RSS

Consorci per a la Normalització Lingüística

Entrades amb l'etiqueta ‘avaluació reguladora’

  • Com podem treballar i avaluar per competències?

    Repetim. Presentació d’Ana Basterra. Tot i que se centra en les competències, penso que  podem aprofitar aquesta presentació perquè ve carregada de materials i recursos.

    Share

    Article complet

  • Instruir o capacitar, aquesta és la qüestió?

    http://www.flickr.com/photos/41178808@N00/3366348001

     

    Olga Esteve va plantejar en la seva conferència Cap a l’avaluació competencial en l’ensenyament-aprenentatge de llengües, dins de les III Jornada d’Aprenentatge de Llengües: Entorns, Eines i Recursos Didàctics,  aquest dilema.  Va exposar que si  entenem competència com la capacitat de resoldre situacions doncs potser ens hem de plantejar quina és la finalitat de  l’ensenyament: si instruir, és a dir, fer aplicar continguts o bé capacitar, donar a l’aprenent eines.

    Va recordar com definia el Marc europeu comú de referència per a les llengües el terme aprendre a comunicar quina era la finalitat de l’ensenyament de llengües. Va destacar-ne, d’una banda, el document feia referència a reaccionar en situacions comunicatives diverses i, de l’altra,  aprendre a manipular i aplicar els recursos lingüístics i les estratègies.  Com que l’aprenentatge ha de ser pogressiu perquè sigui rellevant, a l’hora de planificar un curs  s’ha de recórrer a una visió global.

    Així doncs, s’ha començar pel final. La planificació de l’avaluació ha de requerir aquests trets:

    • pretensió quant als continguts i tractament més aprofundit
    • rigor en relació al nivell d’excel·lència dels criteris i indicadors
    • els criteris i indicadors com a eina d’orientació en l’aprenentatge (exemple meu)

    Us deixo el vídeo de la conferència.

    I la presentació. Cliqueu aquí.

    Share

    Article complet

  • Aplicant el decàleg

    taula rodona del rei Artús

    Bon dia!

    A l’última reunió ens vam comprometre a fer una entrada explicant l’experiència que hem tingut a l’hora d’aplicar el decàleg. Doncs posem fil a l’agulla.

    Bé, què és el que he experimentat pel que fa al decàleg? En primer lloc, formar i consolidar el grup negociant-hi (punt 1 del decàleg però directament relacionat amb tota la resta) . Entenc la negociació com un diàleg. I sí, dialoguem. És veritat que ja vénen amb un llibre que no han triat ells, però aquest és un tema de què ja parlarem a la propera reunió, oi? Per tant, és veritat que no negociem el material però jo sempre he entès el llibre com un suport, com una ajuda que no m’havia de condicionar sinó que només m’havia de facilitar les coses. El que sí que negociem són els objectius, els negociem i adquirim compromisos. Per exemple, aquest trimestre la negociació dels objectius em va fer adonar el 1r dia que hi havia una alumna mal col·locada. Ja sé que me n’hauria adonat perquè es tracta d’un elemental 1 i aquesta persona xerrava molt bé. Ara bé, el fet que explicités els seus objectius i que tots es basessin en l’expressió escrita va fer que s’engegués un llum d’alerta en les dues. Ella de seguida es va adonar que els seus objectius no coincidien amb els de al resta de la classe. Pel que fa a la metodologia i als criteris avaluatius, no sé què dir. El 1r dia ja els parlo del portafoli i els dic el dia que l’hauran d’entregar. Per tant, en aquest moment d’inici poca negociació hi ha.  I llavors és quan algú nou pregunta:

    I no farem examen?

    I els alumnes veterans diuen:

    -No!!! Farem el portafoli, la Lourdes no fa exàmens.

    I a mi se m’escapa el riure.  Doncs bé, aquests objectius i compromisos inauguren el portafoli. Quan ens acostem a final de curs, ens serveixen per autoavaluar-nos. He fet allò a què m’havia compromès? He assolit els meus objectius? És quan els demano que valorin la feina que han fet al llarg del curs i en parlem. Aquí torna a haver-hi una negociació, tot i que no cal negociar gaire perquè sempre estic d’acord amb la valoració que ells fan. Bé, sovint pequen d’autoexigents.

