Després de l’interessant explicació improvisada per part de Lourdes Subirà sobre roba interior femenina, vam apuntar els possibles tallers que podríem oferir:
taller de jocs en català
Cantem i parlem del CNL Osona
Parlem de cinema
Parlem de sèries
Parlem de llibres
Parlem d’ombres de Grey
Recicla’t, sobre aspectes gramaticals per a persones que ja han cursat l’S3 o el C2
Es va proposar que com a reclam d’aquesta oferta miréssim que el nom del taller inclogués la fórmula Diverteix-te…
Després, Lourdes Subirà i Núria Vidal van fer cinc cèntims de la sessió sobre PLE. Van comentar com es podia evitar la infoxicació, l’intent de construir un PLE amb els alumnes perquè també en disposin un i van destacar algunes de les aplicacions per generar continguts (artefactes digitals). Griselda Encinas va aprofitar per demanar si calia agilitar l’entorn del sites ja que ningú hi publicava cap document. L’equip va reconèixer que li faltava l’hàbit de publicar-lo. Fóra convenient d’anar-hi penjant tant els apunts que anem publicant en el blog relatant experiències didàctiques com els treballs que s’ha preparat aquest mes de juliol. Lourdes Subirà va recordar el desig d’editar un vídeo per publicar-lo en el Facebook del Centre el darrer dia. Tenim fins a divendres 24 de juliol abans de les 11 h per enviar-li les fotografies que vulguem que hi apareguin. També vam constatar que el grup de l’Outlook no és tan operatiu com el de Google +. Hi falta incorporar les tècniques que s’incorporaran el setembre.
Finalment, es va comentar molt breument l’apunt de Manuel Gil Labrador, en què adverteix que l’educació actual és exclusiva, per tal que ens ajudés a revisar quin és el model educatiu que desenvolupem en els nostres cursos.
En primer lloc, no vaig manifestar cinc desitjos, sinó tres. Sóc poc agosarada i potser massa realista. De tota manera, ara que s’ha acabat el curs i torno la vista enrere penso que em podia haver arriscat més.
Com vaig comentar a l’última reunió vaig dur a terme un microprojecte: la lectura dramatitzada d’uns textos de les T de teatre en un curs de nivell Elemental 3.
No vaig plantejar el projecte durant tot el trimestre, perquè em feia por que no fos interessant per als alumnes.
Contràriament, vaig veure que van ser ells els que van insistir a fer la lectura, malgrat que el curs s’acabava, i fins i tot van quedar un dia (el dia de correcció de la prova de l’E3) per fer un assaig.
En definitiva, que si el que els proposes els agrada s’hi entusiasmen i, a més a més, s’ho passen bé.
Pel que fa al desig de fomentar la participació, crec que tots ho fem a les classes, però la qüestió és com ho fem. Una part important d’aquesta participació es produeix si els alumnes s’hi impliquen, proposen, decideixen, superen reptes… Penso que en aquest punt he de millorar molt encara. (Propòsit curs 2015-16)
Finalment, l’últim desig era fer tasques més realistes. He de dir que malgrat que ho intento, no me n’acabo de sortir. Crec que em falta una mica d’empenta per fer que les tasques que es plantegen a classe puguin sortir fora de l’aula perquè realment siguin més realistes o, millor dit, més significatives.
De tota manera, no desisteixo. Ho tornaré a provar el curs que ve.
Per cert, què me’n dieu de la imatge del guant, ara a ple estiu…
Abans de començar el curs 2014-2015 un dels propòsits que em vaig plantejar va ser que la prova final no interferís en el funcionament del curs. Ho vaig fer pensant en un grup amb el qual havíem estat treballant per projectes i que el mes de setembre havia de començar I3. Cal dir que és un grup que es posa especialment nerviós amb les proves. Com ha anat?
Bé, vam començar el curs jugant amb els jocs que ells havien elaborat a l’I2. Ens va servir com a avaluació inicial. Després de veure el model de prova, van consensuar el projecte d’aquest curs: una revista. Ja teníem projecte i molta feina per fer: decidir quin tipus de revista; quines seccions tindria; el títol; establir el nostre codi deontòlogic; conèixer la competència (analitzar revistes o diaris ja existents); fer una sol·licitud per demanar una subvenció per tirar endavant aquest projecte, i, finalment, escriure’n els articles que s’hi publicarien i fer-ne una falca publicitària. Quina feinada!
