RSS

Consorci per a la Normalització Lingüística

Entrades amb l'etiqueta ‘autonomia’

  • Sessió 1 de juliol

    IMG_20150714_123625

    Vam començar la sessió buidant la urna dels desitjos per recordant els que havíem escrit en la darrera sessió del curs passat. Cadascú va comentar com li havia anat el curs. Mònica Sendra va explicar que havia superat la por de  treballar sense el llibre de text. Havia mirat d’organitzar millor els documents que repartia a l’aula. Griselda Encinas va valorar molt positivament llegir en parelles, tot i que va confessar que n’havia fallat la continuïtat. Va manifestar la necessitat de treballar la gestió a l’aula.  Quant  a l’aprenentatge per projectes,  n’havia negociat amb un grup desenvolupar-ne tres, però només se’n va concretar un: un concurs de cuina. Rosa Carme Soria també estava satisfeta ja que havia aconseguit que els seus alumnes fossin més autònoms a l’hora de parlar en català. Ara bé, n’hi havia que encara eren reticents per la vergonya. Jaume Sans va comentar que havia aconseguit desenvolupar models disruptius a l’aula.  Lourdes Subirà també va relatar que havia estat capaç d’impedir que la prova final entorpís el ritme i la metodologia del curs. Finalment, Neus Andreu va comentar que havia dut a terme el projecte de lectura dramatitzada a final del curs. Va destacar de l’experiència la forta implicació del grup.

    A continuació, vam reflexionar sobre el nostre PLE (OLE= entorn d’aprenentatge d’una organització). Vam contestar les preguntes de com apreníem i com gestionàvem tant la informació  com la comunicació.

    Vam acordar que cadascú miraria l’oferta complementària del Consorci per estudiar la possibilitat d’oferir un taller o un curs per substituir la previsió d’algun grup que té poca inscripció.

    Finalment, vam valorar la IV Jornada Aprendre Llengües en el segle XXI.

    Share

    Article complet

  • Canvis

    http://www.youtube.com/watch?v=vacxKurqqCQ

    Un cop vist el vídeo de Déu a la terra, passem a citar un altre ‘déu’, aquest ben nostrat, més terrenal, però un autèntic terratrèmol,tant en vida com en obra: el crack entre cracks Mossèn Cinto.

    Al poema Al cel diu:

    ! Oh Déu meu, oh Déu meu, dau-me unes ales

    o preneu-me les ganes de volar!

    I els Surfing Sirles, banda punk número 1 en l’àlgid moment de la música catalana, recullen la invitació per ‘modernitzar-la’:

    ‘Senyor, dóna’m unes ales o treu-me les ganes de volar

    Senyor, dóna’m unes ales o treu-me les ganes de vo…laaaaaaaaaaaaaaaaar’

    watusi-65

    Bé, doncs, és impossible resumir millor com em sento en aquesta època de canvis dins les aules.

     

    Què he complert?

    M’he trencat barreres internes i he aconseguit que els alumnes dels cursos dits ‘superiors’ –Intermedis i Suficiència–treballin per tasques. D’aquella manera, és clar.

    He aconseguit que elaborin textos grupals, que s’organitzin per realitzar intervencions orals grupals, que s’expliquin entre ells aspectes poc entenedors de sintaxi i morfosintaxi; en definitiva, dur en pràctica, tot el que dèiem que intentaríem fer.

    Estic molt lluny, però, de contractes d’ensenyament, negociacions col·lectives, compromisos grupals i altres aspectes de l’aprenentatge cooperatiu que se m’escapen. En aquest sentit crec que és determinant la inclusió del nou període lectiu que hem implementat.

    A què em comprometo?

    La paraula ‘compromís’ em recorda aquell ritus un pèl sectari que hi havia–que hi ha!!! — als agrupaments escoltes, als ‘caus’, on els nens i nenes, nois i noies, homenets i donetes, havien de comprometre’s en alguna cosa, per al bé individual i per al bé col·lectiu, en aquest cas en les seves unitats (llops i daines, ràngers i noies guies, pioners i caravel·les, i trucaires).

    Us explicaré una anècdota. Anècdota? Sí. Quan jo era ‘cap’ (monitor) de llops i daines va fer el compromís un xavalet de dos pams més alt que els altres, la virtut principal del qual era que clavava uns mastegots i menyspreava amb uns insults de por als altres. El compromís era, doncs, que deixés de pegar i insultar. La ceremònia, entre riures, va ser: ‘Hola, em dic B. i a partir d’ara  no pegaré als més petits ni els insultaré’. Un cop acabat el ritual, ho va celebrar dient-li ‘fill de puta’ a un i clavant-li el puny als morros a un altre.