    A l’inici de cada unitat plantegem una tasca. La fem com a avaluació inicial (punt 8 del decàleg). Novetat d’aquest trimestre: en parlem, els demano quines dificultats han tingut, què creuen que necessiten per resoldre-la millor i explicito els objectius de la unitat i els comentem (punt 3). Aquí és on entren ells. Normalment no els modifiquen. Parlem de què necessitem per assolir aquests objectius, és a dir, de què treballarem. Sorpresa: aquí sí que intervenen i tots s’apunten aquesta part a la llibreta o en un full. Potser és perquè troben que és important. Ohhh! Doncs jo abans només ho feia al final: quan acabàvem el curs els demanava que en grups fessin una llista del que havíem après a fer (eren les tasques) i d’allò que necessitàvem per fer-ho (llista de continguts).

    Pel que fa als criteris avaluatius, els negociem  a cada unitat. M’agrada que ells decideixin com han de ser les tasques i què han de contenir.  Aquí és on entra l’autoavaluació i la coavaluació. Sovint les barrejo. No els demano nota numèrica. Demano, per exemple, que diguin si la tasca és com havia de ser. Si hi ha errors, sobretot els demano que aportin quina és la solució. I aquí és on sempre els dic el mateix:

    -M’encanta que hi hagi molts errors ara perquè ens ajuden a aprendre. Els nens petits no aprenen a caminar directament. Oi que cauen? Doncs nosaltres ens equivoquem i això ens permetrà caminar.

    Molt hippie? Sovint fem un buidat a la pissarra dels errors comesos i els comentem perquè l’error del company pot ser el meu error demà i m’ajuda a aprendre (punt 7).

    Perquè tot això funcioni, és fonamental cohesionar el grup. Si no hi ha un clima de confiança és molt difícil dur a terme aquest decàleg. Per tant, aquest és el primer objectiu que em marco. Per exemple, no suporto no saber-me els noms dels alumnes. Com es pot generar confiança si no t’hi pots adreçar pel seu nom? Per tant, obligat aprendre’m el nom la 1a setmana. Tècnica de la rotllana o de la pilota esdevenen grans aliades. El tema que apuntava la Maria de la distribució de les cadires per mi és fonamental a l’hora de cohesionar un grup. Sempre estan en forma de U perquè tots ens puguem veure les cares quan parlem. Ara bé, això no impedeix que la gent s’assegui al mateix lloc durant tot el curs. Per tant, les persones que tens al costat són les mateixes. I aquí és on apareix el record del Jaume i els cordills de colors. M’encanta fer-ho. J Fan unes cares… Aparec un dia amb cordills de colors i abans de fer una activitat en grup els demano que s’aixequin i s’acostin. Els demano que cadascú agafi un extrem d’un cordill. Quan els deixo anar, ja tenim parelles formades. Com que hi ha dos cordills de cada color, em serveix per fer parelles o grups de 4. O les tècniques d’aprenentatge cooperatiu. Que bé que m’han anat! Fer equips base que han de fer una tasca i després nous grups que han d’estar constituïts per un membre de cada equip base per finalment tornar als equips base.  En parlo perquè aquest tema em preocupava especialment aquest trimestre ja que heretava un grup (E1) que jo havia tingut l’any passat (B1) i que tenia molt bon rotllo. Ara bé, hi havia gent nova i l’havíem d’integrar. Sabeu d’aquells grups que t’emportaries de gira? Jo els ho dic:

    -Aquest grup és fantàstic, us compraré i us portaré de gira.

    Prova de foc: quan ja fa dues setmanes que ha començat el curs s’incorpora una noia nova que hi accedeix per prova de col·locació i que no ha fet cap curs amb nosaltres. Li donem la benvinguda i quan s’acaba la classe sento que ja l’estan convidant a prendre alguna cosa. Com que l’horari és de 18 a 20 h… Doncs a les 20 h cada vespre al bar.  Sabeu quins comentaris recordo d’aquest grup:

    -Lourdes, de veritat, el català m’ha salvat. No coneixia ningú a Castelldefels i aquí he fet bons amics. Que ningú es queixi del català.