Un altre repte s’afegia a aquest propòsit: incorporar els nous alumnes al grup i aconseguir que s’hi sentissin còmodes. És un grup molt cohesionat i com que era setembre s’hi va afegir força gent nova. No sé quins factors intervenen ni quina és la recepta per aconseguir-ho, però tinc clar que aquesta metodologia ajuda a cohesionar encara més el grup. En l’entrada corresponent a la 7a sessió, una nova incorporació ja manifestava que se sentia molt a gust i que li agradaven molt les classes. Aix, respirem… Sembla que funciona.
És cert que un parell de setmanes abans de la prova ja comencen a posar-se nerviosos i no paren de fer preguntes relacionades amb la prova. A principi de curs, quan comentem la prova ja els aviso: “la comentem ara però a partir d’avui no en tornarem a parlar fins que jo us ho digui”. Em meravella, però ho hem aconseguit. Un parell de setmanes abans apareixen els nervis i ara sí: ja podem reprendre el tema.
1r dia de la prova: comencem amb un regal. Surt el Paco i l’obre. És una pila de revistes editades. Les cares que van fer de sorpresa i satisfacció no tenien preu. Vam trencar el clima que hi havia a l’aula de nervis per un moment de satisfacció de la feina feta i vull creure que els va servir per sentir-se una mica més segurs a l’hora de fer la prova. Es van endur la revista per ensenyar-la a tothom: familiars, companys de feina…
Com que ens havíem passat el curs menjant, vaig portar berenar el dia de la prova. El vam deixar en una taula central i els vaig dir que es podien aixecar quan volguessin. Si ho fèiem a les classes, per què avui havia de ser diferent? La disposició de les taules va ser la mateixa que durant el curs. Per què canviar-la? Cadascú té el seu lloc, la seva zona de comfort i, malgrat que sovint es mouen per fer grups, sempre hi tornen. Així, doncs, tothom a la zona de comfort. Com menys canvis millor…
2n dia de la prova: són ells els que han portat menjar. :)))) Bon senyal, però com el dia anterior els costa aixecar-se. Suposo que els fa por molestar els companys. Cap problema. El vaig passant jo i en van agafant. Necessiten sucre per pensar, diuen. 🙂
última dia de classe: quan hi arribo, hi ha més menjar que en una botiga. Quina festa que han muntat!!!! Els ensenyo les proves, però de seguida passem a menjar, xerrar, fer fotos… En definitiva, sí, grup cohesionat i la prova no ha interferit gaire en el funcionament del curs.
He aconseguit treballar per projectes en un curs homologat i, per tant, m’hi animo amb l’altre grup. Es tracta de l’experiència del Diari Lliure amb els de Suficiència. La sorpresa que els preparo a l’S3 per a l’últim dia de classe és aquesta. Problemes amb la connexió i l’acaben veient amb el mòbil. Em sento una mica frustrada perquè no ha lluït gaire. Res, el primer dia de la prova porto el meu ordinador, allibero el wifi del meu mòbil i abans de la prova els poso el vídeo (activeu subtítols). Aplaudiment general i molt emocionats. :)))
Segon dia de prova, quan arribo a classe hi ha el projector i l’ordinador muntats (9.30 h). Estrany, peò deu ser el Jaume que té classe després. No, és una sorpresa que m’han preparat ells. No me’n puc estar i m’emociono de mala manera. Sort que algú em deixa un mocador… 🙂
Vam començar la sessió buidant la urna delsdesitjos per recordant els que havíem escrit en la darrera sessió del curs passat. Cadascú va comentar com li havia anat el curs. Mònica Sendra va explicar que havia superat la por de treballar sense el llibre de text. Havia mirat d’organitzar millor els documents que repartia a l’aula. Griselda Encinas va valorar molt positivament llegir en parelles, tot i que va confessar que n’havia fallat la continuïtat. Va manifestar la necessitat de treballar la gestió a l’aula. Quant a l’aprenentatge per projectes, n’havia negociat amb un grup desenvolupar-ne tres, però només se’n va concretar un: un concurs de cuina. Rosa Carme Soria també estava satisfeta ja que havia aconseguit que els seus alumnes fossin més autònoms a l’hora de parlar en català. Ara bé, n’hi havia que encara eren reticents per la vergonya. Jaume Sans va comentar que havia aconseguit desenvolupar models disruptius a l’aula. Lourdes Subirà també va relatar que havia estat capaç d’impedir que la prova final entorpís el ritme i la metodologia del curs. Finalment, Neus Andreu va comentar que havia dut a terme el projecte de lectura dramatitzada a final del curs. Va destacar de l’experiència la forta implicació del grup.
A continuació, vam reflexionar sobre el nostre PLE (OLE= entorn d’aprenentatge d’una organització). Vam contestar les preguntes de com apreníem i com gestionàvem tant la informació com la comunicació.
