixement tàcit en què els membres facin conscient el que van aprenent. Assenyala, però, la importància de bastir una visió compartida entre tot l’equip, tal com destaca Linda Castañeda. A més, remarca la importància de treballar en veu alta, és a dir, divulgar la nostra tasca.

    Reitero l’agraïment cap a la Núria —ben tornada!—, l’Anna —bloguera revelació?—, la Núria —desestressada— la Neus —sí, sí, experta!—, la Griselda —sant tornem-hi…—, la Maria —repetidora?— i la Lourdes —l’animadora sociocultural. Considero que heu estat valentes de respondre les tres preguntes.  Si us vaig demanar per la vostra expertesa era perquè  emergís aquest coneixement ocult del paràgraf anterior. Tants caps, tants barrets! Pel que fa a les noves aplicacions informàtiques, m’ha sorprès que no hi hagués cap experta. Recordeu que el nostre Centre va conduir un taller sobre aquesta temàtica en unes jornades. Per tant, hem de prendre nota de la reflexió de Fernando Trujillo. Encara amoïna com podem incorporar nous alumnes o bé les dinàmiques grupals. Ho vam treballar en reunions passades. Potser deu ser culpa meva perquè vaig ser incapaç d’exigir-ne unes conclusions. Pel que fa a la tercera pregunta, em sembla que ja ho tenim bastant embastat.

    De totes maneres, potser hauríem d’aprofitar l’avinentesa per preguntar-nos per què cal que ens convertim en una comunitat d’aprenentatge? Tot seguit, em plantejo més qüestions possibles.  Quins haurien de ser els nostres tres reptes? Les reunions són simulacres? Si és així, com les podem convertir en experiències d’aprenentatge autèntic, memorable? Per què ens costa compartir? Què avaluem de la nostra pràctica? Com aconseguim transformar la informació en coneixement? Quin és el nostre rol a l’aula si ja no som l’única font d’informació? Què podem adoptar  de la nostra quotidianitat? Què podem exigir als alumnes si nosaltres ja som incapaços d’assumir determinades tasques? Per què origina tan malestar quan proposo que ens convertim en aprenents i que observem la nostra pràctica? Si en teniu alguna més, la podeu deixar com un comentari.

    Share

    Article complet

  • Sessió 25 de gener de 2013

    Aquestes són les conclusions a què hem arribat sobre:

    Pel que fa al segon objectiu, hem analitzat un cas: el curs D a distància de Gavà.

    Hem aprofitat el debat per mostrar la presentació de Fernando Trujillo

    Destacaríem el concepte de cultura compartida, sobretot la definició (diapositiva 16) en què remarca comunicació i negociació –dos termes que es van repetint constantment en les nostres sessions–, la intel·ligència col·lectiva, el portafolis com a recurs avaluatiu, la diferenciació de les pedagogies tòxica i orgànica –paradigmes que ha plantejat María Acaso–, l’aprenentatge dialògic –defensat per Noam Chomsky–, el professorat transparent, l’excel·lència en la nostra tasca i, finalment, els rols de l’estudiant com a emprenedor (responsable del seu aprenentatge) i del docent com a tutor.
    Us recomano que mireu aquest vídeo. És l’exposició de Kiran Bir Sethi, impulsora d’un mètode d’aprenentatge.
    Si us interessa conèixer-ne més, podeu llegir aquest article. Cliqueu aquí.
    Podeu deixar un comentari responent una d’aquestes dues preguntes:
    • Què penseu de la presentació de Fernando Trujillo, María Acaso o de Kiran Bir Sethi?
    • Quina conclusió  heu extret de la sessió d’avui?
    Share

    Article complet

  • Jo confesso

    Confesso que és la primera vegada que participo en un bloc amb una entrada i que, per tant, ara mateix sento una certa ambivalència: per una banda em fa gràcia, però per una altra em fa molt de respecte. Confesso també que he patit la síndrome del full en blanc, cosa que m’ha estat provocant un cert bloqueig mental que només he pogut superar perquè vull renovar i ser fidel al compromís que he adquirit amb aquesta comunitat d’aprenentatge.

    I això per què? Doncs per una qüestió molt senzilla: perquè formar-ne part em permet debatre, experimentar, créixer, enriquir-me i aprendre de les aportacions d’uns i d’altres, encara que no les comparteixi plenament; em permet repensar constantment, i per tant millorar, la meva tasca docent i també m’ajuda a posar-me en el lloc dels alumnes, cosa que proporciona una informació molt valuosa per no perdre de vista el seu rol.

    Confesso finalment que tot això que acabo d’exposar ha estat un procés gradual, fruit d’una evolució: des de l’escepticisme inicial fins al que jo anomeno l’instant màgic. M’explicaré.

    Quan el Jaume Sans, coordinador d’Ensenyament del Centre, em va proposar de formar part d’aquest grup de treball vaig dir que sí de seguida perquè em va semblar una proposta engrescadora. Posteriorment, reunió rere reunió, a part que necessitava temps per pair la quantitat d’informació que hi abocàvem tots plegats i esperar que fes pòsit, cada cop estava més convençuda que s’hi exposaven uns plantejaments amb els quals jo no hi estaria mai d’acord! Ai las! Que equivocada que estava! Un dia, es va produir l’instant màgic que em va permetre, com a l’Ariadna del laberint, començar a enfilar l’agulla. Aleshores és quan vaig ser capaç de rebre-ho tot com un regal que m’inoculava saba nova per continuar fent camí en aquest viatge, que afegia noves possibilitats a la meva motxilla d’experiències i vivències recollides durant una colla d’anys, que tampoc no vull obviar ni deixar enrere. Estic convençuda que, com tot a la vida, el millor camí és el del mig, l’equilibri.