    Ostres! Ja tinc el mocador a la mà. Aquesta és la màgia de la nostra feina. Treballem amb persones. I és veritat que la nostra tasca és fomentar i difondre l’ús i coneixement del català. Ara bé, només ho podem fer des de la motivació i quan un grup i un professor estan  motivats i tots tenim ganes d’anar a l’aula és quan trobo sentit a la meva feina i quan reafirmo que el millor àmbit és el de l’ensenyament. Sssshhh! Això és un secret.

     

    Share

    Article complet

  • Com és que hem encallat?

    http://www.flickr.com/photos/12859033@N00/2314731589

    Divendres, inconscientment, ens hem posat a prova. S’ha originat un nou conflicte. Algú en porta el compte? Confio que el superarem de la mateixa manera que ens n’hem sortit d’altres. Recordeu per què ens anomenem botifarrons i pantafenes? Tot i que vam acordar provar d’adaptar el decàleg de l’avaluació formadora com a deures, us apunto unes reflexions que m’han vingut al cap durant aquests dies perquè cadascú hi pensi.

    D’entrada, té gràcia que la finalitat de l’equip sigui impulsar l’avaluació formativa i el motiu de la trompada hagi estat per l’avaluació certificadora, oi? A més, sembla una broma dels fats que la reunió s’aixequés abruptament mentre que a l’inici vam parlar de por i que per entomar un canvi els experts recomanen perserverança i paciència. Quina lliçó tan magistral us en vaig fer! Demano disculpes. També sóc humà.

    Hi hem reflexionat abastament, però arran dels comentaris que vam fer, potser cadascú hauria de preguntar-se per què vol incorporar l’avaluació reguladora en la seva pràctica docent, un dels punts que va exposar un dels grups.

    Segons Neus Sanmartí, ensenyem com avaluem. Des de la pedagogia humanista, veiem l’alumnat tal com som com a docents. Per tant, ens hauríem de plantejar com ensenyo o bé com considero l’alumnat.

    En una sessió vam parlar d’aprenentatge inclusiu. Ara bé,  què és per mi aquest concepte? Ens pot servir aquesta metodologia per evitar els fracassos que vam anomenar–perdoneu, però no trobo cap altre qualificatiu ? Potser abusem de la creença que tot ha de passar pel mateix sedàs.  Tant d’ensenyar l’estàndard, apliquem l’estandardització en la majoria d’àmbits… Si l’alumnat treballa col·laborativament per aprendre uns dels altres i així els diferents membres arriben junts a unes fites, de què hem de témer?

    A més, si volem que esdevinguin autònoms, no els donem armes per superar una prova de final de curs, que a més certifica el nivell?

    Si crec que tothom pot aprendre. Si penso que tothom és diferent. He de ser conscient que tothom aprèn diferentment. Així doncs, poso en dubto:

    • que la repetició sigui una bona mesura,
    • que hagi de diferenciar entre alumnat intel·ligent i alumnat voluntariós. Què fa que els diferenciï: uns no molesten mentre que els altres no sabem com tractar-los?
    • si s’ha premiat la concepció de les intel·ligències múltiples, com les contemplem en els nostres grups?

    Recordeu l’experiment que vam fer el curs passat? Com us hauríeu sentit si hagués aplicat uns dels darrers criteris i com us heu sentit des de llavors?

    Finalment, potser cal refrescar quins són els fonaments de treballar col·laborativament. Cliqueu aquí. Ja que hi som, us facilito un article molt interessant sobre l’aprenentatge col·laboratiu de la professora basca Ainhoa Ezeiza. Cliqueu aquí.

    Teniu raó que potser encara hi donem massa voltes a l’avaluació. Ara bé, per què ens exigeix tant de debat a l’hora d’aprofundir en la reguladora que no pas en una avaluació més tradicional?

    Potser us sona feixuc tanta terminologia, però de quina manera podem avançar si no bastim un model de coneixement consensuat? Cal acordar un lèxic, oi? Què fem quan es conversa sobre un partit de futbol? També s’hi fa servir lèxic esportiu, oi?
    Què hem d’aspirar: continuar endegant un projecte col·lectivament o bé seguir el viatge cadascú per la seva banda?

     

    No poso en dubte la nostra capacitat d’avançar i d’aprendre, però els dubtes -adpatant un eslògan desafortunat—  ens faran lliures.

