RSS

Consorci per a la Normalització Lingüística

Entrades amb l'etiqueta ‘equip de treball’

  • Com he “negociat” els 20 punts?

    Després de pensar què fer amb els 20 punts he decidit que entre totes les tasques que fem durant el curs, n’hi haurà 4 que valdran cinc punts cadascuna. Això no ho he negociat. Això ho he decidit jo (porque yo lo valgo). El que sí que els deixo decidir és què val quant.

    Exemple: Al bàsic 3 una de les tasques que els faig fer és la d’escriure una recepta. Un cop hem treballat l’estructura que té, el lèxic que hi pot aparèixer, els pronoms, etc. els demano que, en grups de 3 o 4, decideixin quins creuen que són els 5 elements més importants. Quan tots els grups ho han decidit, ho posem en comú. Cada grup expressa la seva opinió i és ara quan, entre tots, hem de decidir quins seran els nostres 5 elements imprescindibles.

    Sovint hi ha un parell o tres d’elements que apareixen a tots els grups. Aquests, evidentment, passen directament a la final. Sempre hi ha, però, un o dos punts que creen controvèrsia. Aquí és on comença la negociació. Hi ha de tot. Grups que cedeixen i, en aquest cas, faciliten les coses i grups que són tossuts i que no t’ho posen tan fàcil. Si s’és tossut però amb raó, passi, ja està bé. Dialogant s’arriba a molts acords i sempre és interessant. Però si us passa com a mi que us trobeu ja no amb un grup, sinó amb una persona, tancada en banda perquè creu que és imprescindible especificar el nombre de racions i que això ha de valer 1 punt…se’t passen les ganes de negociar. Són les 9 del vespre, vols fer una classe dinàmica però t’encalles amb una persona que ja des del primer dia has vist que té greus dificultats per obrir la ment i canviar d’opinió. Tots tenim alumnes d’aquest tipus, feu memòria. Són alumnes “repte”, ens fan millorar com a professionals, d’acord, però van fatal per negociar.

    De fet, no ens enganyem, aquesta persona té tota la raó del  món. És vital saber si la recepta és per a dues, per a quatre o per a vuit persones! Això no se li pot negar. Però, val 1 punt? Escriure “2 persones” o “2p” val un punt??? Una cinquena part de l’exercici?

    Jo crec que no. I molts alumnes riuen amb aquesta proposta.

    Què pots fer aleshores? O bé suplicar amb la mirada i enviar un senyal que digui: nois, tingueu compassió de mi i d’ell també, poseu-m’ho fàcil, acceptem-ho i enllestim el tema o bé negar-te en rodó i dir que ni parlar-ne. Allò no val un punt i s’ha acabat.

    Totes dues opcions són vàlides, depèn del dia que tinguis. Però en cap cas són democràtiques, en cap cas hi ha negociació. Acabem de traspassar la subtil línia que separa la negociació de la manipulació.

    Altres vegades he tingut molta més sort. S’han posat d’acord sense problemes. Un grup va decidir que els elements més importants de la recepta eren: títol, ingredients, estris, preparació i temps. Toma ya! Ni una perífrasi d’obligació ni un trist pronom. No són imprescindibles.

    Potser algú està pensant: “Home, Núria, ets una mica tonta. Els has de fer anar per on tu vols”. D’acord. Aquesta última vegada ho he fet i “han decidit” que els pronoms han de sortir. Però això no és negociar. Se’n diu conduir, orientar, manipular… però no pas negociar.

    Per tant, he de seguir treballant. Aviam què us explico a la propera entrada! Com us ha anat a vosaltres?

    Share

    Article complet

  • Com poder fer classes a alumnes que no volen

    Els passats 14 i 15 d’abril es va celebrar el II Congrés per a l’Excel·lència en Educació, organitzat per Espacio Holístico. Vaig assistir a la conferència del psicopedagog alicantí Joan Vaello Orts. Malgrat que tingueu l’exposició al final d’aquesta entrada, transcric les piulades que vaig fer mentre l’escoltava. Crec que són prou lúcides i que les podem tenir en compte per incorporar-les en la nostra pràctica docent, tant individualment com en l’equip.

    D’entrada, va haver de matisar a la presentadora. Va aclarir i diferenciar el concepte de recepta o estratègia dins de la formació.  Va plantejar que per motivar l’alumnat només cal encomanar ganes a l’alumnat perquè cadascú busqui el seu camí.  Segons l’expert, educar significa adquirir un compromís en i amb l’equip perquè així es poden compartir bones idees. També suposa un repte que per superar-lo exigeix una confluència d’esforços.