    Per això no m’agrada el mot ‘compromís’.

    Però em comprometré a ser un bon nen i a no dir paraulotes, a tirar endavant aquest projecte de canvis, i sobretot, sobretot, sobretot, sobretot, que els meus alumnes, quan acabin el suficiència 3, estimin la llengua catalana.

    #SenyorDóna’mUnesAlesOTreu-meLesGanesDeVolar

    Sergi Borges

     

     

     

     

     

     

     

     

     

    Share

    Article complet

  • Potser surto de mare…

    Ja em perdonareu, però en comptes d’explicar “què hem complert?” i “a què ens comprometem?” – que eren les dues preguntes que ens havia plantejat el Jaume- potser us acabo explicant coses que no tenen res a veure. És la meva especialitat, quan en un examen em demanaven un tema que no sabia escrivia molt, tant, que al final el professor quedava estabornit i m’aprovava per cansament.

    Comencem pel començament. A pricipi de curs vaig avisar els alumnes de l’existència de les tasques que els donarien els 20 punts de classe. Cada cop que treballaven un tema que em semblava relacionat amb alguna de les tasques en fèiem una. He de confessar que en alguns cursos se’m van acumular dues tasques els últims dies i que no vaig seguir els criteris avaluatius. Per tant, un dels propòsits per al nou curs serà fer ús d’aquells criteris avaluatius tan bonics que hi ha penjats al Google Docs.

    Un altre tema que em va agradar de les reunions era el de motivar l’alumnat. Com a estudiant d’anglès jo sempre he estat més còmoda a classe – i per tant he après més i he participat més- quan el professor em transmetia confiança, encara que fos dient “parles molt bé l’anglès”, encara que fos mentida. Per això a classe intento que els alumnes estiguin a gust i provo de no crear moments d’angoixa. Tot i així de tant en tant quan algú s’equivocava se m’escapava un “això és de Bàsic 1, eh!” o un amenaçador “això ho heu de saber que sortirà a l’examen!”. Ara intento evitar-ho i el primer que faig quan algú s’equivoca és dir “molt bé!”. Després m’he d’espavilar a repetir el que acaba de dir amb to interrogatiu, o fer ganyotes, o posar alguna idea a la pissarra que li faci veure que s’ha equivocat – si no li ha dit ja el company del costat. Tot plegat és el mateix, no? Doncs no, perquè aquest primer “molt bé!” serveix per treure importància a l’error i no bloquejar l’alumne.

    El tema de la co/autoavaluació l’he desenvolupat molt més aquest curs. He fet graelles amb alguns criteris perquè ells es puguin corregir petits escrits o intervencions orals. També he millorat el sistema d’autocorrecció d’exàmens – sí, faig exàmens, després em defenso- afegint al solucionari explicacions al costat de cada resposta de manera que la correcció serveixi com a repàs de la matèria i com a resolució dels dubtes que encara els podien quedar.

    “I fas exàmens, Maria??” sí, faig exàmens però estigueu tranquils, no són un mètode d’avaluació sumativa. La nota, si n’hi ha, és perquè se l’han posada ells – entre A,B,C – i jo ni me l’apunto, i ells això ho saben. L’examen serveix per a tres coses. La primera és donar-los un motiu per mirar-se, llegir-se, repassar, estudiar – digueu-ho com vulgueu – els apunts de tant en tant. En segon lloc els entrena per a l’examen final de B3, de manera que quan arriben a final de cicle ja han fet tants exercicis similars que tenen molta seguretat, menys nervis, menys dubtes i molts menys problemes. I tercer, perquè els exàmens orals que faig durant el curs em serveixen per tenir un moment per parlar a soles amb cadascun dels meus alumnes, preguntar-los com va el curs, si tenen cap problema, i si ‘hi ha posar-hi remei a temps! Quan vaig amb presses i s’examinen els orals individualment o per parelles sempre tinc alguna sorpresa a final de curs. de vegades un alumne discret amaga un gran secret!