    Share

    Article complet

  • Sessió 20 de gener de 2012

    La sessió tenia aquests objectius:

    • Debatre Per a què ens ha de servir apostar per l’avaluació formativa o reguladora?
    • Exposar les primeres conclusions de l’equip de treball
    • Comprometre’s en el projecte, responent Què vull  incorporar en la meva pràctica docent?

    Pel que fa a la finalitat de l’avaluació formadora o reguladora, es van apuntar diferents funcions:

    Es va presentar un vídeo explicant les fites que havia assolit l’equip de treball i la valoració de l’experiència. (Si el voleu veure, cliqueu l’enllaç. Us deixem la presentació que va servir de material)

    Quant al darrer objectiu, es va reflexionar sobre el projecte i es van poder apuntar aquestes conclusions:
    Finalment, es va acordar que fins al 27 de gener es podia enviar un missatge electrònic al coordinador per apuntar-se a l’equip de treball.
    Share

    Article complet

  • Errare humanum est

     

    La meva experiència com a professora està directament relacionada amb la meva experiència com a alumna. Tot el que he viscut a les aules quan he après qualsevol matèria i, sobretot, quan he après o quan he intentat aprendre anglès  ha condicionat la concepció que tinc de la tasca docent. Si dic això és perquè m’ha agradat molt debatre sobre la motivació de l’alumnat en aquest equip. Sabeu quants cursos d’anglès he abandonat? No els vull ni comptar. Si intento establir quins són els motius per què els he abandonat, n’apareixen dos de clars: perquè sovint no s’ajustaven a les meves expectatives i perquè moltes vegades em sentia angoixada quan havia de parlar. Algú pot dir que si els abandonava és perquè no estava motivada. Efectivament, té raó. Ara bé, la motivació no és una motxilla que porta l’alumne incorporada. Us asseguro que quan jo m’he apuntat a un curs d’anglès és perquè volia aprendre. Ningú m’ha obligat a fer-ho. I, malgrat això, he perdut la motivació. Mentre escric això em ressonen unes paraules que he sentit moltes vegades i que em fan molta ràbia:

    -Els alumnes només vénen pel certificat. (entengui’s d’assoliment, d’assistència o d’inscripció)

    Sempre em quedo amb ganes de respondre. Doncs bé, i què? Vénen per un motiu i amb un objectiu i part de la nostra feina és engrescar-los i  fer créixer la motivació que ja porten. Al llarg d’aquest procés, amb els companys de l’equip hem debatut moltes vegades la utilitat de conèixer els objectius de l’alumnat a l’inici de curs. En aquest 1r trimestre amb els grups d’Intermedi 3 i Suficiència 3 (sí, sí, tots homologats) hem signat un contracte on han quedat reflectits. A més, aquests objectius han donat pas als compromisos que adquiria l’alumnat per assolir-los.

     

    Contracte didàctic

     

    Amb aquest document i amb aquesta posada en comú vam inaugurar el curs i el portafoli que havien d’entregar al final. Jo també vaig fer el meu contracte. Vaig explicitar els meus objectius i els compromisos que adquiria. És cert que com a negociacisó l’he trobada una mica conduïda. M’ho apunto per la propera vegada. Ara bé, ens va permetre conèixer-nos i reflexionar sobre l’aprenentatge des del primer dia: ser conscient d’on volíem arribar i de què estàvem disposats a fer per aconseguir-ho. Com a docent, va ser una mena d’avaluació inicial del grup.

     

    Us he parlat abans de l’angoixa que com a alumna he sentit. Moments d’angoixa que recordo: a l’hora de parlar per por a equivocar-me, davant d’una prova anunciada o, sobretot, davant d’una prova sorpresa. I ja som aquí. Les famoses proves. No suporto la paraula examen i no suporto la paraula control. En primer lloc, examen, segons el DIEC, es refereix a:

    Prova escrita o oral a què és sotmès un candidat per a declarar si és apte a entrar en una escola, a obtenir un grau, un càrrec, l’aprovació d’una assignatura, etc.