Vam acordar que cadascú miraria l’oferta complementària del Consorci per estudiar la possibilitat d’oferir un taller o un curs per substituir la previsió d’algun grup que té poca inscripció.
Aquest any un dels dos eixos de la Jornada Aprendre Llengües al segle XXI ha estat la ludificació (l’ús dels elements i de la mecànica del joc en contextos en què no són habituals). És cert que a classe sempre hem jugat, però si miro enrere sovint ho he fet per completar una classe quan et sobren 10 o 15 min de planificació, per trencar el ritme quan és una classe especialment llarga o per repassar els continguts treballats l’últim dia mentre van arribant tots els alumnes. Es tracta una mica de la filosofia poppiana que amb una mica de sucre tot passa millor. No dic que aquests usos siguin incorrectes perquè m’han funcionat i han agradat. Ara bé, la ludificació va més enllà, la ludificació és una actitud vital. O això és el que vaig entendre jo… Les classes no són com les pastilles, són una experiència. Si ja ho deia la Mary Poppins, però em temo que només en recordava la tornada.
Aprofito, doncs, per explicar-vos l’experiència que vam viure amb un grup d’Intermedi 2 durant el curs 2014-2015 en què vaig intentar anar per aquest camí. Sí, vaig una mica tard… 😉 Bé, el 1r dia de classe, després de preguntar qui tenia fills en edat escolar i si treballaven per projectes, l’alumnat va explicar què volia dir treballar per projectes i quins avantatges hi veia. Tot seguit van fer una pluja d’idees per triar-ne un. Un cop fetes les votacions, hi va haver un empat entre dues propostes: jocs i itinerari per Catalunya. Quan ens estàvem plantejant com podíem desfer l’empat, una alumna va proposar fusionar-los. Per tant, vam acordar que el projecte d’aquest curs seria preparar joc o jocs de repàs en què hi hagués un itinerari per Catalunya.
Un dels primers objectius va ser preparar una fitxa amb una proposta turística en grups. Abans, però, en vam veure un model que estava sense accentuar. Vam accentuar aquesta fitxa i ens va servir per veure que els gentilicis que acaben en -es porten accent obert (anglès, francès, portuguès…) i per comentar alguns trucs per tenir en compte a l’hora de saber l’obertura de les es i les os. Vam fer els grups i van decidir què proposarien a la fitxa turística. De deures van haver de buscar informació de la proposta triada
Un cop elaborades les fitxes, van decidir quin joc elaboraria cada grup. Després de veure algunes instruccions de jocs en format CL (Memory, la Mona i Si l’encerto, l’endevino), van preparar les instruccions del seu joc. Els vaig proposar un repte: encabir-hi les paraules que els vaig donar. Així doncs, les paraules que van intentar encabir tenien un tret en comú: estaven relacionades amb la dièresi. Un cop encabides, els grups llegien les instruccions del joc que volien elaborar als companys i els companys intentaven localitzar-hi les paraules intruses.
A més de decidir quin joc confegirien i de preparar-ne les instruccions, van anar elaborant les preguntes o proves del joc cada vegada que apareixia un contingut nou: accents, dièresi, precisió lèxica… Aquesta elaboració comportava la necessitat de resoldre dubtes o qüestions que potser per programa no eren d’aquest nivell, però que ells necessitaven.
L’última setmana de classe vam dedicar-la a elaborar els jocs i a jugar-hi. Així doncs, la penúltima sessió van portar tot el material necessari (cartolines, fitxes, daus, retoladors, fotos, tisores…) i cada grup va elaborar el joc que ja tenia embastat. Finalment, l’últim dia van jugar en els grups en què els havien fet a tots els jocs (cada 20 minuts canviàvem de joc per poder veure’ls tots).
La valoració va ser molt positiva ja que la proposta va engrescar molt l’alumnat. Els va agradar molt el ”producte final” i els va fer molta il·lusió poder compartir-lo amb els companys i veure que és útil i que funciona. Els va sorprendre el fet que els digués de portar el material per elaborar el joc, ja que es pensaven que no l’elaboraríem físicament. Això em fa pensar que estan acostumats a un tipus de tasca que es queda a mig camí. Sovint fem la proposta, però no passa del marc teòric o bé no va més enllà de l’aula. En aquest cas, el resultat va ser tangible i, a més, van voler cedir tots els jocs al Servei per tal que els alumnes que facin a partir d’ara l’Intermedi 2 el puguin utilitzar. Cal destacar les valoracions positives que en van fer l’últim dia mentre jugàvem i que, a més, destacaven que estaven repassant molt, que xerraven molt i que s’ho estaven passant bé.