    I ara per fi, que ja he acabat amb les meves confessions, intentaré repondre a les dues qüestions que se’ns havien plantejat com a tema de l’entrada:

    1. A què em comprometo?

    Com he dit abans, a complir els compromisos adquirits en el grup de treball, cosa que implica, entre d’altres qüestions: potenciar l’autonomia dels aprenents, apostar per l’avaluació reguladora, treballar per tasques.

    2. Què he posat en pràctica?

    En aquest aspecte en concret em sento a l’aula una mica com el Sergi quan diu alguna cosa com: “Senyor, doneu-me ales o traieu-me les ganes de volar” perquè tinc la sensació que tot el que he fet són actuacions aïllades, petites intervencions deslligades. No obstant això, de vegades també penso que els canvis s’han de fer d’una manera gradual i que els alumnes necessiten temps per fer l’evolució que, alhora, també estic fent jo. Tot plegat, a priori, sembla una contradicció, oi?

    A continuació i per concretar exposo algunes de les actuacions dutes a terme:

    -compromisos d’aprenentatge

    -substitució de la prova final dels grups no homologats pel treball de classe (avaluació reguladora)

    -potenciar la motivació dels alumnes.

    -fomentar l’autonomia dels aprenents (sessions de recursos lingüístics en línia, correccions a casa individualment d’exercicis d’ortografia, etc.)

    -valoracions i reflexions personals al final de cada unitat

    -ensenyament per tasques

    -avaluació inicial i establiment per entre tots dels criteris avaluatius de la tasca.

    Per acabar ja, voldria plantejar-vos la qüestió següent: I els alumnes què ens pensen de tot això? Jutgeu-ho vosaltres mateixos despres d’haver llegit alguns comentaris bastant generalitzats:

    “Tot i que no fem tants exercicis repetitius, aprenem i ens ho passem molt bé”

    “És un ensenyament pràctic, no està deslligat”

    “Tenim la sensació que aprenem molt”

    “M’agrada venir a classe perquè a més a més d’aprendre em diverteixo”

    “Al principi, ens va sobtar aquesta manera de fer, però ara estem molt contents”

     

     

     

     

    Share

    Article complet

  • D’equip de treball a comunitat d’aprenentatge (I)

     

    Hem constituït un equip de treball amb l’objectiu de formular una proposta de repartiment dels 20 punts. Això amoïnava tota l’Àrea d’Ensenyament ja que s’havien produït certs conflictes –entre companys o bé entre alumnat i professorat– que havien evidenciat que aplicàvem els criteris heterogèniament.  A més,  constatàvem que convivien dos models d’avaluació: n’hi havia que consideraven que la puntuació de curs servia per controlar el rendiment de l’alumnat mentre que d’altres defensaven que havia de servir per motivar-lo. L’aplicació de l’avaluació reguladora, recomanada per la Comissió d’Avaluació, havia ocasionat també bastant malestar i estrès: una part del professorat havia incrementat considerablement el temps de correcció tant d’exercicis com de textos. Això es deu a dues falses creences que tenim els docents sobre l’avaluació:  d’una banda,  el professor, com a autoritat de l’aula, ha de controlar tota la producció de l’alumnat, la qual cosa li suposa una feixuga responsabilitat i una extensa dedicació; i de l’altra es concep que l’avaluació reguladora (formativa) té la mateixa finalitat que la sumativa, però dividida al llarg del curs.

    Per tant, calia emprendre el repte consensuant  un model educatiu en què definíssim per a què ens havia de servir l’avaluació i com aplicaríem la puntuació dels 20 punts en tots els cursos. Ara bé, és curiosa l’evolució –tal com explicarem més endavant– que hem patit a l’hora de tirar endavant aquest projecte. Si ens constituíem en un equip de treball en un principi, al llarg d’aquests mesos ens hem anat transformant en una vertadera comunitat d’aprenentatge. Enumerem els diversos factors que han facilitat aquest canvi.  Mentre seleccionàvem els textos per a la tasca avaluativa i en deduíem els objectius comunicatius, ens va obligar a acordar una metodologia i terminologia comunes. A més, tal com afirma Neus Sanmartí, replantejar-se l’avaluació t’obliga a qüestionar-te la manera de fer les classes. No té cap mena de sentit que orientem l’alumnat a aprendre d’una determinada manera, si després no es reflecteix en la proposta avaluativa. Per consegüent, això ens ha obligat a analitzar i debatre la nostra experiència a l’aula. D’altra banda, fixem objectius  i els assolim. Treballem cooperativament a cada reunió tant en un entorn real com virtual.  La manera com hem redactat aquest article n’és un  bon exemple.

     

     

    Share

    Article complet

Categories

Històric

Enllaços

Núvol d'etiquetes

ABP Any Fabra aprenentage cooperatiu aprenentatge cooperatiu aprenentatge experiencial artefactes digitals atenció a la diversitat autonomia avaluació avaluació inicial avaluació reguladora avaluarxaprendre Carme Bové cohesió competència digital comunitat d'aprenentatge criteris avaluatius cultura compartida curs 2012/13 decàleg per incorporar l'avaluació reguladora Edcamp equip de treball Escape room Fernando Trujillo gamificació ludificació mapa d'aprenentatges mapa de la sessió María Acaso motivació negociació Neus Sanmartí objectius Olga Esteve pedagogia inclusiva portafoli projectes pràctica reflexiva pràctiques lingüístiques reptes rol del professorat seqüència didàctica tallers tasca treball en equip