    Doncs bé, si un examen serveix per això, no m’aporta res ni com a alumna ni com a docent. Potser ben mirat sí que m’aporta alguna cosa: l’obtenció d’un certificat. Ara bé, sempre he pensat que l’obtenció d’un certificat és la conseqüència d’un progrés en l’aprenentatge i crec que l’esforç del docent s’ha de centrar en aquest progrés. Els exàmens angoixen i angoixen molt. I no només s’angoixa l’alumnat. Així doncs, de veritat creiem que són imprescindibles en les nostres aules? I pel que fa al control, la meva feina no és controlar els alumnes. Per tant, no crec que els necessitem.

    Suposo que ara algú preguntarà com reparteixo els 20 punts. En l’equip vam decidir repartir-los mitjançant les tasques que vam elaborar i a partir dels criteris avaluatius i dels indicadors d’assoliment que vam establir. Efectivament, hem fet algunes d’aquestes tasques. Ara bé, va ser l’alumnat qui va decidir com es puntuarien. Això ens va anar molt bé per conscienciar-nos, per exemple, de tots els elements que volíem que tingués l’article d’opinió a l’S3 o d’una carta a l’I3 i de tots els requisits que volíem que complís. Ells els van establir i van decidir com ho volien puntuar.

    graella-autocorrectiva – carta

    Amb això no n’hi ha prou per desangoixar. Què passa si l’alumne s’equivoca? I si comet tants errors que, malgrat haver establert entre tots els indicadors d’assoliment, no obté una puntuació satisfactòria? Doncs bé, passa que els errors ens serveixen per aprendre alguna cosa que no sabíem. Formen part del procés i ens acompanyaran sempre. Errare humanum est. Amb els errors havien d’emplenar unes graelles on explicaven per què s’havien equivocat. Arribàvem així a una 2a versió de la mateixa tasca. Ells es puntuaven, també, aquesta 2a versió i no hi havia ningú que no millorés el resultat obtingut o que no aprengués res d’aquest procés.

    graella-autocorrectiva – carta – 2a

    I amb això havia desaparegut l’angoixa? Doncs no. Eren cursos homologats i hi havia una prova al final. I contra l’angoixa que això genera és tan difícil lluitar. És així com va néixer la banda sonora que ens va anar acompanyant:

     

    ENS EN SORTIM

     

    Finalment, entregaven el portafoli del curs i jo els en feia una valoració. La valoració se centrava en la feina que havien fet al llarg del curs i no en la prova. Siguem conseqüents: no em va sorprendre que superessin la prova després de tota la feinada que havien fet. Així que només quedava tancar la nostra banda sonora:

     

    CONGRATULATIONS

     

    S’ha fet tard. Per tant, deixo per una altra entrada els compromisos que vull adquirir pel que a la tasca docent i pel que fa a l’equip. Això sí: anuncio el primer compromís. Em comprometo a continuar participant en aquest equip activament (no parlaré de terminis) perquè vull continuar amb aquest viatge. Com els alumnes, m’he equivocat, he après, continuaré equivocant-me i continuaré aprenent. Això és el que em fascina d’aquesta professió.

     

    VIATGE A ÍTACA

     

    Share

    Article complet

  • Autoavaluació medial

    Si em disculpeu, invertiré l’ordre de les dues preguntes, de manera que quedi implícita una part del que m’havia autoimposat per al primer trimestre (almenys la part que he pogut assolir) i que el nou compromís sigui una declaració d’intencions de cara al segon trimestre. Disculpeu l’extensió de l’entrada, deixeu de llegir abans d’arribar al punt de saturació!
    A) Què he complert?

    El trimestre passat vaig progressar en 3 eixos: el compromís d’aprenentatge, l’avaluació reguladora i la motivació de l’alumnat.

    En primer lloc, quant al compromís d’aprenentatge, vam dedicar una part de la primera sessió de cada mòdul a determinar uns objectius del curs i a concretar amb detall què i com volíem treballar per tal d’assolir-los. Ens vam separar per grups per pactar-los en petit comitè i vam fer una posada en comú a fi d’elaborar un quadre conceptual que servís de referència en tot moment. Com a conclusió -essent reduccionista- vam extreure’n que calia treballar en equip i que calia participar activament de la dinàmica de les classes. Després, vam penjar els acords a les primeres entrades del bloc del curs i cadascú (jo inclòs) va haver de redactar un primer text  per explicar a què es comprometia per tal d’assolir els objectius que el grup havia determinat. Per últim, el text resultant va servir per fer l’avaluació inicial del alumnes i acabar de perfilar aspectes de continguts de llengua que calia millorar.