    Una altra cosa que vull provar de fer aquest nou curs és fer-los signar el contracte d’aprenentatge amb els objectius que s’hagin fixat, tant personals com de grup. Em fa una mica de respecte però espero que tots junts ens en sortirem. M’interessa molt que ells prenguin consciència que han de practicar el català fora de l’aula, sempre hi insisteixo el primer dia, però potser d’aquesta manera els quedarà més. També és possible que descobrim alguna nova motivació o objectiu entre tots i això també és molt interessant. Ja veurem!

    Bé, i arribats a aquest punt només em queda treure’m el vestit de professora protagonista – no sabeu com m’agrada dur-lo… – i proposar-me passar el testimoni als alumnes. Ho he intentat, però això de “desprotagonitzar-me” no m’agrada gaire i de seguida em torno a vestir de líder. Aquest curs em proposo almenys preparar una hora a la setmana en la que els alumnes siguin els dirigents del seu aprenentatge, i si hi tinc traça, potser al març ja seran dues hores. De mica en mica s’omple la pica!

    Fins aquí els meus propòsits, espero que no us hagin agafat ganes de fer la migdiada a mitja lectura! Va, animeu-vos que ja tinc ganes de saber què explicareu vosaltres! Bon any!

    Share

    Article complet

  • Què hem de fer? (III)

    Encetem les vacances amb el compromís de passar a l’acció el 1r trimestre del curs 2011-2012 i després de tot aquest procés volem/necessitem compromisos tangibles. Així doncs, fem un primer pas i ens comprometem a negociar amb l’alumnat què i com volen aprendre. L’objectiu el tenim clar: aconseguir-ne la implicació en el seu procés d’aprenentatge. Com podem implicar-los-hi si no poden dir què volen o què necessiten aprendre i de quina manera ho volen fer?
    Així doncs, se’ns fa imprescindible un canvi de rol del professorat, que s’ha de convertir en un bon gestor de l’aula, i de l’alumnat, que també ha de ser un bon gestor del seu aprenentatge. Per tant, segon compromís: intentar superar el rol tradicional de professorat/alumnat. Volem que els aprenents siguin els actors principals i que els professors esdevinguin uns grans secundaris.
    Com aconseguir-ho? Buidem el pap i apareix un gran repte: replantejar-nos l’avaluació. Som nosaltres els únics responsables de decidir què i com avaluem? L’alumnat no hi pot dir la seva? O fins i tot no pot ser l’alumnat qui decideixi què i com ho farem? Només nosaltres estem capacitats per avaluar? Volem avaluar o controlar? Per a què serveix l’avaluació? Per a què volem que serveixi? Durant aquest any hem reflexionat molt sobre aquest punt i hem arribat a un consens pel que fa als indicadors i als criteris d’assoliment. Així doncs, un altre compromís és posar-los en pràctica el proper trimestre. És aquí on reapareixen les nostres pors. Ens atrevim a saltar a la piscina? En tots els grups, en només un grup, en homologats, en no homologats? Decidim que cadascú seguirà el seu propi ritme. Professors i alumnes necessitarem un període d’adaptació. Això sí, marxem amb ganes de posar en pràctica tot allò que hem estat debatent.


    Share

    Article complet

  • Venim del nord…

    Aquí teniu tres presentacions d’Ana Basterra, assessora de l’Àmbit sociolingüístic de Berritzegune de Leioa (Bizkaia). Es complementen bastant. Potser ja els coneixeu per altres canals:

    • Com fomentem l’autonomia entre l’alumnat a través d’una pregunta prou comprometedora. Cliqueu aquí.
    • Com potenciem la competència comunicativa a traves de l’escriptura i de la lectura. Cliqueu els enllaços.

     

     

    Share

    Article complet

  • El treball en equip

    La idea de colaboración está estrechamente vinculada a hacer de los centros lugares de socialización profesional, donde las prácticas no se conviertan en una rutina, donde el compromiso con la profesión vaya ligado a la existencia de un proyecto conjunto y no sólo a la mejora de las condiciones laborales y materiales. [MARRERO, J (1995): “La cultura de la colaboración y el desarrollo profesional del profesorado”, en AA VV: Volver a pensar en la educación. Vol. II, Madrid, Morata, pàg. 297)

    Incloc la presentació amb les 14 idees que conceptualitzen les  notes posteriors:

    [slideshare id=6610428&doc=eltreballenequipdelprofessorat-110118043711-phpapp02]