    Cal consensuar temes vitals per aglutinar l’equip ja que els membres poden tenir actituds diverses. Per superar els obstacles de treballar en equip cal  descobrir les causes que el fan inviable. En els equips s’evidencien aquestes dues realitats: l’actitud proactiva (buscar solucions) i la reactivitat externa (queixar-se). Ho  va exemplificar amb les juntes d’avaluació: només es queixen dels alumnes, i no es busquen solucions. Ho va comparar què passaria si un equip mèdic diagnostiqués d’aquesta manera un pacient. Després de tres mesos, cada un dels especialistes veu la magnitud de la tragèdia i decideix intervenir-lo. Va continuar distingint tipus de professorat: efecte o causa. “Jo ja ho he explicat, però si ells no ho entenen és el seu problema” o bé ” Com que no ho entenen, miro quina n’és la causa i què hi puc fer”. A l’hora de trobar solucions, cal que siguin  senzilles. Aposta per la simplificació. Ara bé, insisteix que el projecte ha de ser assumit per part de e tot l’equip de treball.  Així doncs, també hem d’incorporar els negligents, els incompetents i els impotents.

    Les armes per educar són intenció, atenció i contenció. Cal convèncer qui no vol amb atenció, empatia, interès i utilitat; tot això exceptua l’obligatorietat. Defensa la persuasió comunicativa amb una breu entrevista que busqui un compromís per assolir unes competències. Defensa les classes silencioses de Don Finkel. S’ha de causar emoció i facilitar models perquè els comprovin. Recomana l’aprenentatge de la contenció: per fer cal desaprendre, això pot provocar reaccions emocionals. Va aprofitar per explicar una tècnica per transformar l’equip. Només cal un foli i dues columnes perquè algú s’encarregui de marcar queixes o solucions que vagin sortint en el debat.

     

    Finalment, va insistir que cal consensuar reptes col·lectius perquè si sumem esforços en la recerca de solucions es dispara la creativitat.  El treball en equip ha de simplificar per reduir els problemes. L’addicció al canvi és plantejar-se una fita assequible i assolir-la. Aquest és el motor de transformació. Ara bé, abans de concloure l’exposició va recordar quins són els obstacles per a un equip de treball.

    Si voleu aprofundir-hi, teniu un vídeo de la conferència.

    Share

    Article complet

  • D’equip de treball a comunitat d’aprenentatge (I)

     

    Hem constituït un equip de treball amb l’objectiu de formular una proposta de repartiment dels 20 punts. Això amoïnava tota l’Àrea d’Ensenyament ja que s’havien produït certs conflictes –entre companys o bé entre alumnat i professorat– que havien evidenciat que aplicàvem els criteris heterogèniament.  A més,  constatàvem que convivien dos models d’avaluació: n’hi havia que consideraven que la puntuació de curs servia per controlar el rendiment de l’alumnat mentre que d’altres defensaven que havia de servir per motivar-lo. L’aplicació de l’avaluació reguladora, recomanada per la Comissió d’Avaluació, havia ocasionat també bastant malestar i estrès: una part del professorat havia incrementat considerablement el temps de correcció tant d’exercicis com de textos. Això es deu a dues falses creences que tenim els docents sobre l’avaluació:  d’una banda,  el professor, com a autoritat de l’aula, ha de controlar tota la producció de l’alumnat, la qual cosa li suposa una feixuga responsabilitat i una extensa dedicació; i de l’altra es concep que l’avaluació reguladora (formativa) té la mateixa finalitat que la sumativa, però dividida al llarg del curs.

    Per tant, calia emprendre el repte consensuant  un model educatiu en què definíssim per a què ens havia de servir l’avaluació i com aplicaríem la puntuació dels 20 punts en tots els cursos. Ara bé, és curiosa l’evolució –tal com explicarem més endavant– que hem patit a l’hora de tirar endavant aquest projecte. Si ens constituíem en un equip de treball en un principi, al llarg d’aquests mesos ens hem anat transformant en una vertadera comunitat d’aprenentatge. Enumerem els diversos factors que han facilitat aquest canvi.  Mentre seleccionàvem els textos per a la tasca avaluativa i en deduíem els objectius comunicatius, ens va obligar a acordar una metodologia i terminologia comunes. A més, tal com afirma Neus Sanmartí, replantejar-se l’avaluació t’obliga a qüestionar-te la manera de fer les classes. No té cap mena de sentit que orientem l’alumnat a aprendre d’una determinada manera, si després no es reflecteix en la proposta avaluativa. Per consegüent, això ens ha obligat a analitzar i debatre la nostra experiència a l’aula. D’altra banda, fixem objectius  i els assolim. Treballem cooperativament a cada reunió tant en un entorn real com virtual.  La manera com hem redactat aquest article n’és un  bon exemple.

     

     

    Share

    Article complet

Categories

Històric

Enllaços

Núvol d'etiquetes

ABP Any Fabra aprenentage cooperatiu aprenentatge cooperatiu aprenentatge experiencial aprenentatge per projectes artefactes digitals atenció a la diversitat autonomia avaluació avaluació inicial avaluació reguladora avaluarxaprendre Carme Bové cohesió competència digital comunitat d'aprenentatge criteris avaluatius cultura compartida curs 2012/13 decàleg per incorporar l'avaluació reguladora Edcamp equip de treball Escape room Fernando Trujillo gamificació ludificació mapa d'aprenentatges mapa de la sessió María Acaso motivació negociació Neus Sanmartí objectius Olga Esteve pedagogia inclusiva portafoli pràctica reflexiva pràctiques lingüístiques reptes rol del professorat seqüència didàctica tallers tasca treball en equip