    Nota crítica: Inicialment volia recuperar la informació a mig curs i al final per fer un seguiment, però mai en vaig trobar el moment i aquesta activitat va quedar només com un conjunt de propòsits per començar el curs: no vaig vetllar perquè fossin vinculants.

    Objectius del grup d’Intermedi 1:

    http://intermediviladecans.wordpress.com/2011/09/30/els-objectius-del-curs/

    Objectius i compromisos del grup de Suficiència 3:

    http://suficienciaviladecans.wordpress.com/2011/09/30/els-objectius-del-curs/
    http://suficienciaviladecans.wordpress.com/2011/09/30/que-necessitem-per-aprendre/
    http://suficienciaviladecans.wordpress.com/2011/09/24/a-que-em-comprometo/

    En segon lloc, pel que fa a l’assumpció de l’avaluació reguladora, vaig fer una avaluació inicial en tots els cursos. No obstant això, vaig perdre l’oportunitat de determinar objectius per a cada alumne. Durant el curs, vaig explicitar els criteris d’assoliment  i els objectius de les tasques per tal que els alumnes poguessin autoavaluar-se abans de lliurar-les. Com a reforç, al grup de suficiència, vaig passar plantilles d’autoavaluació. A més, els alumnes de tots els mòduls que tenien bloc (S3, I1 i E1) van autocorregir-se totes les errades de tots els textos del bloc: jo recollia les errades dels alumnes (les últimes vegades els les marcava amb cursiva) i ells havien de corregir-ne les pròpies i les dels altres.  D’altra banda, els alumnes disposaven de la possibilitat de fer activitats extra si volien sumar punts que havien perdut durant les avaluacions medials.

    Autoavaluació per explicitació de criteris d’assoliment:

    http://suficienciaviladecans.wordpress.com/page/2/

    Nota crítica:  Em va ser molt més fàcil i natural promoure l’autocorrecció que l’autoavaluació.
    Segueixo avaluant resultats i no processos (o progressos).

     

    En tercer lloc, en relació a la motivació de l’alumnat, vaig partir de la premissa que el que més el motivava era el progrés individual i la consciència del propi progrés. L’unica cosa que se’m va ocórrer per promoure-ho fou posar com a deures (per a cada sessió) que diguéssin una cosa –com a mínim- que havien après a la classe anterior.
    Nota crítica: Aquest és un dels punts cecs que tinc com a professor; no aprenc com copsar el progrés de cada alumne. Recordatori: cal delegar-ne la responsabilitat als alumnes.

     

    Per finalitzar, també vaig fer el possible per aplicar mètodes i tècniques de metodologies col•laboratives.  Vaig posar en pràctica el trencaclosques i el llapis al mig. D’altra banda, vaig generar interdependències entre alumnes fent que resolessin exercicis que havien dissenyat els mateixos alumnes o fent que obligatòriament utilitzessin, als seus textos,  paraules d’un llistat per eixamplar vocabulari que havia estat nodrit amb les aportacions de cadascú.

    Exercici fet pels alumnes (no resolt al bloc):
    http://suficienciaviladecans.wordpress.com/2011/10/06/les-vostres-oracions-a-que-cal-afegir-les-comes/

     

    B) A què em comprometo?
    De cara al següent trimestre em comprometo a:

     

    1.    Donar valor a tots els esforços que he fet enlloc de seguir pensant que mai n’hi ha prou: que no sóc prou col•laboratiu, participatiu, que no aprenen prou…

    2.    Seguir aprofundint en tot el que he encetat al primer trimestre.

    3.    Agafar un llibre text de nivell per tal que no em condicioni tant les activitats, tasques, metodologia, avaluació..

    4.    Fer una unitat per curs seguint el treball del grup de treball d’avaluació

    5.    Seguir-me formant per enriquir i agilitar cada intervenció a l’aula.

    Share

    Article complet

  • Potser surto de mare…

    Ja em perdonareu, però en comptes d’explicar “què hem complert?” i “a què ens comprometem?” – que eren les dues preguntes que ens havia plantejat el Jaume- potser us acabo explicant coses que no tenen res a veure. És la meva especialitat, quan en un examen em demanaven un tema que no sabia escrivia molt, tant, que al final el professor quedava estabornit i m’aprovava per cansament.