    • És important que l’equip vulgui aconseguir una fita comuna.
    • Independentment del tipus que sigui la divisió de l’equip, els grups de treball han de ser autònoms.
    • Han de ser capaços de resoldre els conflictes: detecció de problemes, conceptualització d’aquests problemes, planificació i execució, avaluació…
    • El perquè de treballar en equip:
    1. serveix per crear un model educatiu coherent i, de retruc, millorar la qualitat docent;
    2. s’adopta un mètode de treball democràtic;
    3. resulta més fàcil experimentar i innovar  col·legiadament,
    4. dóna suport moral i seguretat,
    5. augmenta la coordinació , cosa que representa en la millora de l’alumnat,
    6. facilita la reflexió de la pràctica docent

    El poder d’un professor aïllat és limitat

    Aplicant aquesta metodologia s’estableixen unes regles democràtiques de l’equip en què s’han de reconèixer i s’accepten les individualitats i, d’altra banda, s’estableixen vincles afectius. Una persona empàtica és capaç d’organitzar equips, negociar solucions per evitar conflictes, establir connexions personals  i analitzar socialment la col·laboració.

    El desenvolupament professional del professorat ha de portar  a la competència del ser (coneixement de la matèria), del saber (coneixement psicopedagògic) i del saber fer (coneixement estratègic empíric) —és el que ens volia transmetre l’Ignasi Vila— a través de la reflexió i col·laboració. La millora de la docència ha de ser un objectiu col·lectiu i no pas individual.

    La col·laboració dóna suport moral, seguretat, augment de confiança; redueix la incertesa i augmenta la capacitat de reflexió.

    Assenyala com a condicions que dificulten el treball col·laboratiu:

    • la competivitat
    • la poca formació en metodologia cooperativa
    • es prima més en la instrucció que no pas en l’educació
    • es prioritza més l’atenció de l’alumnat que no pas en la millora del centre
    • l’ús del llibre de text
    • la disponabilitat horària

    Mentre que destaca aquestes com a afavoridores:

    • compartir idees similars
    • ser capaços de prendre decisions
    • tenir interès per innovar
    • tenir una actitud dialogant i democràtica
    • tenir seguretat

    Analitza les causes que afavoreixen l‘individualisme del professorat:

    • inseguretat (en fer una tasca individual: tu amb l’alumnat a l’aula)
    • por a canviar (tota la vida s’ha fet així; també s’aprèn així…)
    • per tradició: com que és una feina individual no té sentit compartir-la
    • està arrelat tant en la socientat com als centres
    • es trasllada el model empresial que fomenta l’aïllament professional (treball individual, aïllament i secretisme) a l’aula
    • la  falta de confiança (per la incertesa i ansietat) i les condicions laborals

    La individualitat ha de suplir l’individualisme en l’equip.

    El treball en equip ha de ser autèntic. Per tant, no pot existir una col·legialitat artificial (les reunions que esdevenen perruqueries “Tu, vés dient; però vull rentat i marcat. Gràcies”) però tampoc no es poden establir capelletes (els serveis).  No m’agrada l’ús del terme balcanització per definir els grups tancats. M’agrada més el nostre.

    És feina de les administracions possibilitar la  millora de la col·laboració entre professorat, tot i que els equips directius també l’han de fomentar a tot el centre. El fet d’establir projectes comuns d’innovació millora  la docència. S’ha de presentar com un complement de la feina habitual. S’han d’afavorir petites accions`, com consensuar decisions i avaluar el treball en equip, i aplicar-ho amb l’alumnat.

    El professorat pot acordar mesures però han ser  des de l’aportació individual. (És una de les premisses de la pràctica reflexiva i del constructivisme).

    Cal la individualitat per avançar col·laborativament

    Share

    Article complet

Categories

Històric

Enllaços

Núvol d'etiquetes

ABP Any Fabra aprenentage cooperatiu aprenentatge cooperatiu aprenentatge experiencial aprenentatge per projectes artefactes digitals atenció a la diversitat autonomia avaluació avaluació inicial avaluació reguladora avaluarxaprendre Carme Bové cohesió competència digital comunitat d'aprenentatge criteris avaluatius cultura compartida curs 2012/13 decàleg per incorporar l'avaluació reguladora Edcamp equip de treball Escape room Fernando Trujillo gamificació ludificació mapa d'aprenentatges mapa de la sessió María Acaso motivació negociació Neus Sanmartí objectius Olga Esteve pedagogia inclusiva portafoli pràctica reflexiva pràctiques lingüístiques reptes rol del professorat seqüència didàctica tallers tasca treball en equip