    Comencem pel començament. A pricipi de curs vaig avisar els alumnes de l’existència de les tasques que els donarien els 20 punts de classe. Cada cop que treballaven un tema que em semblava relacionat amb alguna de les tasques en fèiem una. He de confessar que en alguns cursos se’m van acumular dues tasques els últims dies i que no vaig seguir els criteris avaluatius. Per tant, un dels propòsits per al nou curs serà fer ús d’aquells criteris avaluatius tan bonics que hi ha penjats al Google Docs.

    Un altre tema que em va agradar de les reunions era el de motivar l’alumnat. Com a estudiant d’anglès jo sempre he estat més còmoda a classe – i per tant he après més i he participat més- quan el professor em transmetia confiança, encara que fos dient “parles molt bé l’anglès”, encara que fos mentida. Per això a classe intento que els alumnes estiguin a gust i provo de no crear moments d’angoixa. Tot i així de tant en tant quan algú s’equivocava se m’escapava un “això és de Bàsic 1, eh!” o un amenaçador “això ho heu de saber que sortirà a l’examen!”. Ara intento evitar-ho i el primer que faig quan algú s’equivoca és dir “molt bé!”. Després m’he d’espavilar a repetir el que acaba de dir amb to interrogatiu, o fer ganyotes, o posar alguna idea a la pissarra que li faci veure que s’ha equivocat – si no li ha dit ja el company del costat. Tot plegat és el mateix, no? Doncs no, perquè aquest primer “molt bé!” serveix per treure importància a l’error i no bloquejar l’alumne.

    El tema de la co/autoavaluació l’he desenvolupat molt més aquest curs. He fet graelles amb alguns criteris perquè ells es puguin corregir petits escrits o intervencions orals. També he millorat el sistema d’autocorrecció d’exàmens – sí, faig exàmens, després em defenso- afegint al solucionari explicacions al costat de cada resposta de manera que la correcció serveixi com a repàs de la matèria i com a resolució dels dubtes que encara els podien quedar.

    “I fas exàmens, Maria??” sí, faig exàmens però estigueu tranquils, no són un mètode d’avaluació sumativa. La nota, si n’hi ha, és perquè se l’han posada ells – entre A,B,C – i jo ni me l’apunto, i ells això ho saben. L’examen serveix per a tres coses. La primera és donar-los un motiu per mirar-se, llegir-se, repassar, estudiar – digueu-ho com vulgueu – els apunts de tant en tant. En segon lloc els entrena per a l’examen final de B3, de manera que quan arriben a final de cicle ja han fet tants exercicis similars que tenen molta seguretat, menys nervis, menys dubtes i molts menys problemes. I tercer, perquè els exàmens orals que faig durant el curs em serveixen per tenir un moment per parlar a soles amb cadascun dels meus alumnes, preguntar-los com va el curs, si tenen cap problema, i si ‘hi ha posar-hi remei a temps! Quan vaig amb presses i s’examinen els orals individualment o per parelles sempre tinc alguna sorpresa a final de curs. de vegades un alumne discret amaga un gran secret!

    Una altra cosa que vull provar de fer aquest nou curs és fer-los signar el contracte d’aprenentatge amb els objectius que s’hagin fixat, tant personals com de grup. Em fa una mica de respecte però espero que tots junts ens en sortirem. M’interessa molt que ells prenguin consciència que han de practicar el català fora de l’aula, sempre hi insisteixo el primer dia, però potser d’aquesta manera els quedarà més. També és possible que descobrim alguna nova motivació o objectiu entre tots i això també és molt interessant. Ja veurem!

    Bé, i arribats a aquest punt només em queda treure’m el vestit de professora protagonista – no sabeu com m’agrada dur-lo… – i proposar-me passar el testimoni als alumnes. Ho he intentat, però això de “desprotagonitzar-me” no m’agrada gaire i de seguida em torno a vestir de líder. Aquest curs em proposo almenys preparar una hora a la setmana en la que els alumnes siguin els dirigents del seu aprenentatge, i si hi tinc traça, potser al març ja seran dues hores. De mica en mica s’omple la pica!

    Fins aquí els meus propòsits, espero que no us hagin agafat ganes de fer la migdiada a mitja lectura! Va, animeu-vos que ja tinc ganes de saber què explicareu vosaltres! Bon any!

    Share

    Article complet

  • Què hem après del procés? (i IV)


    Gràcies a les reunions i a tota la feina que hem fet durant aquest any, hem après a debatre, reflexionar i acordar objectius de grup entre tots. També a distingir els diferents tipus d’avaluació i adoptar la reguladora com a base del procés d’aprenentatge. Aquest tipus d’avaluació ha condicionat la programació i l’enfocament del curs i de la nostra tasca com a docents.

    Una vegada immersos en aquest procés hem posat en pràctica allò que volíem fer a l’aula, que era aprendre fent. Ens hem adonat que el fracàs puntual és part del procés d’aprenentatge, incorporant-hi dubtes, dificultats, contratemps, obstacles i vacil•lacions derivades de la nostra educació tradicional. Hem adquirit l’hàbit de qüestionar-nos contínuament com fem la nostra feina i com la podem millorar per trobar el camí, comprometre’ns amb el curs i el grup.

    Finalment, gràcies al grup de treball, hem aconseguit cohesionar la metodologia, l’avaluació, les proves de col•locació perquè tot el centre vagi a l’una.

    Share

    Article complet

  • Què hem de fer? (III)

    Encetem les vacances amb el compromís de passar a l’acció el 1r trimestre del curs 2011-2012 i després de tot aquest procés volem/necessitem compromisos tangibles. Així doncs, fem un primer pas i ens comprometem a negociar amb l’alumnat què i com volen aprendre. L’objectiu el tenim clar: aconseguir-ne la implicació en el seu procés d’aprenentatge. Com podem implicar-los-hi si no poden dir què volen o què necessiten aprendre i de quina manera ho volen fer?
    Així doncs, se’ns fa imprescindible un canvi de rol del professorat, que s’ha de convertir en un bon gestor de l’aula, i de l’alumnat, que també ha de ser un bon gestor del seu aprenentatge. Per tant, segon compromís: intentar superar el rol tradicional de professorat/alumnat. Volem que els aprenents siguin els actors principals i que els professors esdevinguin uns grans secundaris.
    Com aconseguir-ho? Buidem el pap i apareix un gran repte: replantejar-nos l’avaluació. Som nosaltres els únics responsables de decidir què i com avaluem? L’alumnat no hi pot dir la seva? O fins i tot no pot ser l’alumnat qui decideixi què i com ho farem? Només nosaltres estem capacitats per avaluar? Volem avaluar o controlar? Per a què serveix l’avaluació? Per a què volem que serveixi? Durant aquest any hem reflexionat molt sobre aquest punt i hem arribat a un consens pel que fa als indicadors i als criteris d’assoliment. Així doncs, un altre compromís és posar-los en pràctica el proper trimestre. És aquí on reapareixen les nostres pors. Ens atrevim a saltar a la piscina? En tots els grups, en només un grup, en homologats, en no homologats? Decidim que cadascú seguirà el seu propi ritme. Professors i alumnes necessitarem un període d’adaptació. Això sí, marxem amb ganes de posar en pràctica tot allò que hem estat debatent.


    Share

    Article complet

Categories

Històric

Enllaços

Núvol d'etiquetes

ABP Any Fabra aprenentage cooperatiu aprenentatge cooperatiu aprenentatge experiencial aprenentatge per projectes artefactes digitals atenció a la diversitat autonomia avaluació avaluació inicial avaluació reguladora avaluarxaprendre Carme Bové cohesió competència digital comunitat d'aprenentatge criteris avaluatius cultura compartida curs 2012/13 decàleg per incorporar l'avaluació reguladora Edcamp equip de treball Escape room Fernando Trujillo gamificació ludificació mapa d'aprenentatges María Acaso motivació negociació Neus Sanmartí objectius Olga Esteve pedagogia inclusiva portafoli projectes pràctica reflexiva pràctiques lingüístiques reptes rol del professorat seqüència didàctica tallers tasca treball en equip